Business

La COVID-19 i les nou arestes de la globalització

  • Joan Ribas, April 03rd, 20
  • 4 mins de lectura
covid globalització
Foto: Pixabay (Syaibatul Hamdi)

El professor Joan Ribas fa una anàlisi de la globalització com un concepte viu, que evoluciona segons el context geogràfic, històric i, ara també, sanitari. Agafant les seves pròpies paraules “Fer prediccions és molt complicat, [...] però no té gens de bona pinta”.

Robert Frost té un poema preciós, molt comentat, sobre un passejant que va pel bosc i troba una cruïlla amb dos camins. El poema explica la tensió, el dilema de no poder triar-ho tot alhora (agafar tots dos camins) i fa una elegia de la decisió d’agafar el camí menys fressat. Pelayo Corella argumentava dilluns passat que el món, la globalització, està en una cruïlla arran de la crisi del coronavirus. Un panorama internacional que ja estava molt embolicat amb la ressaca de la gran recessió, l’auge dels populismes i la guerra comercial encetada per Trump s’ha acabat de complicar del tot amb la pandèmia de la COVID-19, com per una mena de Llei de Murphy planetària.

A diferència del poema de Frost, aquí no hi ha un sol caminant escollint camins, sinó una multitud d’actors interdependents, prenent decisions alhora. L’única predicció vàlida es que fer prediccions és molt complicat, però segur que una crisi de la magnitud de la que estem vivint, i més quant més duri, portarà a canvis en el nostre món, en l’economia i en les relacions internacionals. Pelayo Corella argumentava que bé podem estar aviat parlant de desglobalització, amb el retorn a les economies occidentals de produccions industrials deslocalitzades a Àsia els últims 30 anys. Pot ser. Com també pot ser que el lideratge de Xina es consolidi. O no… Fer prediccions és molt complicat, però m’agradaria oferir un marc d’anàlisi, complementari al de Pelayo Corella, per seguir pensant sobre els efectes que la crisi actual tindrà en la globalització en les properes dècades.

Diem globalització, en singular, però hi ha almenys tres globalitzacions. Primer la globalització econòmica: un procés de liberalització econòmica amb components comercials (béns i serveis) i financers (capital i actius). Però també hi ha una globalització política perquè, caigut el comunisme soviètic, està per veure si la democràcia liberal arriba o no a tot arreu. La tensió entre el model autoritari i la liberalització econòmica a Xina fan veure que no, o que encara no. Igualment, és evident la manca d’una governança multilateral per gestionar els béns públics globals, com la lluita contra el canvi climàtic o, com veiem aquestes dies de manera molt crua, els virus i les pandèmies. I finalment hi ha una globalització cultural (o social) que afecta a la manera com viu la gent arreu del món, incloent la convergència en l’accés a la informació, en els costums i les modes, i sobretot en les expectatives de la població.

Però, a més, i més enllà de si volem emfasitzar els aspectes econòmics, polítics o culturals, la globalització és tres coses alhora: un fenomen, una filosofia i un procés. És un fenomen que manifesta la complexitat, creixent, de la interconnexió de les persones, les empreses i la vida en general en tot el planeta. És una filosofia, el “globalisme” que descriu la realitat de la interconnexió i com les expectatives econòmiques, culturals i polítiques de la població estan convergint. I és un procés, perquè la integració de les economies, la estandardització de les polítiques i la creació de lleis i institucions globals és un fet dinàmic, inevitable i irreversible per a uns i no tant per a altres. En qualsevol cas, és un procés dinàmic, però no és ni fàcil ni ràpid. El debat entre “el món és pla” de Thomas Friedman i “la distància encara importa” de Pankaj Ghemawat va justament d’això. El terme (des)globalització del títol de l’article de Pelayo Corella també.

Si combinem les tres globalitzacions (econòmica, política i cultural) amb els tres elements (fenomen, filosofia i procés) resulta que la globalització té, com a mínim nou aspectes, nou arestes. I dic arestes perquè tenen dues cares: es poden mirar en positiu o en negatiu; en progressista o en conservador; en obert o en tancat; etc. Dic que com a mínim nou arestes perquè al seu torn l’economia, la política o la cultura, tenen molts aspectes diferents. Per exemple, no és el mateix la lliure circulació de capitals, que la lliure circulació de béns o que la lliure circulació de persones. No és el mateix que els estats s’avinguin (o no) a concertar polítiques per mitigar el canvi climàtic que per regular l’armament nuclear, etc. La taula a continuació resumeix aquest marc analític:

Taula Joan Ribas

Les caselles de la taula estan en blanc volgudament, per convidar al lector a pensar com afectarà la pandèmia de la COVID-19 a la globalització.

En un article molt influent de 1995, Jeffrey Sachs i Andrew Warner varen documentar com, pel que fa a la integració econòmica i a la globalització comercial, la “nostra globalització”, la que va començar a finals dels anys 70 del segle XX, no és tant una excepció com un retorn al règim internacional relativament obert de finals del segle XIX i principis del segle XX. Aleshores, l’economia internacional s’obria i es començava a globalitzar, però la Primera Guerra Mundial, la Gran Depressió després del crack del 29 i finalment la Segona Guerra Mundial varen suposar l’avortament de l’incipient procés d’obertura. Dues guerres mundials i la gran depressió varen suposar un xoc enorme, una aturada, i fins més de mig segle després no es va tornar a reprendre l’obertura i la integració econòmica.

Per a Sachs i Warner (escrivint el 1995) hi havia tres elements que donaven un impuls especialment fort a l’actual onada globalitzadora. Primer, el canvi tècnic associat a les tecnologies de l’informació i la comunicació. Segon, la caiguda del comunisme. I tercer la creació d’institucions globals, en particular l’Organització Mundial de Comerç. S’ha de dir que, vist 25 anys després, el xoc tecnològic ha estat encara més gran del que es podia esperar a primers dels 90; el comunisme soviètic va caure, però la democràcia liberal està lluny d’haver triomfat a tot el món; i, finalment, l’Organització Mundial de Comerç prometia molt, però els estats s’hi han resistit, la Ronda de Doha porta pràcticament 20 anys empantanegada i la globalització i el xoc xinès han avançat sense una governança multilateral efectiva.

Tornant al principi, està per avaluar la magnitud final del xoc de la COVID-19 i l’impacte sobre l’economia mundial i també sobre la societat i la política. El temps dirà, però no té gens de bona pinta. Tant de bo que almenys servís per avançar en la governança multilateral dels béns públics globals.

También te puede interesar