Universidad

De Gaulle, la figura clau del segle XX francès

Es commemoren 50 anys de la mort del general

  • Xènia Costa, 9 de Noviembre de 2020
  • 5 mins de lectura
Charles De Gaulle
Charles de Gaulle el 1945. / Foto: Wikimedia Commons

La importància de Charles de Gaulle a França és només comparable a la que va tenir Napoleó al segle XIX. Va ser un personatge clau que amb les seves accions durant i després de la Segona Guerra Mundial va marcar profundament la història del país gal al segle XX.

Charles de Gaulle va néixer a Lille, a tocar de la frontera francesa amb Bèlgica, el 1890. Era el tercer de cinc germans i pertanyia a una família de classe mitjana: el seu pare era professor en una escola que ell mateix havia fundat i la seva mare, mestressa de casa. Tot i que els seus pares, catòlics i conservadors, volien que fos seminarista, finalment De Gaulle es va decantar per la carrera militar.

Des de bon començament, va destacar a l’acadèmia i va assolir el rang de tinent en molt poc temps. Durant la Primera Guerra Mundial, va ser ferit i segrestat per l’exèrcit alemany, que el va enviar a la presó d’Ingolstadt, a Baviera. Va provar d’escapar-se fins a cinc vegades, totes sense èxit (el seus gairebé dos metres d’alçada no el van ajudar a passar desapercebut). Va ser alliberat un cop finalitzada la Gran Guerra, amb la firma del Tractat de Versalles.

En el període d’entreguerres, De Gaulle es va casar i va tenir tres fills, va ser admès al Consell Superior de Guerra que dirigia el mariscal Pétain, heroi de la Primera Guerra Mundial, i va començar a treballar com a professor a l’acadèmia militar. Durant aquest temps també va començar a defensar posicions anticomunistes i va denunciar el perill que Hitler i l’Alemanya nazi suposaven per a l’estabilitat d’Europa.

A l’arrencar la Segona Guerra Mundial va ser ascendit a la categoria de general. Tot i els seus intents per frenar l’ofensiva nazi, França va ser aixafada per l’exèrcit alemany i Pétain, aleshores cap d’Estat, va comunicar a De Gaulle que optaria per presentar la rendició incondicional de França a les tropes de Hitler. De Gaulle es va mostrar en desacord amb la idea del vell mariscal i va proposar formar un govern lliure a Algèria, però no va ser escoltat.

França va quedar dividida en dues: la zona ocupada, al nord, i la zona col·laboracionista dirigida per Pétain, també anomenada la França de Vichy pel lloc on s’havia instal·lat la nova capital. Davant d’aquest escenari, De Gaulle va marxar exiliat a la Gran Bretanya, a l’espera de conèixer cap on es decantava la guerra a la resta del continent.

L’heroi de la resistència

A Londres, De Gaulle va trobar el recolzament del primer ministre Winston Churchill, que el va tractar com a l’únic interlocutor vàlid del govern francès i el va nomenar representant de la França lliure a l’exili. A més, li va proporcionar un canal a la BBC des d’on poder llançar el discurs que cridava a no acceptar la derrota, a lluitar des de les colònies i a organitzar la resistència: “la flamme de la résistance française ne doit pas s’éteindre et ne s’éteindra pas”.

De totes maneres, el missatge de De Gaulle va trigar a calar en la societat francesa que d’entrada recolzava el govern de Pétain i es mostrava contrària a seguir lluitant en la Segona Guerra Mundial. La popularitat del general francès encara va caure més quan, juntament amb la Gran Bretanya, va intentar ocupar el Senegal per muntar una base des de la qual guiar les operacions de la resistència, però el pla va fracassar. De Gaulle va ser jutjat a França (tot i no ser present en el procés) i va ser declarat culpable de sedició i condemnat a mort, una condemna que s’havia d’executar un cop finalitzat el conflicte mundial.

Malgrat tot, De Gaulle va repetir l’operació a Gabon, aquest cop amb èxit, i va sumar el Congo, el Txad, la Guaiana francesa, algunes illes del Carib i Tahití als dominis que la resistència francesa controlava per lluitar contra el feixisme. D’aquesta manera, De Gaulle va consolidar la França lliure, alhora que va esperonar la creació d’un exèrcit de 7.000 voluntaris que van combatre a la guerra des del territori nacional i des de les colònies.

Mentre que la popularitat de De Gaulle va començar a créixer entre els seus compatriotes, el general va començar a forjar una mala relació amb els líders dels Aliats, Churchill i Roosevelt. Aquest últim va arribar a dir del francès que era una persona arrogant i megalòmana, que es creia “el cap de tots els exèrcits del bàndol aliat quan el seu país havia sigut el primer a ser derrotat”.

Amb el desembarcament de Normandia el juny de 1944, De Gaulle va tornar a trepitjar França 4 anys després d’haver-la abandonat i va comandar el primer exèrcit que va entrar a París l’agost d’aquell mateix any. L’estiu de 1944 va esdevenir president provisional de França, un càrrec que va deixar el 1946 per donar pas a la convocatòria d’eleccions, la redacció d’una nova constitució i la proclamació la IV República francesa.

Tot i fundar el seu propi partit, de caire conservador, anticomunista i europeista, De Gaulle es va retirar de la política activa pel descontentament provocat per la pèrdua d’Indoxina (un conflicte que va acabar desembocant en la Guerra del Vietnam), la poca esperança dipositada en els governs que se succeïen i la depressió causada per la mort de la seva filla petita.

El pare de la V República

A França, les constitucions marquen el número de la república. La IV, per exemple, va durar només 12 anys: un temps en què van haver-hi fins a 17 primers ministres i 24 governs diferents. Tot i la prosperitat econòmica posterior a la Segona Guerra Mundial, França va viure un període de gran inestabilitat política que es va veure agreujat per la guerra d’Algèria. La situació era insostenible i el país va estar a punt del conflicte civil.

El 1958, De Gaulle, recolzat per l’exèrcit, va tornar a ser el centre d’atenció de la vida política francesa al rebre l’encàrrec de l’Assemblea Nacional de dirigir el país i formar govern. El general va acceptar amb la condició que el parlament el dotés de plens poders i que es mostrés favorable a promulgar una nova constitució, que va ser aprovada pocs mesos més tard i va comportar la proclamació de la V República.

La Constitució de 1958, encara vigent a dia d’avui, és el resultat de les voluntats polítiques de De Gaulle i una de les seves característiques principals és el gran poder que atorga al president. El president, votat per sufragi universal, no ha de retre comptes al parlament, sinó que respon directament davant del poble de França. Aquest té capacitat de decisió i d’actuació i, quan té una àmplia majoria parlamentària, acapara més poder que molts dels altre presidents i primers ministres europeus. Uns poders que, segons De Gaulle, s’expliquen perquè el caràcter nacional francès reclama la necessitat d’una figura forta al capdavant del país.

De Gaulle va ocupar el càrrec de president des de 1959 fins a 1969. En aquest període va impulsar la creació de la CEE i el Mercat Comú, embrions de la UE, però també va decretar la sortida de França de l’OTAN per la mala relació amb el president Nixon i va fracassar en la gestió de la guerra d’Algèria, cosa que va suposar una gran humiliació per al país. A més, va haver de fer front al Maig del ‘68, un moviment que va treure 9 milions d’estudiants i obrers indignats als carrers de França, que va ser brutalment reprimit i que va provocar una gran crisi de govern.

Tot i que va guanyar les últimes eleccions el juny 1968 per majoria absoluta, la pèrdua de popularitat al carrer i de suport entre els membres del seu partit van portar-lo a presentar la dimissió l’abril de l’any següent. De Gaulle es va retirar a Colombey-les-Deux-Églises, 200km al sud-est de París, on va morir el 9 de novembre de 1970 a causa d’un vessament cerebral, avui fa 50 anys.

La biografia del general és una peça fonamental per conèixer la història de França del segle passat i la seva visió política segueix viva en la constitució que encara regeix el marc jurídic de l’estat francès, una constitució amb la qual De Gaulle va voler assegurar l’estabilitat política de França. 62 anys i només 8 presidents després, es pot dir que l’objectiu de Charles de Gaulle s’ha aconseguit amb escreix.

També et pot interessar