Universidad

La Guerra del Vietnam: David contra Goliat

45 anys de la derrota de les tropes americanes

  • Xènia Costa, 30 de Abril de 2020
  • 4 mins de lectura
Guera del Vietnam
Un camp base del Vietcong a Mỹ Tho en flames (1968). / Foto: Wikimedia Commons

Avui fa 45 anys de la caiguda de Saigon, la capital del Vietnam del Sud, el fet que marca el final de la Guerra del Vietnam. Desgranem els motius que expliquen perquè la primera potència militar del món es va veure superada i humiliada per les guerrilles del Vietcong.

La Guerra del Vietnam (1954-1975) és, possiblement, la guerra més controvertida en què han participat les tropes dels EUA: mai abans cap conflicte havia despertat tant rebuig en la pròpia societat americana com ho va fer el Vietnam. Però per entendre la importància que té aquesta guerra en la memòria col·lectiva dels nord-americans, cal veure què va portar als EUA a participar en una guerra que s’estava lluitant en un petit país del sud-est asiàtic i que, d’entrada, no jugava un rol destacat en el mapa geopolític d’aleshores.

Des de finals del segle XIX fins al 1945, el Vietnam (juntament amb Laos i Cambodja) havia format part de la colònia francesa d’Indoxina, exceptuant el període d’ocupació japonesa durant la Segona Guerra Mundial. Quan es va posar fi al conflicte mundial, els francesos van voler recuperar el control sobre la regió, però es van topar amb l’oposició del Viet Minh, una organització comunista liderada per Ho Chi Minh.

Els enfrontaments militars entre França i els vietnamites van acabar amb els Acords de Ginebra de 1954, on s’establia la divisió entre el Vietnam del Nord i el Vietnam del Sud al paral·lel 17, una solució arbitrària que ja s’havia pres amb la Guerra de Corea (1950-1953). Els acords també preveien la celebració d’unes eleccions i un referèndum per decidir si els habitants del Vietnam volien reunificar el país de nou.

Aquestes eleccions no es van arribar a celebrar mai perquè el govern del Vietnam del Sud, presidit per Dinh Diem, les va anul·lar: d’aquesta manera arrencava una guerra civil que enfrontaria els comunistes del Vietnam del Nord amb el dèspota govern del Vietnam del Sud. El Nord comptava amb el suport de la Xina i l’URSS, mentre que el Sud tenia ple recolzament dels EUA.

Tot i que els EUA no van entrar en guerra fins al 1964, la seva presència al conflicte va ser molt forta des bon començament. Consideraven que si el Vietnam queia en mans comunistes, els estats veïns seguirien les seves passes: és el que, en plena Guerra Freda, es va anomenar la “teoria del dòmino”. Però l’evident predomini militar americà, amb un exèrcit que superava de lluny el del Vietnam del Nord i les forces del Front d’Alliberament Nacional del Vietnam (o Vietcong), no va demostrar ser eficaç sobre el terreny.

La guerra es va anar allargant i, malgrat els missatges de propaganda que enviava l’administració nord-americana per calmar els ànims, poc a poc van créixer les veus que qüestionaven el cost humà i econòmic d’un conflicte que a la majoria de la població els quedava molt lluny. A més, la Guerra del Vietnam va tenir una enorme cobertura mediàtica i va ser la primera guerra televisada, de manera que la premsa posava al descobert les atrocitats que els soldats americans cometien contra la població civil vietnamita, causant un gran impacte entre la societat americana.

Una data clau per entendre el conflicte és l’any 1968. En aquest any es va produir l’Ofensiva del Tet. Durant el Tet, la celebració de l’any nou vietnamita, les tropes del Vietcong van protagonitzar una sèrie d’atacs en ràfega coordinats en moltes de les ciutats del Vietnam del Sud i van posar en serioses dificultats el govern del Vietnam del Sud i l’exèrcit dels EUA. Aquesta ofensiva va suposar un col·lapse en la moral de les tropes nord-americanes, va qüestionar tots els esforços militars que s’havien fet fins llavors i va esquerdar en mil bocins la falsa sensació de control de la situació que havia de portar a una victòria relativament imminent dels EUA.

Protestes Guerra del Vietnam

Manifestació d’estudiants contra la Guerra del Vietnam a Michigan (1969). / Foto: Flickr (Wystan)

El 1968 també és l’any en què els joves del món occidental es van aixecar contra l’establishment. No havien viscut la Segona Guerra Mundial i protestaven contra la vella manera de fer política i la manera de viure que se’ls havia imposat. Aquest clima va donar lloc al Maig del ‘68 a París, però als EUA també va despertar les consciències dels joves americans. Són els anys en què sorgeix el moviment hippie, les consignes pacifistes i es produeix la culminació de la lluita pels drets civils dels afroamericans. Un ambient en què la banda sonora la posa la cançó-protesta, amb temes que van des del The Times They Are A-Changin’ de Bob Dylan fins a Happy Xmas (War is Over) o Imagine de John Lennon.

Però per què els EUA, que comptaven amb l’exèrcit més potent i modern del món, no van aconseguir dominar a la Guerra del Vietnam? En primer lloc, perquè el conflicte es va plantejar com una guerra de guerrilles, una estratègia que el Vietcong ja havia posat en pràctica contra França amb molts bons resultats, i evitava que els americans despleguessin grans operacions on mostrar la superiotat logística i armamentística i, en canvi, els obligava a la lluita cos a cos.

També s’explica per les característiques geogràfiques del Vietnam: les tropes nord-americanes van demostrar una gran dificultat d’adaptació al medi, la selva, que els vietnamites coneixien a la perfecció. A més, es van topar amb l’hostilitat i la nul·la col·laboració de la població que considerava la presència dels EUA com una invasió imperialista. Les tropes americanes van entrar al Vietnam amb la idea de frenar l’amenaça comunista, però no van ser capaços de llegir què estava en joc al Vietnam: el rebuig a la dictadura de Dinh Diem, només sostinguda per l’ajut nord-americà i que comptava amb l’oposició de grans sectors de la població tant al nord com al sud, des dels comunistes als budistes.

Després de l’Ofensiva del Tet, el Vietnam del Nord va anar guanyant posicions fins que el 30 d’abril de 1975, amb Saigon assetjada, van començar a sonar les notes de White Christmas d’Elvis Presley a la ràdio. Era el senyal que indicava l’inici de l’operació d’evacuació de les tropes americanes. Durant 12 hores el cel de Saigon es va omplir d’helicòpters nord-americans anant i venint de l’ambaixada enmig del foc creuat de les tropes enemigues. L’evacuació va donar sortida a unes 7000 persones, la majoria vietnamites.

La guerra es va saldar amb 3 milions de morts, la meitat, població civil, i els EUA van arribar a llançar 8 tones de bombes sobre el Vietnam, el doble de les que van llançar durant la Segona Guerra Mundial. La Guerra del Vietnam va ser l’última guerra on els periodistes van poder cobrir el conflicte al front, al costat de les tropes, i donar notícia dels mètodes i la brutalitat utilitzats. L’ús massiu d’armes químiques com el napalm i l’agent taronja (que encara avui fa que bona part del sòl vietnamita continuï sent tòxic) i les fotografies dels horrors de la guerra van comportar que les tropes americanes fossin rebudes com a assassines per la pròpia població al tornar a casa. La derrota i el sentiment d’humiliació fan que a dia d’avui el Vietnam continuï sent un conflicte gravat en la memòria dels nord-americans.

També et pot interessar