University

La pandèmia i el distanciament entre Europa i la Xina

  • June 12th, 20
  • 2 mins de lectura
Europa i Xina: distanciament
Foto: Shutterstock (Comdas)

El coronavirus ha posat damunt la taula el debat sobre la dependència dels països d’Europa respecte la Xina. A més, la idea que la recuperació econòmica passi per inversions de capital xinès es veu com una amenaça i una vulnerabilitat del Vell Continent.

En les últimes setmanes, veus com la de Josep Borrell, Alt representant de la UE en matèria d’Afers Exteriors i Política de Seguretat, o Emmanuel Macron, president de França, han demanat diversificar les cadenes de subministrament i els vincles comercials de la UE, tot apropant-los cap a l’Europa de l’Est, els Balcans o l’Àfrica.

Aquest moviment es deu a la voluntat de desvincular-se (de manera controlada) de la supeditació envers el gegant asiàtic, una maniobra que s’ha batejat com a “decoupling” o desacoblament. L’objectiu d’aquesta estratègia és repatriar algunes cadenes de sectors de producció estratègics i diversificar la cadena global de subministrament i distribució. La idea del “decoupling” no és nova: és un dels motius que van portar Trump a la Casa Blanca i una de les grans batalles que el president nord-americà està lliurant en la guerra comercial contra la Xina.

Però com és que Europa, que fins ara sempre havia mostrat un perfil baix respecte la creixent presència de la Xina en els afers econòmics del continent, ha canviat sobtadament d’opinió? La resposta es deu a tres factors:

  • La deriva autoritària de Xi Jinping. Quan el 2001 la Xina va entrar a l’OMC ho va fer sense cap tipus de condició. Els nous aliats occidentals van creure que, acceptant les regles del joc capitalista, la mà invisible del mercat s’encarregaria de transformar el gegant asiàtic en un dels seus: res més lluny de la realitat. El govern xinès ensenya múscul militar dins i fora de les fronteres i, amb la llei de seguretat nacional acabada d’aprovar, busca fer callar les veus dissidents de Hong Kong.

  • La guerra comercial entre els EUA i la Xina. Enmig dels enfrontaments entre les dues superpotències, la UE es veu atrapada en una posició d’incertesa. La UE és el major soci comercial de la Xina, però a la vegada sempre ha sigut el principal aliat polític dels EUA. En aquest context tindria sentit que la UE busqués aliances a l’altra banda de l’Atlàntic, però Trump no sembla el millor interlocutor per defensar els interessos europeus: fins ara només ha respost amb aranzels, sancions econòmiques i missatges que evidencien les desavinences no només econòmiques sinó també polítiques.

  • La posició de la Xina davant la pandèmia. La Xina ha volgut treure pit (i rèdit) de la gestió del coronavirus dins de les pròpies fronteres, així com amb el desplegament de material sanitari en els països europeus més colpejats per la crisi. Aquesta operació, però, ha anat acompanyada d’acords econòmics polèmics i de l’explotació dels seus interessos polítics, fins i tot jugant amb les necessitats sanitàries dels països afectats.

Per la seva banda, en la transició cap al Brexit (en un punt a mig camí entre la UE i l’abisme), Boris Johnson també està prenent una posició similar a la dels seus antics socis continentals. Si bé a principis d’any considerava que Pekín podia ser un dels aliats més fructífers de l’era post Brexit, la pandèmia ha fet que el seu posicionament canviï radicalment. Johnson tem ara que la Xina pugui aprofitar-se d’una economia britànica tocada per la crisi de la COVID-19 i pretén tirar endavant un projecte de llei per evitar que empreses o fins i tot projectes d’investigació tinguin una participació majoritària d’inversors estrangers.

Sembla ser, doncs, que a Europa l’escenari de la “nova normalitat” també ve marcat per un distanciament no només social, sinó també econòmic, on la UE vol allunyar posicions i minimitzar la dependència comercial del gegant asiàtic a través d’una aposta més o menys clara pel desacoblament.

También te puede interesar