Universidad

El final de la Segona Guerra Mundial

75 anys del canvi d’hegemonia mundial

  • Xènia Costa, 2 de Septiembre de 2020
  • 8 mins de lectura
Fi Segona Guerra Mundial
Representants de l'Imperi japonès, amb Mamoru Shigemitsu al capdavant, a bord de l'USS Missouri a punt de firmar l'acta de capitulació i posar fi a la Segona Guerra Mundial. / Foto: Wikimedia Commons

Se celebren 75 anys del final de la Segona Guerra Mundial, el conflicte que va traslladar l’hegemonia política i econòmica d’Europa als EUA. Repassem quins són els fets que van desencadenar la guerra i com va quedar el món a partir del 1945.

El 2 de setembre de 1945, a les 9 del matí, es va acabar de manera oficial la Segona Guerra Mundial. El ministre d’Afers Exteriors del Japó, Mamoru Shigemitsu, i el general de l’exèrcit dels EUA, Douglas MacArthur, van signar l’acta de rendició del Japó dalt de la nau militar USS Missouri ancorada a la badia de Tòquio: era el punt i final d’un conflicte mundial que havia durat 6 anys i 1 dia i que deixava a les seves espatlles entre 50 i 70 milions de morts.

L’1 de setembre de 1939, amb la invasió de Polònia per part de les tropes nazis, va començar el què, fins a dia d’avui, ha sigut el conflicte més mortífer de la història. Les dures reparacions de guerra dictades pel Tractat de Versalles a l’acabar la Primera Guerra Mundial van posar la llavor per al creixent ressentiment de la societat alemanya al llarg dels anys 20’, que veia en els acords de pau un intent d’humiliar la nació.

A les ferides mal curades de la Gran Guerra s’hi va afegir la profunda crisi econòmica derivada del crac del 29. Un context que va aplanar el terreny perquè a la República de Weimar hi arrelessin idees de marcat caràcter nacionalista, anticomunista i xenòfob: un caldo de cultiu que Adolf Hitler va saber aprofitar de manera magistral per catapultar el NSDAP, el Partit Nazi, fins al poder.

Tampoc van agradar els acords del Tractat de Versalles a Itàlia, que es va convertir en un dels grans aliats de l’Alemanya nazi en la Segona Guerra Mundial. El Bel Paese va veure com les seves aspiracions imperialistes per dominar les antigues colònies no es van materialitzar. Això, sumat a una caiguda dràstica de les condicions de vida dels italians, va donar ales a la formació d’un moviment populista i violent encapçalat per Benito Mussolini: el feixisme. Disfressat de partit polític i amb el recolzament del rei i de l’Església, el feixisme va pujar al poder el 1922.

Itàlia i Alemanya van desenvolupar una política agressiva de rearmament i militarització acompanyada d’una clara voluntat (i pràctica) expansionista. Unes amenaces que la Societat de Nacions i les principals democràcies europees van decidir ignorar per mirar cap a un altre costat. El record de la Primera Guerra Mundial encara era massa recent i van voler evitar de totes totes implicar-se en nou conflicte militar. A l’altra banda del món, el Japó va seguir uns passos molt similars als d’Alemanya i Itàlia, una aliança que es van acabar de concretar amb l’establiment d’un acord militar entre les potències de l’Eix l’any 1940.

Davant de la passivitat de la resta d’estats, les dues dictadures europees van intervenir activament en la Guerra Civil espanyola i van oferir un suport militar i armamentístic que va ser decisiu per decantar la balança del conflicte en favor de l’exèrcit franquista. Pocs mesos després del final de la Guerra Civil, Alemanya va declarar la guerra a Polònia.

La resta, és història. Europa va caure sota les urpes del nazisme i només la Gran Bretanya de Churchill va aconseguir plantar-hi cara. A mitjan de 1941, un cop dominat el Vell Continent, Hitler va iniciar l’Operació Barbarroja per envair l’URSS i fer-se amb les terres, les matèries primeres i les provisions dels soviètics. Pocs mesos després, amb l’atac japonès a Pearl Harbor, el president Roosevelt va fer entrar els EUA a la guerra, que des de llavors va comptar amb un nou escenari: el Pacífic. La derrota nazi a la batalla d’Stalingrad primer i el desembarcament de Normandia després van suposar un punt d’inflexió que va acabar desembocant en el final de la guerra a Europa. D’altra banda, les bombes atòmiques sobre Hiroshima i Nagasaki van suposar la fi del conflicte a l’Àsia i, amb la rendició del Japó, l’acabament de la Segona Guerra Mundial.

Nuremberg: les bases per a la justícia internacional

La Segona Guerra Mundial no només va comportar la pèrdua d’entre 50 i 70 milions de vides i la devastació d’Europa i el Japó, sinó que també va ser l’escenari en què es van produir atacs indiscriminats sobre la població civil i la persecució sistemàtica de grups per motius polítics, de raça o religió.

Al finalitzar el conflicte i descobrir els horrors perpetrats per l’Alemanya nazi en els camps de concentració i d’extermini, els aliats van decidir engegar un judici per processar les altes esferes i els còmplices del règim, acusats de delictes contra la pau, crims de guerra i crims contra la humanitat. La ciutat escollida per celebrar aquests judicis va ser Nuremberg, lloc on el NSDAP havia celebrat els seus congressos multitudinaris i que Leni Riefenstahl va immortalitzar a la pel·lícula el Triomf de la voluntat.

Els coneguts com a Judicis de Nuremberg van posar les bases per al desenvolupament de la justícia internacional i la creació d’una legislació que anés més enllà de la justícia de cada país. Els processos de Nuremberg van ser relativament curts (van durar poc menys d’un any) i, a diferència dels sentències que emeten els tribunals internacionals actuals, es van imposar penes de mort a 12 dels acusats. Un d’ells va ser Hermann Göring, mà dreta de Hitler, que quan va conèixer la sentència va preferir acabar amb la seva vida.

A banda dels judicis de Nuremberg, també es va establir un tribunal per jutjar els crims de guerra comesos pels japonesos durant la Segona Guerra Mundial, el conegut com a Tribunal Militar Internacional per a l’Extrem Orient (1946-1948). Amb tot, els nord-americans (que eren qui portaven la veu cantant durant les causes judicials) no van aplicar la mateixa mà dura que s’havia vist a Nuremberg. Un exemple d’això és que l’emperador Hirohito no va ser jutjat, sinó que va mantenir-se en el càrrec i moltes de les penes que es van dictar van acabar sent commutades o reduïdes. La situació política estava canviant. El Japó ja no era l’enemic de la Segona Guerra Mundial, sinó un aliat per fer front a l’amenaça comunista.

IIGM telefòn vermell

El “telèfon vermell” va ser la línia de comunicació entre Washington i Moscou durant la Guerra Freda per tractar crisis d’urgència. / Foto: Flickr (Marco Verch)

El món després de la Segona Guerra Mundial

El final de la Segona Guerra Mundial va suposar un profund canvi en l’hegemonia política i econòmica. Europa, que havia estat la gran dominadora mundial des de l’edat moderna, va veure com a l’altra banda de l’Atlàntic, els EUA s’erigien com els nous amos del món. A l’acabar el conflicte, l’economia dels EUA (que més enllà de Pearl Harbor no havien patit les conseqüències directes de la guerra en el seu territori) representava la meitat del PIB mundial.

Per tal d’accelerar la recuperació econòmica d’Europa, que havia quedat profundament arrasada durant la guerra, el 1944 es va celebrar la Conferència de Bretton Woods, on es van assentar les bases del nou sistema econòmic mundial i es va decidir la creació del Banc Mundial i del Fons Monetari Internacional (FMI). L’objectiu de la conferència era facilitar la reconstrucció del continent, ajudar a l’estabilitat política i fomentar la pau. A Bretton Woods també es va acordar que el dòlar seria la moneda d’intercanvi internacional i la seva equivalència al patró or.

Un dels personatges més destacats que van formar part dels acords signats a Bretton Woods va ser John Maynard Keynes, que encapçalava la representació britànica. Les idees de Keynes van marcar profundament la política econòmica europea des de la postguerra fins als anys 1970’, encaminades a la regulació dels mercats per part dels estats, l’augment de la despesa pública i la construcció de l’estat del benestar.

«A Bretton Woods es va acordar que el dòlar seria la moneda d’intercanvi internacional»

Una altra de les operacions dirigides a reflotar l’economia europea va ser el conegut com a Pla Marshall. Entre el 1947 i el 1952, els EUA van aportar uns 13.000 milions de dòlars en forma de préstecs i donacions que van suposar una forta injecció de capital per reactivar l’economia. A més, d’aquesta manera, els nord-americans es van assegurar un mercat on poder donar sortida als seus excedents industrials i agraris. Però el Pla Marshall també tenia un objectiu polític: acceptar els diners nord-americans significava acceptar la ingerència estatunidenca en els afers econòmics i l’alineació amb el model capitalista.

I és que, en la construcció del nou ordre mundial, els EUA no estaven sols. L’URSS va ser l’altra gran vencedora de la Segona Guerra Mundial. El seu potencial militar i la seva ideologia comunista eren vistes com una perillosa amenaça pels nord-americans i, un cop acabat el conflicte, l’escalada de tensió entre les dues potències no es va fer esperar. Europa va quedar dividida en dos blocs, el què Churchill va anomenar el Teló d’Acer: a una banda, els estats que quedaven sota l’empara del model dels EUA i a l’altra, els estats satèl·lit de l’URSS (la majoria dels quals havien estat alliberats pels soviètics durant la Segona Guerra Mundial). La Guerra Freda havia començat.

Un dels punts més calents de la primera postguerra va ser el repartiment d’Alemanya i Berlín entre les quatre potències vencedores. Aquestes tensions van donar lloc al bloqueig del Berlín oriental per part de l’URSS (que d’aquesta manera quedava desconnectat de la resta de la ciutat) i a la posterior construcció del mur de Berlín. Aquest desafiament va provocar que el 1949 es creés una aliança militar entre els països occidentals, l’OTAN, i la consegüent resposta soviètica, el Pacte de Varsòvia (1955).

Durant la Guerra Freda es van viure altres moments d’alta tensió, com en el cas de la crisi dels míssils de Cuba, però amb el temps, el conflicte es va anar refredant a mesura que l’URSS va començar a donar senyals de col·lapse. Amb la definitiva caiguda de l’URSS, el 1991, la globalització i el monetarisme de Friedman van marcar les agendes polítiques i econòmiques fins al dia d’avui.

 

Per saber-ne més:

També et pot interessar