Universidad

La Gran Fam irlandesa

Per què les patates van causar una de les majors migracions del s. XIX?

  • Xènia Costa, 18 de Junio de 2020
  • 8 mins de lectura
Gran Fam Irlandesa
Memorial dedicat a la Gran Fam irlandesa a Dublín. / Foto: Flickr (William Murphy)

Cada any Irlanda commemora la Gran Fam, la pitjor crisi de subsistència que va viure Europa durant tot el segle XIX i que, només a l’illa, va provocar un milió de morts i va forçar més d’un milió de persones a emigrar.

Es coneix amb el nom de Great Hunger o Great Famine la gran fam que va colpejar Irlanda entre 1845 i 1851. El motiu que va provocar aquesta crisi de subsistència va ser la gran dependència que la població rural irlandesa (la major part de la població) tenia de la seva font d’alimentació bàsica: la patata. A mitjan del segle XIX, els irlandesos consumien uns 7 milions de tones de patates a l’any. Juntament amb el sèrum de llet, les patates eren l’aliment principal (i gairebé exclusiu) de les classes populars, que en menjaven per esmorzar, dinar i sopar. És per això que la gran fam irlandesa sovint també és coneguda com a Irish Potato Famine.

El 1845 el pilar fonamental de la dieta irlandesa se’n va anar en orris. Una plaga de fongs provinents dels EUA va atacar la collita de patates de mitja Europa i va exposar la població irlandesa a la fam i la desnutrició. La meitat de la collita d’aquell any no es va poder aprofitar, però encara quedaven uns pocs excedents de la temporada anterior i algunes llavors per tornar a plantar a la primavera següent. A més, els agricultors i pescadors disposaven d’animals i utensilis per vendre i així poder pagar les seves rendes.

La collita de 1846, però, va ser encara més desastrosa que la de l’any anterior i aquesta vegada la majoria de famílies ja no tenien cap suport on recórrer, ni per alimentar-se ni per poder pagar als terratinents. A més, com que les desgràcies mai venen soles, l’hivern d’aquell any va ser especialment dur. L’escalada de fam i l’onada de morts que va acompanyar la falta d’aliments va tocar sostre el 1847, conegut com a Black ‘47. La collita va veure’s menys afectada pels fongs, però va ser molt escassa perquè els agricultors no van poder pagar les llavors i perquè molts van ser desallotjats per impagament.

El pic més alt de mortalitat va produir-se durant l’hivern de 1847-1848, quan en algunes zones, més d’un quart de la població va morir per culpa de la fam, el fred i les malalties. De fet, la causa principal de la mort no era la inanició, sinó les malalties associades a la malnutrició: especialment el tifus o la disenteria (que va rebre el sobrenom de “la febre de la fam”). La situació no es va arribar a reconduir fins ben entrat el 1851 i es calcula que a Irlanda la plaga de fongs va provocar la mort d’un milió de persones, cosa que contrasta amb la resta d’Europa, on es calcula que van morir unes 100.000 persones.

L’abandonament del govern britànic

Un dels motius afegits que va agreujar la situació a Irlanda i que va contribuir especialment a augmentar el nombre de morts va ser la mala gestió del govern britànic i el negligent paper que van jugar els terratinents irlandesos.

En l’època de la Gran Fam irlandesa, l’illa celta depenia directament del govern de Londres. Durant els primers anys de la crisi, el primer ministre britànic, el conservador Robert Peel, va fer importar tonelades de farina de blat de moro d’Amèrica per substituir l’aliment bàsic dels irlandesos. A més, també va derogar els aranzels sobre el pa que s’importava de la Gran Bretanya per fer-lo més barat. Però les coses van canviar el 1847, l’any més dur de la Gran Fam irlandesa, quan el liberal John Russell va sortir escollit com a primer ministre.

El Partit Liberal, ferm defensor de la idea capitalista del laissez-faire i de la no intervenció en els mercats, va decidir tallar tot tipus d’ajut cap a la població irlandesa i es van mostrar reacis a tallar el flux d’exportació d’aliments que seguien sortint d’Irlanda o a controlar-ne els preus. És més, el govern va enviar tropes perquè protegissin els convois amb les exportacions de blat, civada i ordi per continuar abastint Anglaterra mentre els irlandesos es morien literalment de gana.

L’únic sistema d’ajut que van intentar activar els britànics va ser el d’obres i treballs finançats per l’erari públic, pel qual els irlandesos treballaven a canvi d’un salari. Però pels volts de l’any 1847, la població irlandesa estava tan feble i tan desnutrida que la majoria no podien ni treballar. D’altra banda, el 1847 també van crear menjadors socials que van arribar a alimentar fins a 3 milions de persones. Però, preocupats perquè els pobres es tornessin massa dependents dels ajuts del govern, van suspendre’ls al cap de només sis mesos, en el punt més àlgid de la fam.

El govern britànic també va pretendre que els terratinents irlandesos fossin els qui paguessin els ajuts per als pobres que malvivien en els seus terrenys. A Irlanda, la major part de la propietat de la terra estava en mans de terratinents d’ascendència anglesa que, a diferència del gruix de la població, eren protestants. A més, una tercera part d’aquests eren propietaris absents que gestionaven de manera indirecta els seus terrenys. Aquestes diferències ja havien estat motiu d’enfrontament entre propietaris i arrendataris anys abans de la Gran Fam, però amb la crisi de subsistència les tensions van anar en augment.

Es calcula que durant els anys de la Gran Fam irlandesa es van produir uns 70.000 desnonaments. D’aquesta manera, els propietaris es “desfeien” d’uns llogaters que no podien pagar i que, sovint, eren substituïts per granges de bestiar perquè els aportaven més beneficis. A més, els desallotjaments acostumaven a anar acompanyats de la crema de la finca per assegurar-se que els antics inquilins no la reocupaven. Aquesta política va exposar encara més als irlandesos, que ja no tenien què menjar ni on arrassarar-se.

D’altra banda, molts propietaris van tenir un paper actiu en l’emigració dels irlandesos, ja que alguns van pagar el trajecte cap als EUA per no haver de pagar els ajuts que els reclamava el govern britànic.

Gran Fam irlandesa migració

Víctimes de la Gran Fam irlandesa arribant a Liverpool (1850). / Il·lustració: Encyclopaedia Britannica (Thinkstock)

La terra promesa: el fenomen migratori

En els anys previs a la Gran Fam irlandesa, la població de l’illa (igual que a la resta d’Europa) havia anat en augment gràcies a una millora de les condicions de vida i d’higiene, però també gràcies al progrés mèdic. El millor coneixement de malalties infeccioses i bacteris va allargar l’esperança de vida alhora que feia baixar la taxa de mortalitat infantil. L’augment demogràfic va donar lloc a un important procés migratori que va fer que entre 1850 i 1914, 36 milions d’europeus emigressin, principalment amb rumb a Amèrica.

En el cas d’Irlanda, el fenomen migratori ja s’havia iniciat abans de la Gran Fam, però la greu crisi alimentària va impulsar encara més la sortida d’irlandesos de l’illa. Es calcula que van haver de marxar entre un i dos milions de persones, en un fenomen que per alguns historiadors és catalogat de diàspora. El destí de la major part dels irlandesos van ser els EUA i la Gran Bretanya.

Pel que fa a la Gran Bretanya, els irlandesos van instal·lar-se sobretot al nord-oest d’Anglaterra, a ciutats fortament industrialitzades com Liverpool. Les condicions de vida dels immigrants eren especialment dures, agreujades per les pèssimes condicions de salut amb què arribaven. Sovint treballaven en fàbriques tèxtils o en la construcció de canals, molls i ferrocarrils a canvi d’un sou míser. A banda de les dures condicions de vida, els irlandesos van experimentar el profund racisme dels britànics que els consideraven salvatges, violents i borratxos. El fet que molts irlandesos estiguessin a favor que Irlanda tingués un govern autònom, que sovint acceptessin un salari més baix que els anglesos i que la major part fossin de fe catòlica, encara empitjorava més la situació.

Les coses als EUA no van anar gaire millor. Els grans creuers transatlàntics van permetre escurçar la durada del viatge i abaratir costos, de manera que molts irlandesos van aprofitar per provar sort i començar una nova vida a l’altra banda de l’oceà. Amb tot, les condicions als vaixells eren insalubres i molts dels emigrants que hi embarcaven no aconseguien arribar a destí, fet que va provocar que aquests transatlàntics es rebategessin com a coffin ships, “vaixells taüt”.

Un cop a Amèrica, els irlandesos tampoc van ser ben rebuts. A més d’haver exportat l’estereotip que els retratava com a salvatges, el catolicisme va ser un dels grans impediments perquè fossin acceptats per la societat americana. Molts anuncis classificats de la premsa especificaven “No Irish Need Apply” i van aparèixer associacions anticatòliques i xenòfobes que defensaven la superioritat del protestantisme i la idea que el catolicisme era incompatible amb els valors americans. Amb tot, a poc a poc, els irlandesos es van anar integrant en la societat nord-americana a través de la participació activa en els comicis electorals.

La generació posterior als migrants de la Gran Fam irlandesa ja ocupaven posicions polítiques rellevants en algunes ciutats del país i van ascendir ràpidament a l’escala social degut a l’arribada de nous immigrants. Malauradament, però, els irlandesos van reproduir els mateixos esquemes xenòfobs que havien patit pocs anys abans amb els xinesos i els europeus del sud i i de l’est que van desembarcar a les costes dels EUA entre 1880 i 1900.

La migració massiva provocada per la Gran Fam irlandesa va continuar al llarg dels segles XIX i XX provocant que la població d’Irlanda es reduís gairebé a la meitat: el 1840 a l’illa hi vivien gairebé 9 milions de persones mentre que el 1900 ja només n’hi quedaven uns 4 milions. La inacció del govern britànic durant la crisi alimentària va fer que creixés la desafecció cap al Regne Unit i alimentés el sentiment nacional irlandès, fet que acabaria desembocant en la independència de la República d’Irlanda el 1922. Les tensions entre Gran Bretanya i Irlanda es van mantenir al llarg del segle i, a dia d’avui, el Brexit ha tornat a posar damunt la taula la qüestió fronterera entre Irlanda del Nord i la República d’Irlanda. No va ser fins al 1997 que el primer ministre Tony Blair va demanar disculpes públicament pel paper del govern britànic durant la Gran Fam.

Actualment uns 34 milions de nord-americans tenen ascendència irlandesa i uns 6 milions de britànics tenen algun dels avis irlandesos. Tradicions com el St. Patrick’s Day, el dia del patró d’Irlanda, estan plenament arrelades en els països que van acollir els irlandesos durant la Gran Fam i equips com els Boston Celtics o els Celtics de Glasgow denoten la important comunitat irlandesa en aquestes ciutats.

Malauradament, els moviments migratoris causats per crisis humanitàries segueixen estant a l’ordre del dia. En els últims anys, hem vist com milers de persones intenten creuar el Mediterrani per arribar a Lampedusa o a Lesbos, mentre que d’altres arrisquen les seves vides per terra provant de travessar la tanca de Melilla. Malgrat que està demostrat que els immigrants milloren les economies dels països receptors, encara hi ha qui pensa que representen una amenaça. Prova d’això és l’auge dels partits d’ultradreta que continuen defensant que els estrangers venen a robar-nos la feina o la intenció de Trump de construir un mur entre Mèxic i els EUA. Sembla clar, doncs, que seguim sense aprendre les lliçons de la història.

 

Per saber-ne més:

També et pot interessar