Universidad

Beethoven, la música i la revolució

  • Xènia Costa, 16 de Diciembre de 2020
  • 5 mins de lectura
Beethoven
Quadre de Joseph Karl Stieler, una de les representacions més famoses de Beethoven. / Foto: Wikimedia Commons

Beethoven va néixer el 1770 a Bonn, Alemanya, ara fa 250 anys. El creador de les notes que ara agermanen la Unió Europea, conegut per la seva sordesa, va revolucionar el món de la composició en una època marcada per la Revolució Francesa.

Ludwig van Beethoven va néixer el 1770 a Bonn (Alemanya), la capital de l’Arquebisbat de Colònia, que en aquell temps era un estat independent especialment obert a la circulació de noves idees. De ben petit, Beethoven va mostrar un talent especial per la música. Per aquest motiu el seu pare, també músic, va pressionar-lo perquè es convertís en el nou Mozart, però tot i que Beethoven tenia molt bona oïda, mai va ser un nen prodigi com el músic austríac. A l’edat de 10 anys, va deixar l’escola per dedicar-se completament a l’estudi de la música. El seu mestre, Christian Gottlob Neefe, li va transmetre la passió per la música de Bach, però també el gust per la filosofia i la literatura de l’època (Kant i Schiller) i els ideals de la Il·lustració.

Amb 17 anys, després de la mort de la seva mare i degut a les depressions i l’alcoholisme del pare, va haver-se de fer càrrec dels seus germans petits. Per això, va compaginar els estudis a la universitat de Bonn, on va entrar en contacte amb els ideals republicans i els valors de la igualtat, la llibertat i la fraternitat, amb el treball en una orquestra i donant classes particulars per poder sustentar la família. El seu talent musical va cridar l’atenció d’aristòcrates i mecenes i, als 22 anys, es va traslladar a Viena, la capital de la música clàssica, per atendre els seus encàrrecs.

Un cop instal·lat a Viena, Beethoven va seguir amb entusiasme les gestes de Napoleó, ja que considerava que amb les seves campanyes militars difonia els ideals de la Revolució Francesa per tot Europa. L’admiració que sentia pel general francès era tal que va arribar a dedicar-li una de les seves simfonies, la tercera. Finalment, però, Beethoven va decidir donar-li el títol de l’Heroica i esborrar qualsevol menció a Napoleó quan va assabentar-se que el 1804 s’havia proclamat emperador. Segons el músic alemany, amb aquest gest el francès havia traït els ideals de la Revolució i s’havia convertit en un simple tirà.

Tot i els ideals revolucionaris de Beethoven, el músic va mantenir sempre una relació ambigua amb l’absolutisme i l’Antic Règim. Molts dels seus mecenes formaven part de la noblesa i, gràcies a ells, podia dedicar-se a la composició i a la interpretació musical. D’altra banda, va compondre peces de marcat caràcter reaccionari, com Der Glorreiche Augenblick (El moment gloriós) per a l’obertura del Congrés de Viena (1814-1815) on monarques i estadistes europeus van restablir l’Antic Règim després de les guerres napoleòniques.

El compositor sord: mite o realitat?

Quan es parla de Beethoven, una de les característiques que sempre s’esmenten és la seva discapacitat auditiva i la seva capacitat per sobreposar-s’hi i seguir component algunes de les melodies més conegudes de la música clàssica. Efectivament, Beethoven va patir un problema de sordesa, però aquest no es va manifestar fins passats els 25 anys (quan ja havia completat la seva formació i era un músic reconegut arreu del continent) i no va acabar derivant en una sordesa total fins al final de la seva vida.

Els experts encara discuteixen quina és la causa que va provocar que Beethoven perdés progressivament l’oïda. Es creu que l’origen es podria trobar en les seqüeles d’una verola que va patir de nen i que també va deixar-li marques a la cara i una visió debilitada. Fins que no es va acostar a la trentena, Beethoven no va ser conscient de la pèrdua d’audició, però des de llavors aquesta situació va canviar profundament el seu estat d’ànim i la seva manera de relacionar-se amb el món.

Beethoven patia perquè la sordesa l’incapacités per continuar treballant i, per això, va amagar el seu problema a amics i familiars fins que el problema es va fer massa evident. La pèrdua d’oïda va fer que comencés a aïllar-se del món per evitar les relacions socials i va repercutir en el seu caràcter, més irascible i depressiu. El malestar anímic que li provocava la sordesa va portar-lo a desenvolupar pensaments suïcides, tal com s’evidencia en el conegut com a “Testament de Heiligenstadt”, una carta dirigida als seus germans on Beethoven confessava el seu problema de sordesa i el dolor immens que li provocava. El músic no va arribar a enviar mai la carta, que va ser descoberta després de la seva mort.

Com no podia ser d’altra manera, la sordesa també va influir en la manera de compondre de Beethoven. L’aïllament va fer que la seva música es tornés més introspectiva i va permetre-li expressar alguns dels sentiments i estats d’ànim que li despertava la seva condició, com la por o la ira. Les seves composicions es van tornar més agressives i van començar a predominar-hi els tons forts, aquells que li eren més fàcils d’escoltar. El seu treball es va tornar més lliure, expressiu i personal. És per això que molts el consideren com un dels últims representants del classicisme musical (on destaquen figures com Mozart o Haydn) i, al mateix temps, un precursor del romanticisme (on destaquen artistes com Chopin, Wagner i Verdi).

El 1824, Beethoven va fer la seva última aparició en públic per dirigir l’estrena de la Novena Simfonia, una peça que a l’època va sorprendre per la seva complexitat, la seva llarga durada i perquè a l’últim moviment incloïa un cant coral, el poema de Schiller Cant de joia conegut com l’Himne a l’Alegria, un tema que s’ha convertit en l’himne oficial de la Unió Europea. El dia de l’estrena, Beethoven va haver de ser avisat quan l’orquestra va tocar les darreres notes per entendre que el concert havia acabat i amb prou feines va poder escoltar l’ovació del públic.

Amb la Simfonia núm. 9, Beethoven va traslladar la revolució que tant havia anhelat de jove al pentagrama. La incorporació del cant coral va marcar un abans i un després en la música simfònica i en les seves últimes composicions va conduir la música cap a noves possibilitats sonores. Tot i que la majoria de les últimes peces van ser incompreses pels seus contemporanis, l’admiració que sentien pel músic alemany va quedar àmpliament demostrada el dia del seu funeral, el 29 de març de 1826 a Viena, al que hi van assistir més de 200.000 persones.

Beethoven va conrear molts gèneres musicals. Algunes de les seves composicions més destacades són:

 

Per saber-ne més:

També et pot interessar