ESCI-UPF

L’economia catalana: una visió plurisecular

La darrera crisi econòmica i la globalització estan fent perdre a Catalunya part dels seus avantatges

Albert Carreras economia catalana
Albert Carreras durant el discurs de recepció a la secció de Filosofia i Ciències Socials de l'IEC. / Foto: IEC

El 10 de desembre, Albert Carreras, director d’ESCI-UPF, va entrar a l’Institut d’Estudis Catalans com a membre numerari de la secció de Filosofia i Ciències Socials. Recull en aquest article el contingut del seu discurs de recepció que, com és habitual, va comptar amb la resposta d’un altre membre, Andreu Mas-Colell.

L’IEC és la institució que té per objecte la recerca científica en tots els elements de la cultura catalana, tant de les ciències com de les humanitats i és l’acadèmia de la llengua catalana. Va ser fundat per Enric Prat de la Riba el 1907. L’IEC s’organitza per seccions i en té cinc: la Filològica, la Històrico-Arqueològica, la de Ciències Biològiques, la de Ciències i Tecnologia i, aquella on he ingressat, la de Filosofia i Ciències Socials.

Els discursos de recepció solen tractar o bé de la significació i avenços de la disciplina de la que el nou membre és expert (en el meu cas, història econòmica) o bé d’una panoràmica de les recerques recents en el seu camp (que és el que he optat per fer).  He estat proposat pels membres economistes, en tant que historiador econòmic, de formació i orientació més econòmica i quantitativa. He triat parlar de les novetats sobre l’estimació del PIB per càpita de Catalunya des de principis del segle XVI fins a l’actualitat, o sigui la visió plurisecular de l’economia catalana que prometo en el títol.

Aprofito que hi ha uns quants treballs recents -especialment dos- que tenen un any o menys de publicació, i que aporten molta informació nova per a 1860-2015 i de molta més qualitat que la disponible i que es poden enllaçar millor que abans amb les estimacions que van de 1530 a 1857. En tots els casos podem comparar amb dades per al conjunt de l’actual Espanya i, a partir de finals del segle XVIII, fins i tot amb el conjunt de l’Europa Occidental. Amb aquestes dades de PIB, població i PIB per càpita podem fer-nos una bona idea de les tendències de l’economia catalana en els darrers cinc segles.

Quins són els principals resultats presentats?

Primer, que de 1530 a 1787 el PIB per càpita català va oscil·lar entorn del nivell del conjunt dels territoris hispànics. A vegades amb menys empenta (segle XVI i primera meitat del segle XVIII), a vegades amb més (segle XVII i segona meitat del segle XVIII).  En qualsevol cas, els creixements del PIB per càpita quedaven sempre absorbits pels creixements demogràfics, tal com passava en l’Europa preindustrial, quan el model de Malthus (quan la població creix, el benestar material decreix, i viceversa) estava plenament en acció.

Segon, que entre 1750 i 1860 Catalunya presenta un creixement important i sostingut de la població i del PIB per càpita, que reflecteixen el trencament i superació del model malthusià.  Van créixer i molt, més o menys el doble de cada magnitud, i el PIB es va multiplicar per quatre. És l’impacte de la revolució industrial a Catalunya. Catalunya guanya molt pes en l’economia espanyola, pel fort augment demogràfic acompanyat d’un progrés material sostingut.

Tercer, que entre 1860 i 1920 la Catalunya que ha experimentat la revolució industrial es transforma en una societat industrialitzada, líder industrial em molts camps i no només en el tèxtil cotoner de la seva primera industrialització. Esdevé “la fàbrica d’Espanya” en l’expressió afortunada de Jordi Nadal i Jordi Maluquer de Motes.  S’urbanitza, transformant Barcelona en una metròpoli industrial. Tanmateix, els avenços industrials catalans són poc seguits a la resta d’Espanya. A l’alçada de 1920, Catalunya no ha crescut gaire demogràficament, però ha crescut molt en PIB per càpita fins al punt d’assolir la major distància registrada en el seu PIB per càpita respecte a la mitjana espanyola: el 204% i el major pes en termes de PIB: el 22,5% sobre el total espanyol. És l’època de major prosperitat relativa catalana. Comparo les dades catalanes amb les de les regions de l’Europa Occidental i entre 1900 i 1925 és quan Catalunya també és més pròspera en perspectiva internacional.

De 1920 a 2015 es viu una progressiva convergència del PIB per càpita català sobre l’espanyol, aturada per alguns períodes d’estabilitat. Els períodes de major convergència són la dècada de 1920 i els anys 1959-1985. Quan més ha crescut l’economia espanyola i més migracions internes hi ha hagut, més han convergit els PIBs per càpita de totes les regions històriques espanyoles. Això hauria portat a una forta caiguda del PIB català sobre el PIB espanyol de no haver estat que Catalunya va atreure una alta proporció de les migracions internes espanyoles fins al punt que entre 1950 i 1975 la població catalana va saltar del 11,5% al 15,7% de la població espanyola. Tot i així, a l’alçada de 2017, el pes del PIB català sobre l’espanyol era del 19,2%, conseqüència d’un 20% de major PIB per càpita sobre la mitjana espanyola, però un 16,2% de població sobre el total espanyol.

En termes europeus occidentals i en termes mundials, les tendències observades en la relació Catalunya-Espanya es reprodueixen amb alguns matisos. Catalunya aguanta millor que el conjunt d’Espanya l’acceleració europea durant la revolució industrial, fins 1860, i supera el ritme europeu durant la difusió de la industrialització. Aconsegueix la seva millor marca relativa cap al 1920. Va perdent distàncies a mesura que l’economia espanyola i catalana es tanquen, fins a 1985. Amb la integració a la CEE i a la UE, torna a tenir un comportament millor que la mitjana de l’Europa Occidental. La darrera crisi econòmica i la globalització li estan fent perdre part dels avantatges que tenia sobre la mitjana mundial.

We also recommend you