University

La Troika i el poder financer

  • Miguel Cabré, June 30th, 20
  • 6 mins reading time
troika
Seu del BCE, un dels integrants de la Troika. / Foto: Financeue.it

Deu anys després de la formació de la troika financera creada per a superar la crisi econòmica del 2008, cal revisar-ne els seus efectes i valorar les respostes que dóna ara la UE, com el pla Next Generation EU, per fer front a la nova crisi provocada per la COVID-19.

Si sentim a parlar d’una troika (тройка) a Rússia és molt probable que es refereixin a un trineu tirat per tres cavalls disposats l’un al costat de l’altre. Que els cavalls siguin tres, és el que dóna nom a aquest trineu i és que una troika és una aliança entre tres iguals amb un mateix objectiu. Aquesta darrera definició és la que ha marcat els darrers 10 anys a la UE, la troika com una forma política de govern que, en definitiva, és hereva del triumvirat romà (va haver-n’hi dos i cap va acabar bé).

Una altra troika a l’URSS va ser la que va aparèixer amb la mort de Lenin i el repte que va suposar la seva successió. Per fer-se seu el poder, Zinóviev (president de la Internacional Comunista), Stalin (secretari general del Partit) i Kàmenev (president del Politburó) es van aliar formant una troika prou sòlida en un moment de gran inestabilitat.

Actualment, la Unió Europea també té la seva pròpia troika: els tres poders que representen la Unió en les relacions exteriors i de seguretat. Actualment aquest triumvirat està representat pel president del Consell Europeu, el belga Charles Michel, la presidenta de la Comissió Europea, l’alemanya Ursula von der Leyen, i l’Alt Representant de la Unió per Afers Exteriors i Política de Seguretat, el català Josep Borrell.

A vegades, però, una troika pot adquirir la forma d’una hidra amb la intenció de reprimir i fiscalitzar. Aquest monstre de tres caps és la forma amb la que el Sud d’Europa va veure la troika financera després de la crisi de 2008, mentre que al Nord la percepció va ser l’oposada.

La Troika

La crisi del 2008, iniciada amb l’esclat de la bombolla immobiliària nord-americana, va revelar les costures del sistema financer i la relació d’aquest amb el deute dels països europeus. La insolvència dels països del Sud va fer que haguessin de demanar importants rescats a la Unió Europea. Els estats del Nord van acceptar, però van pressionar perquè l’FMI gestionés la crisi de deute. D’aquesta manera, l’any 2010, es va formar la troika financera formada per la Comissió Europea, el Banc Central Europeu i el Fons Monetari Internacional.

  • La Comissió Europea és la institució encarregada del poder executiu de la Unió Europea, està formada per 27 membres escollits pel Parlament Europeu amb necessitat de majoria qualificada. Té la seva seu a Brussel·les.

  • El Banc Central Europeu és l’òrgan institucional de la Unió Europea encarregat de la gestió política monetària de la Unió. El seu objectiu principal és garantir l’estabilitat dels preus a l’Eurozona. La seva seu està a Frankfurt del Main.

  • El Fons Monetari Internacional és una institució financera internacional fundada a Bretton Woods. Actualment està format per 189 països representats segons el pes de la seva economia, per exemple el vot dels EUA té un valor del 16,76% mentre que el dels 24 països de l’Àfrica té un valor de l’1,34%. La seu de l’FMI se situa a Washington.

La feina de La Troika va començar amb l’estudi de la situació concreta de cadascun dels estats sol·licitants d’un rescat per després crear un programa específic de mesures per superar la insolvència d’aquests països. Els estats que es van intervenir tenien deutes tòxics a causa dels enormes interessos que havien de pagar, inviables de retornar.

Els diferents governs sol·licitants d’un rescat van haver de signar els Memoràndums d’entesa, uns contractes detalladíssims que estipulaven la quantitat prestada, els terminis per retornar aquests diners i, aquí arriba el quid de La Troika, la manera en què s’havien d’emprar. Però no només intervenien en la gestió del patrimoni prestat per ells, sinó que també ho feien marcant el camí polític i econòmic que havia de prendre el govern del país rescatat per seguir rebent finançament.

Per a què aquestes mesures imposades se seguissin, La Troika va enviar emissaris. Uns homes de negre que no van rendir comptes a ningú, que no eren elegits democràticament i que van adquirir poder il·limitat en els estats intervinguts. Martin Konecny, membre del Corporate Europe Observatory, considera que va ser una nova tècnica de poder per substituir la clàssica “mà invisible del mercat” per una “mà visible de La Troika” amb capacitat per fer renunciar governs.

Per entendre l’animadversió provocada per La Troika entre els pobles intervinguts, hem de veure quins tipus de mesures s’estipulaven als Memoràndums d’entesa. Es van ordenar reduccions generalitzades en els salaris (un 20% al Portugal), eliminar de facto els convenis col·lectius, privatitzacions forçoses (sense dret de negociació del preu per part de l’Estat), nous impostos i, per últim, l’anul·lació de l’Estat del Benestar. La Troika tenia una recepta molt senzilla basada en polítiques d’extrema austeritat inspirades en les teories neoliberals imperants des de fa dècades a Europa. Unes mesures que, com explica el Nobel Paul Krugman, només van servir per contraure l’economia (un euro i mig per euro retallat) i provocar el col·lapse.

El cas de Grècia

L’any 2015, l’economia grega seguia en fallida i els dos rescats rebuts només havien servit per salvar els bancs francesos i alemanys que havien fet préstecs durant dècades al govern grec, com defensa el professor del LSE i antic advisor de la Comissió Europea, Philippe Legrain.

La població hel·lena patia les conseqüències d’una austeritat que va deixar: 300.000 cases buides, un 30% d’atur (60% en el cas dels joves), un 35% de la població sota el llindar de la pobresa i 300.000 famílies sense llum. La situació més dramàtica es va veure en la Sanitat, extraordinària en la gestió de la COVID-19, amb retallades de fins al 30% que van deixar al 25% de la població sense cap mena de cobertura mèdica, augmentant la mortalitat infantil. Una crisi que va portar a triplicar els casos de suïcidis.

Aquesta situació va ser la que va portar al govern la coalició d’esquerres Syriza que va prometre renegociar el deute i revertir les mesures d’austeritat. Des del primer moment, es van mostrar les desavinences entre La Troika i els ministres de finances del Nord (liderats per l’alemany Wolfgang Schäuble) amb el govern de Tsipras i amb el ministre de finances Varoufakis. La primera meitat del 2015 es va convertir en una constant de pujades de to entre les dues faccions, mentre Syriza no podia complir cap de les mesures que portaven al programa perquè, si ho feien, es quedaven sense finançament.

Les negociacions per un tercer rescat, amb condicions encara més dures, van portar al govern grec a la convocatòria del referèndum de 2015 on el poble va haver de decidir si acceptaven o no les condicions del rescat. El 61,31% dels participants van votar OXI (NO) a les condicions de La Troika. Però la seva voluntat no va ser escoltada i la pressió va fer rendir-se al govern de Tsipras que va acceptar un tercer rescat que obliga a Grècia a tenir una mitja del 2% de superàvit fins l’any 2060 i sense possibilitat de revertir cap de les mesures preses en aquests deu anys de control.

La redempció de la UE

La crisi econòmica derivada de la crisi sanitària provocada per la COVID-19 va fer que tornéssim a sentir parlar dels rescats de la UE. Mentre els estats del Sud, liderats per França, Itàlia i Espanya, defensaven ajudes a fons perdut, els del Nord defensaven els préstecs amb més o menys condicions.

Des del primer moment es va voler eliminar la figura de La Troika per aquest nou panorama, reduint la tutorització dels recursos al límit. El resultat ha estat el pla Next Generation EU que combina el préstec amb les ajudes a fons perdut amb l’objectiu de pal·liar l’impacte de la pandèmia, donar passes cap a la reconversió industrial i la transformació verda i digital del continent. Una mesura que s’entén com la fi de l’austeritat a partir del deute compartit.

Com diu Von der Leyen: “cap estat membre haurà d’afrontar el dilema de respondre a la crisi o invertir en la seva població”.

 

Per saber-ne més:

  • Llibres: Adults in the Room, de Yanis Varoufakis; La Tragedia Griega, de Angelos Ioannis; La espada de Damocles: La crisis en Grecia y el destino de Europa, de Petros Márkaris.

 

We also recommend you