Universidad

80è aniversari del final de la Guerra Civil

Recórrer la memòria històrica

  • Christian Rovira, 5 de Abril de 2019
  • 5 mins de lectura
Anònim: col·lecció Eric Forcada
Pas fronterer del Pertús. Foto anònima de la col·lecció Eric Forcada

Els records d’una infantesa amb uns avis que van entendre el silenci com una forma de protecció dels seus fills i néts podria haver provocat l’oblit d’uns fets massa durs. Recórrer avui els paisatges on van lluitar, morir i estar empresonats tots aquests homes i dones ens ha de fer recordar la història, la nostra història. No la repetim.

Recordo el meu abuelo Fernando (yayo, com jo li deia) com un home dur i esquerp. Tenia les mans aspres, poc avesades a fer carícies i la mirada fosca i profunda, característica d’aquelles persones que han vist masses coses, han patit encara més i han decidit parlar poc. Segurament no sempre va ser així, al seu poble, Las Navas de la Concepción, el coneixien com el Charango.

Tenia una gran cicatriu al costat dret que només es podia veure els dies de molta xafogor, quan decidia anar amb la camisa de màniga curta descordada. Si li preguntaves com s’ho havia fet, no et contestava. Sort vaig tenir de l’abuela que responia a totes les meves preguntes, per més absurdes que fossin amb un: niño, cosas de la guerra.

Al meu avi, comunista, l’alçament militar el va agafar al seu poble natal al costat de la que havia de ser la seva dona, la Rosario. La virulència de Queipo del Llano, general espanyol responsable de l’aixecament a Sevilla, i el de les seves tropes d’Andalusia contra la població civil sospitosa de ser socialista o comunista, va fer que el meu avi fugís cap a territori republicà tan aviat va saber que la meva àvia estaria sana i estàlvia sota la protecció d’una família benestant falangista.

El 12 d’abril del 1937 es va allistar a Madrid al 4º grupo, 5ª compañía del Cuerpo de Guardias de Asalto de la República. El 20 d’agost del 1938 amb el 32º grupo de Asalto, participava a la Batalla de l’Ebre on va perdre el seu cosí germà. A mitjans de novembre va ser ferit i evacuat cap a Barcelona. Allà es va retrobar amb Antonio García, capità socialista de la República, i la seva dona Dolores González, germana de la meva àvia.

La desfeta de l’Ebre, juntament amb la incapacitat per part de l’exèrcit Republicà per crear una línia de defensa estable i la caiguda de Barcelona el 26 de gener de 1939 en mans dels franquistes, va precipitar entre els mesos de gener i febrer un èxode massiu conegut com La Retirada. Més de 500.000 persones van travessar els Pirineus per l’Alt Empordà, la Cerdanya, la Garrotxa i el Ripollès per ser “acollits” a camps de concentració francesos com el d’Argelers, situat a la platja de la comuna nord-catalana d’Argelers de la Marenda.

L’abuela m’explicava amb els ulls encesos que el meu avi, estant a un camp de concentració, segurament el d’Argelers, va haver de decidir si continuava amb la seva companyia cap a Moscú o tornava cap a Espanya per anar a trobar-se amb ella. Per fer-ho, va llançar una moneda a l’aire: cara revolució, creu amor.

Al setembre de 1939, després de creuar la frontera per Euskadi, va ser internat al camp de concentració de Santoña a Santander i no va ser alliberat fins a finals del 1942 a Sevilla. Va tornar a Las Navas, es va casar amb l’abuela i va tenir dos fills, la meva mare, Margarita, i el meu tiet, Fernando.

El meu avi va morir massa aviat i moltes de les preguntes que li hagués volgut fer han quedat sense resposta. La falta de documentació, papers extraviats o arxivats a Salamanca “por derecho de conquista” i el silenci de molts familiars, temerosos del passat i que han respost a les meves preguntes amb un “¿y si vuelven?”, han fet la resta.

Monòlit commemoratiu a la platja d’Argelers. Foto: Christian Rovira

Un viatge en el temps

Per això, quan aquest passat 2018 la mare ens va demanar de visitar diferents escenaris on sabíem que havia estat l’abuelo Fernando els darrers mesos de la guerra, vaig sentir que se’m presentava una gran oportunitat per entendre la mirada fosca d’aquell home.

La primera parada va ser una visita a alguns escenaris de la batalla de l’Ebre. Per fer-ho vam decidir triar una casa rural de la Fatarella, a la comarca de la Terra Alta i, des d’allà, visitar: Les Devees, la posició de rereguarda que formava part de la xarxa de protecció d’aquest poble; el campament del XVè Cos d’Exèrcit, des d’on el tinent coronel Tagüeña va dissenyar i organitzar la maniobra de retirada de les tropes republicanes; el poble vell de Corbera d’Ebre, on les restes del casc antic són el testimoni mut d’un poble arrasat pels bombardejos feixistes i el mirador de la Serra de Pàndols, escenari dels darrers combats i on als anys 80 l’Associació de Supervivents de la Lleva del Biberó hi va instal·lar el Cub de la Pau, monument homenatge als morts durant la batalla de l’Ebre.

A finals d’agost del 2018, i per reprendre el que vam començar a les Terres de l’Ebre, vam decidir visitar alguns dels escenaris de la retirada situats a la Catalunya Nord i, per entendre-ho bé, primer ens vam dirigir al Mémorial du Camp d’Argelès-sur-Mer. Situat al centre del poble i en un espai relativament petit, s’explica amb tota mena de detall els darrers mesos de la República i el que va significar per aquests petits pobles del sud de França els mesos en que la població civil i militars republicans esperaven derrotats a passos fronterers com el del Pertús.

Observant les fotos en blanc i negre de famílies senceres, de mares amb els seus fills, de ferits i de molts soldats, vaig reconèixer en tots ells la mateixa mirada fosca i profunda del meu avi. I mentre veia com la meva mare es posava a plorar, jo buscava entre aquelles imatges la figura del meu avi, l’home desconegut que en aquell moment vaig començar a entendre.

Amb el cos regirat i sense parlar massa, ens vam dirigir cap on havia estat emplaçat el camp de “refugiats” d’Argelers. Situat a la platja, va ser construït a correcuita per mantenir controlats, pel 24è regiment de tiradors senegalesos, els més de 180.000 republicans espanyols que hi van passar els primers dies de febrer. Avui, entre pisos d’estiueig barats, només hi ha un monòlit on es llegeix una inscripció en francès i català en homenatge a aquests homes i dones republicans.

A pocs metres de la platja d’Argelès-sur-Mer hi ha el Cementiri dels Espanyols, que es va habilitar al 1939 per enterrar les persones que van morir al camp de concentració. Ara, al costat d’un màstil amb la bandera republicana, es poden llegir els noms de tots els que hi van perdre la vida, també els dels 70 nens.

El darrer lloc que vam voler visitar va ser la Maternitat d’Elna, institució creada al 1939 per la suïssa Elisabeth Eidenbenz i que va ajudar a néixer a més de 600 infants fills de refugiades internades als camps propers. Allà vaig descobrir la impressionat obra gràfica de Manuel Moros. Pintor d’origen colombià resident a Colliure que va immortalitzar amb les seves fotografies la tragèdia humanitària d’aquell hivern del 1939.

El destí i motius personals em van portar a principis de novembre de 2018 a Garlin, municipi francès situat al departament dels Pirineus Atlàntics on van viure a l’exili la Dolores, germana de la meva àvia, i l’Antonio Garcia, el capità socialista amic del meu avi. Van tenir el primer dels seus 6 fills en plena retirada a Sant Joan de les Abadesses, Ripoll.

L’Antonio, que durant l’ocupació nazi de França es va veure forçat a amagar-se als boscos propers de Garlin per no ser deportat a Espanya o enviat a un camp de concentració, mai va voler tornar a Espanya mentre estigués viu el dictador. Actualment descansa en territori francès i, com el meu avi, amb el seu silenci es va endur una part de la història que molts no saben i que altres volen que oblidem.

Com diu la placa col·locada al monòlit del Camp d’Argelers: “Home lliure, recorda-te’n”.

También te puede interesar