Universidad

Angela Davis, la imatge d’una revolució

  • Miguel Cabré, 18 de Noviembre de 2020
  • 5 mins de lectura
Angela Davis
Angela Davis. / Foto: Wikimedia Commons (CCCB)

Angela Davis és, des de fa cinc dècades, un símbol de les lluites antiracista, feminista i anticapitalista. La revolucionària d’Alabama, que a setanta-sis anys segueix la seva carrera d’activista, serà nomenada Doctora Honoris Causa per la UPF la primavera de 2021.

Angela Davis va néixer l’any 1944 a Birmingham, a l’estat d’Alabama. La família Davis vivia a Dynamite Hill, una zona coneguda pels freqüents atacs del Ku Klux Klan. Quan anava a l’escola, encara se segregava per raça. En aquest context, els pares, tots dos mestres i la mare a més militant comunista, van educar als seus fills amb un esperit crític que els va fer possible entendre la realitat que els envoltava.

Va obtenir molt bones qualificacions que li van permetre anar a l’institut a Nova York amb una beca. Allà va entrar en contacte amb grups comunistes. Va aconseguir una altra beca per estudiar a la Universitat Brandeis de Waltham, Massachusetts, on va conèixer al Dr. Herbert Marcuse, un dels principals exponents de l’Escola de Frankfurt, durant una manifestació antibelicista. Marcuse va acabar sent el seu professor i d’ell va aprendre que lluitant es podia canviar el món i que ser una erudita i acadèmica no l’eximia de les seves responsabilitats socials.

Va fer part dels seus estudis universitaris a Europa, Biarritz, París i a la Universitat de Frankfurt, per especialitzar-se en Filosofia. Allà va descobrir el comunisme occidental i va visitar el bloc de l’Est. Quan va tornar als EUA, Angela Davis va començar a teoritzar sobre el racisme com un estructura de poder institucionalitzada pel capitalisme. La seva tesi doctoral la va dirigir Marcuse i la va fer entre la Universitat de Califòrnia i la Universitat Humboldt de Berlín, a l’antiga Alemanya de l’Est.

The Dangerous Terrorist Angela Davis

A finals dels anys seixanta, els EUA es trobaven en un procés de canvi. Els moviments antiracistes, feministes i antiimperialistes i les protestes per acabar amb la Guerra del Vietnam eren cada vegada més freqüents quan l’any 1969 l’ultraconservador Richard Nixon va arribar al poder. Amb ell, la repressió dels moviments socials es va veure intensificada i es van aprovar persecucions ideològiques. L’afiliació d’Angela Davis al CPUSA (Partit Comunista) i el Che-Lumumba Club, branca afroamericana del partit, no va passar desapercebuda i va ser acomiadada de la seva feina com a professora.

L’estiu de 1970, un guàrdia de la presó de Soledad va matar a tres reclusos. Com a represàlia, dies després, tres presos del Black Panther Party van matar un guàrdia. Aquests acusats van rebre el sobrenom de Soledad Brothers. Es van produir nombroses manifestacions i mostres de suport en què Angela Davis també hi va participar.

Davis, que va conèixer un dels acusats, es va veure implicada, tot i que no hi va participar, en uns fets que van acabar amb segrest i tres morts durant el judici. El 15 d’agost de 1970 l’FBI va posar Angela Davis a la llista dels 10 més buscats i dos mesos després va ser capturada a Nova York. Nixon va felicitar l’FBI per la detenció de la “dangerous terrorist Angela Davis”.

Angela Davis va passar divuit mesos a la presó de manera preventiva fins que el 4 de juny de 1972 va ser declarada no culpable. Durant el temps que va passar a la presó es va convertir en una icona de la resistència revolucionària. Tractada com una presa política, Davis va rebre el suport de bona part de la societat nord-americana i d’arreu del món. Van ser especialment icòniques les campanyes realitzades a la RDA que exigien l’alliberament de “la nostra” Angela Davis.

Aprendre a ser un mite

Un cop en llibertat, Angela Davis va sortir a un món nou on era mundialment coneguda. Des d’aquell moment va haver de conviure amb la fama en la seva tasca com a activista i com a professora. Els següents anys va ser convidada a molts països on era rebuda com una heroïna de la revolució. Des de Cuba, la RDA o l’URSS, Angela Davis va seguir denunciant el racisme i les desigualtats socials als EUA.

Angela Davis i Valentina Tereshkova

Angela Davis a Berlín amb la cosmonauta soviètica Valentina Tereshkova. / Foto: Wikimedia Commons (Bundesarchiv -Bild)

L’any 1975 va reprendre la seva carrera de professora i des de 1991 a 2008 va ser professora a les Universitats de Califòrnia i la Rutgers de Nova Jersey. Allà va prosseguir la seva carrera com erudita amb una extensa obra teòrica. Per entendre la seva obra és fonamental fixar-se en la seva formació marxista. Per a Davis, el capitalisme depèn d’estructures d’opressió institucionalitzades. Sense l’explotació laboral, el racisme, la divisió de classes i l’heteropatriarcat, el capitalisme no existiria. Per això defensa que per viure en una societat justa és imprescindible un model més enllà del capitalisme.

Aquest pensament explica perquè Davis va ser molt crítica amb dos moviments: bona part del nacionalisme negre, pel seu anticomunisme, oblit a les dones i al col·lectiu LGTB, i amb la segona onada feminista, en tant que pensament blanc i burgès. Segons Angela Davis, aquests moviments només poden ser útils si representen i lluiten per a totes i tots els oprimits. El marc teòric que va establir li va servir per estudiar la relació entre diferents estructures d’opressió i com la unió d’aquestes afecta la vida dels oprimits. Una reflexió que es materialitza en la publicació de Women, Race & Class (1981) i que va donar el tret de sortida als estudis sobre interseccionalitat.

Encara ara Angela Davis se sorprèn i li sembla estrany veure algú amb una samarreta amb la seva cara. Aquesta fama d’icona pop encara la incomoda, però és evident que ha sabut utilitzar-la tant des de l’acadèmia com des de l’activisme per difondre les seves idees i denunciar les injustícies d’un món que molts cops sembla no avançar.

Angela Davis és el referent viu d’una generació que va lluitar fins a les darreres conseqüències (molts van morir perseguits pel govern) tot i que mai va aconseguir la revolució que buscaven. Aquesta «derrota» els recorda que l’única via és seguir lluitant, però mai no esborrarà les victòries que van assolir en termes d’igualtat. Encara ara, quan pren la paraula, revesteix els seus discursos d’un optimisme contagiós que anima els joves a posar-se en peu i lluitar per un món més just.

Per saber-ne més:

També et pot interessar