ESCI-UPF

Antoni Rovira, primer gerent d’ESCI-UPF

“Les persones passem, queden les institucions”

Antoni Rovira, en l'actual edifici d'ESCI-UPF / Foto: Arxiu ESCI-UPF

Nascut a Barcelona, aquest economista ha tingut sempre entre cella i cella una passió: l’entorn internacional. Primer com a responsable d’internacionalització d’una empresa, després al COPCA i, finalment, com a fundador i primer gerent d’ESCI-UPF.

Després de 20 anys al sector privat, Antoni Rovira passa al sector públic com a director del COPCA (1987-1992), fins que rep l’encàrrec de crear els primers estudis especialitzats en comerç internacional a Catalunya i Espanya.

Així, l’any dels Jocs Olímpics, Rovira deixa el Consorci de promoció comercial de Catalunya (l’actual Acció després de la fusió amb el CIDEM) i comença a definir el que acabarà sent l’Escola Superior de Comerç Internacional, ara ESCI-UPF. 25 anys després del seu naixement, ens explica com va ser aquell moment en què, com bé diu Rovira, “exportar era una veritable aventura”.

Com van ser els primers anys al COPCA? Perquè ara ningú no dubta de la importància de la internacionalització, però en aquells anys…

No era gens normal. I ja no parlem d’invertir a l’estranger. Tret d’alguna excepció fantàstica, no s’exportava. I si es feia, era per evacuar excedentes. És a dir, allò que no podies vendre a Espanya, intentaves col·locar-ho fora. A la meva etapa a l’empresa privada vaig tenir clar que havíem d’aconseguir una presència continuada en els mercats internacionals. I més quan, en un país petit com era i és Espanya, hi havia molta més capacitat productiva que no pas possibilitats de vendre. Ja en el sector públic, la gent va quedar sorpresa per aquesta decisió del Govern de Catalunya de potenciar la internacionalització, però també agraïda.

Sense COPCA no existiria ESCI-UPF? És a dir, s’hauria vist la necessitat de crear uns estudis específics per impulsar la internacionalització de l’empresa catalana sense aquest consorci?

Jo crec que no. La necessitat de l’Escola és abans de la creació del COPCA. No pots fer un diari si no hi ha periodistes… Si vols començar a internacionalitzar el país i no hi ha gent preparada… malament.

Quines persones van estar directament involucrades a tirar endavant aquella idea?

El conseller Subirà em va dir un dia, “Antoni, qui la fa, la paga. Tu vas tenir la idea, que es va incloure al programa econòmic electoral de CiU, de crear una Escola de Comerç internacional, per tant, t’ofereixo que emprenguis la iniciativa de portar-la a bon port”. Jo li vaig dir que em veia capaç de fer-ho. Així vaig deixar el COPCA i vaig encarar aquest nou repte.

I qui més va ser decisiu?

El que va ser rector de la UPF, Enric Argullol, i qui llavors n’era vicerector, Josep Maria Rosanas, en el que vaig trobar un gran aliat. Més enllà de la seva tasca acadèmica, tenia un gran contacte amb el món empresarial. I jo necessitava això. Vam elaborar fins a 13 plans docents diferents. Fins que vam arribar a un consens amb el vistiplau de la UPF. La seva col·laboració va ser, al meu entendre, fonamental.

Parlem del nom. Per què ESCI?

Jo crec que va ser un error. Si no recordo malament, a la primera reunió del Patronat, vaig presentar sis o set noms i “comerç internacional” no era el primer. Per què? La paraula comerç a Catalunya té poca imatge, malgrat ser un país de botiguers. A mi, m’hauria agradat Negocis Internacionals, tal i com és ara. Es van plantejar diferents noms, que es van anar descartant per diversos motius. Al final, va quedar ESCI.

Quins fonaments conformaven aquella institució?

La primera idea va ser que fos un projecte fruit del consens d’empreses i institucions que ja treballaven en l’àmbit internacional o que volien entrar-hi. La segona idea era que això fos una carrera universitària. No volia que fos un títol privat.

Per una qüestió de prestigi i d’imatge?

Sí, malgrat que era molt difícil en aquell moment. Podia ser titulació universitària, però no una titulació oficial. El rector Argullol ens va explicar que el catàleg de títols oficials estava tancat i que era molt difícil que el Ministeri donés el vistiplau a una nova titulació. Es va decidir, per guanyar temps, treure un títol propi de la UPF. Així va néixer la titulació del Grau Superior en Comerç Internacional.

Com recorda els inicis? Sense seu física, sense personal…

Tot va començar amb un despatx i un telèfon. El primer any i mig vaig estar sol, les primeres contractacions les vaig fer tot just abans de començar les classes. Però abans vam haver de visitar ciutats i pobles, ja que la política de la Generalitat era de descentralització universitària.

Com va veure el món universitari la creació d’ESCI?

Van passar de la sorpresa a voler col·laborar amb nosaltres. La idea original, però, va ser fer-ho amb la UPF. Tot i que abans vam parlar també amb la UB i vam estar a punt de tirar-ho endavant amb l’IQS de la Ramon Llull. Ja havíem triat fins i tot un edifici que era fantàstic. A l’últim moment IQS va dir que no perquè creien que s’havia de fer un màster enlloc d’un grau. Va ser llavors quan la UPF va dir “parlem-ne”.

La pregunta que es faran molts és com es munta tot això del no res?

Parlant amb el conseller Subirà li vaig dir: “Conseller, li proposo el següent: els dos primers anys d’actuació l’escola tindrà pèrdues. Però li asseguro que el tercer any guanyarem diners”. Aquest és un compromís que vaig complir. Però el cas és que jo necessitava diners per construir l’edifici, no volia estar pagant eternament lloguers en pisos. El conseller em va donar 500 milions de pessetes [3 MEUR], que al final la Generalitat no va abonar en la seva totalitat. El següent pas va ser buscar localitzacions i treballar els plans d’estudi. Va ser com una bola de neu: cada cop hi havia més gent interessada i involucrada.

Hi va haver empreses que van apostar per aquest nou projecte aportant diners, oi?

Estem parlant d’uns anys on els tipus d’interès eren de dos dígits. Com que l’aportació inicial de la Generalitat no va ser l’esperada, vaig haver de buscar inversors. El meu objectiu era aconseguir diners a retornar, però sense pagar interessos. I, a canvi, aquestes empreses i institucions gaudirien de determinats drets.

Com recorda l’any en què es posa en funcionament l’Escola?

Qui hagi estat emprenedor m’entendrà: era treballar dia i nit. Quan tens un projecte a les teves mans i tu n’ets el principal responsable, el neguit és continuat. Tens el local, però l’has d’adaptar. Les obres triguen massa a acabar i has de retardar l’inici. A més, has de fer les primeres contractacions de personal.

Quins altres reptes van tenir presents?

Trobar professorat que tingués l’habilitat i la capacitat de poder ensenyar en anglès. No podíem oferir una nova titulació, on la internacionalització fos l’eix vertebrador i fer el mateix que es feia a les altres universitats: docència en català i castellà. Des del primer moment vam decidir que el 40% de les classes fossin en anglès. I això va ser un grandíssim problema. Encara recordo les converses que vaig tenir amb professionals de renom del món acadèmic, empresarial i financer que no sabien fer classes en anglès.

Però no només els professors havien de conèixer l’anglès…

Havíem de trobar també els alumnes que estiguessin en disposició de seguir les classes en anglès.

Com es va fer la captació d’aquells alumnes, amb una titulació absolutament nova, amb un títol propi de la UPF no oficial?

Recordo una conferència a la UPF que vam fer el Josep Maria Rosanas i jo mateix, vam anar a la fira de l’ensenyament pràcticament sense mitjans, algun anunci als diaris i un article del Josep Playà a la secció d’economia de La Vanguardia, que ens va ajudar molt.

Què va sentir quan, finalment, la primera promoció es va llicenciar?

L’objectiu va ser que la primera promoció pogués celebrar l’acte de graduació al nou edifici al passeig Pujades. Mentrestant, els dos primers anys, vam estar en un pis de lloguer al carrer Tuset cantonada amb Diagonal. El segon any vam haver de buscar un segon pis. El tercer i quart any vam anar a les instal·lacions de la UPF al carrer Balmes. Cada vegada era com un nou projecte. Et tocava incorporar nous alumnes, contractar nous professors cada any…

Què sent ara quan veu a antics alumnes de les primeres promocions amb trajectòries professionals tan sòlides?

Primer de tot, sento molt agraïment. Jo tenia dos grans padrins, la Generalitat de Catalunya i la UPF, però per a ells el projecte no era més que un parole, parole. Però 60 persones van creure en aquest projecte i van acceptar el repte. No era fàcil aconseguir 60 estudiants, però era imprescindible. També sento una gran satisfacció de com aquells que van acabar ara volten pel món.

I quan veu que alguns d’aquells ara treballen a ESCI-UPF, què sent?

Sento que l’Escola ja no és meva. Les persones passem, el més important és que quedin les institucions. Algun dia entraré per la porta i algú em dirà, “Escolti, vostè on va?”. Que sigui un desconegut i que la institució sigui cada cop més sòlida, que d’aquella primera promoció actualment dues persones hi treballin i tres hi donin classes, em satisfà i me n’alegro perquè segur que aporten valors que jo i l’Escola vam intentar transmetre’ls.

Han passat 25 anys, quins valors no hauria de perdre ESCI-UPF?

Si em permet, assignatures que aportaven valors, que abans no existien al sistema universitari espanyol i que nosaltres vam incorporar: com per exemple, saber comunicar. Ara sembla mentida, però llavors no existia cap assignatura de tècniques de comunicació, com si això fos poc important. La deontologia empresarial, volíem persones amb valors ètics. Pràctiques d’empresa i treball en equip. Saber relacionar-se, tenir empatia, tenir idiomes. Tenir capacitat de lideratge, tan relacionada amb saber comunicar. L’últim, les habilitats informàtiques. Fa 25 anys, cada alumne havia de portar obligatòriament un portàtil amb mòdem, el que va resultar sorprenent al món universitari d’aquell moment, però s’ha demostrat que va ser un encert.

Com veu ESCI-UPF de cara al futur? Quin camí creu que hauria de recórrer els propers 25 anys?

A mi m’ha quedat un repte que em sap molt de greu no haver assolit. I és el d’oferir el grau d’Enginyeria comercial. I, d’altra banda, si parlem d’internacionalitzar, crec que també nosaltres, com Escola, hauríem de plantejar-nos fer el salt a l’estranger.

 

Discurs d’Antoni Rovira davant la 15a promoció del GSCI

We also recommend you