Universidad

“Berlin ist wieder Berlin”

30 anys de la caiguda del mur de Berlín

  • Xènia Costa, 8 de Noviembre de 2019
  • 5 mins de lectura
Mur de Berlín
Foto: University of Minnesota - Institute of Advanced Study

El 9 de novembre de 1989 les TV del món tenien els ulls posats a Berlín: milers de ciutadans feien cua per travessar la frontera i, davant la inoperància dels oficials, el mur de la vergonya va caure. Per celebrar el 30è aniversari d’aquest esdeveniment, repassem la història del mur de Berlín, des que es va aixecar i fins a la caiguda.

Die Mauer ist weg! Berlin ist wieder Berlin!”, així és com el diari alemany B. Z. recollia en portada un dels esdeveniments que marcarien el final del segle XX. La mitjanit entre el 9 i el 10 de novembre de 1989, el rotatiu titulava “El mur ha caigut! Berlín torna a ser Berlín!”. I és que la nit del 9 de novembre, de manera força inesperada, s’esfondrava un dels símbols més tangibles de la Guerra Freda. La caiguda del mur de Berlín va precipitar la reunificació d’Alemanya, l’obertura democràtica dels estats satèl·lits de l’URSS a l’Europa de l’Est i, com a última conseqüència, el desmantellament de la pròpia URSS.

Després de la IIGM, les potències guanyadores (França, el Regne Unit, els EUA i l’URSS) es van repartir la gestió d’Alemanya i de Berlín. Segons els acords de pau, aquesta situació s’havia de mantenir fins ben entrat el s. XXI, però l’escalada de tensió entre els EUA i l’URSS i l’establiment del què Churchill va definir com el Teló d’Acer van accelerar els esdeveniments. Europa i Alemanya van quedar dividits en dos blocs: la República Federal d’Alemanya (RFA) i l’Europa occidental sota la influència dels EUA, i la República Democràtica Alemanya (RDA) i l’Europa de l’Est sota l’òrbita de l’URSS.

La Unió Soviètica va tancar la frontera entre les dues alemanyes el 1952 però, tot i que Berlín quedava inclosa dins la RDA, una part de la ciutat estava controlada per les potències aliades. Això va fer que milers de ciutadans de l’Alemanya de l’Est fugissin, a través de Berlín, cap a la RFA. Les autoritats de la RDA van voler frenar aquest degoteig (es calcula que entre 1949 i 1961 van creuar la frontera uns 3,5 milions de persones) i van pressionar perquè l’URSS acceptés la construcció d’un mur que encerclés Berlín Occidental. L’agost de 1961, quan va aixecar-se el mur, més d’un miler d’alemanys de l’Est creuaven diàriament la frontera.

El mur va trigar en aixecar-se només dues setmanes i va dividir l’actual capital d’Alemanya durant gairebé 30 anys. Al llarg d’aquest temps, prop de 5.000 persones van aconseguir creuar-lo i, tot i que la xifra encara es discuteix, es creu que uns 200 alemanys van deixar-hi la vida. El mur es va convertir en un dels símbols de la Guerra Freda i els EUA van convertir Berlín Oest en un exemple de lluita contra el comunisme soviètic. El 1963 el mur de Berlín va ser l’escenari d’un dels discursos més recordats del president Kennedy, on va pronunciar la famosa frase “Ich bin ein Berliner” (soc berlinès) i encoratjava els berlinesos de l’Oest a no defallir davant l’amenaça de la RDA.

El novembre de 1989 ningú preveia la caiguda del mur. Un mes abans, la RDA va celebrar el seu 40è aniversari amb tots els honors i amb la visita del flamant president de l’URSS, Mikhaïl Gorbatxov. Però al bloc comunista hi havia alguna cosa que s’estava movent. Amb l’arribada de Gorbatxov al poder, la Unió Soviètica va engegar reformes estructurals entre les què destacaven la perestroika, enfocada a l’economia, i la glàsnost, que promovia una certa obertura social.

Però el moviment polític de Gorbatxov, que va tenir una repercussió més gran en els estats satèl·lits de l’Europa de l’Est, va ser l’abandonament de la doctrina Bréjnev per la doctrina Sinatra. La doctrina Bréjnev preveia que les forces armades dels països que formaven part del Pacte de Varsòvia (l’equivalent de l’OTAN en el bloc comunista) podien intervenir en cas que un dels estats membres provés d’organitzar eleccions democràtiques. Gorbatxov va optar pel què es va conèixer com a doctrina Sinatra que, seguint la lletra de My way, defensava que cada país del bloc havia de seguir el seu propi camí i que l’URSS ja no interferiria en els seus afers.

Mur de Berlín interior

Foto: Flickr (Thiémard horlogerie)

Mentrestant les demandes de llibertat i democràcia anaven creixent en els països de l’Europa de l’Est, i la RDA no era una excepció. El primer fet que va desencadenar la caiguda del mur va ser l’obertura de la frontera entre Àustria i Hongria: d’aquesta manera els habitants de la RDA, que ja podien viatjar lliurement a Hongria, podien arribar a Àustria i des d’allà a la RFA. L’octubre de 1989 uns 30.000 alemanys de l’Est havien fugit del país. La resposta repressiva del govern de la RDA va veure’s qüestionada per membres del propi partit i Honecker, el cap d’Estat, va ser obligat a dimitir.

Les protestes al carrer continuaven i per apaivagar els ànims es va decidir facilitar els tràmits per aconseguir visats a la RFA. Però un malentès en la roda de premsa del portaveu del govern de la RDA va donar a entendre que ja no seria necessari el visat ni tan sols per anar a Berlín Oest. Milers de berlinesos van sortir al carrer i es van dirigir als punts de control que hi havia al llarg del mur. Poc abans de mitjanit es va permetre el pas i el mur es va començar a enderrocar.

La caiguda del mur va precipitar la caiguda del bloc comunista. Les negociacions liderades per Kohl, president de la RFA, van portar a la reunificació d’Alemanya en poc menys d’un any i van enfortir el projecte europeu. Seguint l’exemple de Berlín, els països de l’Europa de l’Est van començar la seva transició democràtica de manera pacífica. Només Romania i l’ex Iugoslàvia van veure’s implicades en una transició sagnant. El 1991 va ser l’URSS qui va acabar implosionant per les demandes d’autonomia de les diverses repúbliques soviètiques.

A banda de les repercussions polítiques en els països de l’òrbita soviètica, la caiguda del mur de Berlín i del bloc comunista va tenir un impacte directe sobre l’economia mundial: el final de la guerra freda, juntament amb la revolució tecnològica d’Internet va donar lloc a una liberalització econòmica a escala mundial que coneixem amb el nom de globalització.

Avui en dia el mur és una atracció turística més de la capital d’Alemanya. Se’n conserva més d’un quilòmetre escampat per diferents punts de la ciutat, on destaca l’East Side Gallery, que ha fet del mur un aparador d’art urbà. També forma part del recorregut turístic habitual el Checkpoint Charlie, el famós pas fronterer entre Berlín Est i la secció americana.

La caiguda del mur va ser ràpida, però les desigualtats entre els alemanys de l’est i de l’oest encara ressonen a dia d’avui. En una enquesta d’aquest mateix setembre gairebé un 60% dels alemanys de l’antiga RDA diuen sentir-se ciutadans de segona i menys del 40% veuen la reunificació com un èxit. Això ha derivat en una polarització del vot en els länder que formaven part de la RDA en favor de moviments de l’esquerra radical i partits d’extrema dreta, com ho demostren els resultats en les eleccions de la setmana passada a l’estat de Turíngia.

 

Per saber-ne més:

  • Good bye, Lenin!: la pel·lícula retrata els canvis que va viure la RDA entre l’octubre de 1989 i el juliol de 1990. Alex, el protagonista, intentarà fer tot el possible perquè la seva mare (que ha estat en coma mentre es produïa la caiguda del mur) no se n’adoni que la RDA ha desaparegut i que viu en una Alemanya reunificada i capitalista.

  • La vida de los otros: la pel·lícula permet entendre com era la vida a l’Alemanya de l’Est poc abans de la caiguda del mur i quin era el paper que jugava la Stasi, l’agència d’intel·ligència de la RDA, amb els sospitosos de ser desafectes al règim.

 

 

También te puede interesar