L’espurna de la Primavera Àrab

• #Africa
• #Middle East
• #Report

• Share it:

A finals del 2010 i durant els primers mesos del 2011, un bon nombre de països del nord d’Àfrica i del Pròxim Orient van veure com la població s’aixecava per demanar reformes estructurals, més llibertats i la fi de règims autoritaris. Aquestes revoltes prodemocràtiques, que van aconseguir tombar més d’un govern, van ser batejades amb el nom de Primavera Àrab.

La llista de països que va sacsejar la Primavera Àrab és llarga. Al nord d’Àfrica va haver-hi protestes a Tunísia, Líbia, el Marroc i Egipte, mentre que al Pròxim Orient les manifestacions es van estendre per Bahrain, Síria, Jordània, Kuwait i el Iemen. Malgrat que en cadascun d’aquests països les revoltes tenien les seves particularitats, hi havia factors que les unien, com ara el caràcter antigovernamental de les protestes.

Una altra causa que va provocar l’esclat de la Primavera Àrab va ser l’atur estructural i les poques perspectives laborals. Al món àrab, la taxa d’atur juvenil dobla la mitjana mundial. No és d’estranyar, doncs, que els joves fossin un dels principals protagonistes de les manifestacions: tenien molt poc a perdre i molt a guanyar. Les dones també van jugar-hi un paper important, i van aprofitar les revoltes per denunciar les desigualtats i l’opressió que viuen.

Tunísia: Mohamed Bouazizi i la revolta del Gessamí

Tunísia va ser el lloc on es va forjar la Primavera Àrab. La població d’aquest país del Magrib vivia frustrada per la corrupció, l’atur, la pobresa i l’autoritarisme dels seus dirigents. L’any 2008 ja es van produir alguns enfrontaments a Redeyef, una ciutat minera prop de la frontera amb Algèria. Els manifestants van provar de denunciar el nepotisme de les autoritats en la col·locació als llocs de treball més qualificats de les mines de fosfat, la principal activitat de la ciutat, però les protestes van ser durament reprimides.

Fruit de la mateixa frustració i de la humiliació per part de les autoritats, el 17 de desembre de 2010 Mohamed Bouazizi va immolar-se davant del govern local de Sidi Bouzid. El jove venedor de fruita, de només 26 anys, va voler denunciar l’abús de força i el comportament de la policia que li havia confiscat la seva parada per no disposar de permís de venda. Bouazizi va al·legar que no era necessari cap tipus de permís per exercir la venda ambulant i va reclamar que li retornessin els béns confiscats, però va ser ignorat i vexat per les autoritats locals. Davant la impossibilitat de guanyar-se la vida, Bouazizi va calar-se foc i, poques setmanes més tard, va morir a l’hospital.

L’acte de Bouazizi va ser l’espurna perquè la població tunisiana digués prou. L’endemà dels fets, milers de persones van sortir al carrer per protestar contra el tractament que havia rebut Bouazizi, però també per les nul·les esperances de canvi i contra el govern autoritari, cada vegada més allunyat dels problemes dels seus conciutadans. Les protestes es van generalitzar arreu del país i van ser batejades com la revolta del Gessamí, ja que aquesta és la flor emblemàtica de Tunísia. El 14 de gener del 2011, les manifestacions multitudinàries van aconseguir fer caure el govern de Ben Ali, que havia ocupat el poder des de 1987, i el van obligar a refugiar-se a l’Aràbia Saudita.

L’accés generalitzat a Internet i les xarxes socials van jugar un paper clau en l’organització i la difusió de les protestes tunisianes. Facebook i Twitter van actuar com altaveu de les consignes de llibertat i democràcia dels manifestants i van ajudar a fer virals les imatges i els vídeos de les protestes, que van donar ràpidament la volta al món. Segons un estudi de la Universitat de Washington, les xarxes socials van actuar de catalitzador per a les revoltes als altres països àrabs i van ajudar a augmentar les expectatives sobre l’èxit de l’aixecament polític i social.

Més enllà de Tunísia: les altres primaveres

El canvi de règim a Tunísia, juntament amb la convocatòria de les primeres eleccions democràtiques del país per a l’octubre del 2011, va encoratjar als habitants d’altres països àrabs a manifestar-se contra els propis governs autoritaris o dictatorials. El resultat d’aquestes protestes, però, va ser desigual.

A Egipte, les protestes, que van durar 18 dies seguits i van tenir com a epicentre la plaça Tahrir del Caire (tot i que també n’hi va haver per la resta del país), van aconseguir forçar la dimissió del mariscal Hosni Mubàrak, que havia ocupat el poder durant 30 anys. Mubàrak va ser jutjat i condemnat a cadena perpètua per la repressió i l’assassinat de més de 800 manifestants durant els enfrontaments que van tenir lloc el 2011 per derrocar-lo del poder.

Al Marroc, el rei Mohamed VI va saber llegir les demandes dels seus conciutadans i va aconseguir aplacar les protestes multitudinàries amb la promesa d’una reforma constitucional i amb l’avançament de les eleccions.

A altres països, però, els somnis democràtics van acabar transformant-se en el malson de la guerra civil. A Líbia, l’OTAN va ajudar a posar fi al règim de Gaddafi i a capturar el coronel libi que dirigia el país des de 1969 i que havia sigut un dels grans aliats d’Occident. Però la intervenció militar de les potències occidentals no va portar l’estabilitat al país del Magrib, que encara avui segueix immers en una guerra civil.

Un cas similar és el de Síria, on el govern de Bashar al-Assad va reprimir les protestes dels seus ciutadans, però va perdre el control sobre part del territori en favor de milícies armades. El buit de poder va provocar una guerra civil que dura encara avui i va facilitar la proliferació de grups jihadistes com Estat Islàmic. De la mateixa manera, el Iemen viu en una profunda crisi política des de l’any 2011. Les protestes de la Primavera Àrab van fer caure el règim d’al-Salih, però des d’aleshores el país ha viscut els enfrontaments armats entre diferents faccions polítiques i ètniques als que cal sumar-hi la present amenaça dels terroristes d’al-Qaeda. Aquests tres conflictes armats a Líbia, Síria i el Iemen han accentuat un altre dels conflictes que colpeixen la Mediterrània des de la dècada de 2010: la crisi dels refugiats.

10 anys després: de la Primavera Àrab a l’Hivern Àrab

A primer cop d’ull, el balanç de la Primavera Àrab és més aviat desencoratjador. A la major part dels països, les protestes sorgides d’aquest fenomen només semblen haver portat inestabilitat i més opressió. Allà on no ha esclatat el conflicte civil, han aparegut altres governs autoritaris que han pres el poder i han retallat de nou les llibertats civils. Per aquest motiu, alguns han anomenat Hivern Àrab el context de caos i repressió posterior a les revoltes del 2011 i 2012.

Un exemple paradigmàtic és el Egipte, on malgrat la fi del règim de Mubàrak la situació política es va fer insostenible i, després d’un breu període en què el partit islamista dels Germans Musulmans va ocupar el poder, un cop d’Estat encapçalat per Al-Sisi va acabar amb l’experiment democràtic el 2013. Al-Sisi va justificar la intervenció militar com un moviment necessari per garantir l’ordre al país. Amb el militar al poder, va tornar la repressió dels dissidents i, després de repetir el judici a Mubàrak, l’expresident va ser absolt.

Tunísia, el país on tot va començar, és potser l’únic cas en què la Primavera Àrab ha conduït el país cap a una transició democràtica real. Un dels motius per aquest triomf és que, a diferència del que passa a Egipte, on els militars tenen un pes important des de la revolució de Nasser, a Tunísia l’exèrcit no ha tingut aspiracions polítiques i durant l’esclat de les revoltes es va mantenir al costat del poble.

De totes maneres, després de l’exaltació provocada per la Primavera Àrab, molts ciutadans tunisians se senten frustrats. Els poders econòmics i fàctics continuen en mans dels mateixos i els joves estan desencantats per les escasses oportunitats laborals, un dels motius que va treure la gent al carrer el 2010 i 2011. Això sí, la major part dels tunisians valoren la llibertat d’expressió com un gran avenç aconseguit gràcies a les manifestacions.

Tot i els escassos resultats, la Primavera Àrab no s’ha de llegir com un fracàs absolut, sinó com un punt d’inflexió, l’inici d’un canvi en la política i en la societat àrab que tot just va arrencar fa 10 anys i que encara és aviat per veure on desembocarà. De moment, a Tunísia i també en menor mesura a Egipte, la Primavera Àrab ha deixat com a llegat la mobilització social i la construcció d’un teixit associatiu fort.

A més, fruit de les exigències de les manifestacions que s’han produït des del 2011, els drets de les dones s’han inclòs en les constitucions de Tunísia, Egipte i el Marroc, país on també s’ha introduït el reconeixement de l’amazic. Uns grans avenços que ara caldrà lluitar per implementar.

La Primavera Àrab també ha deixat en herència la prova evident del poder que tenen les protestes socials multitudinàries, capaces de derrocar governs enquistats en el poder durant dècades, i la demostració de la set democràtica i la lluita per la llibertat d’expressió de la societat àrab.