Universidad

Viure la WTO des de dins, una experiència brutal

La simulació de l’organització fa tocar de peus a terra els estudiants

  • Carla Altés, 8 de Mayo de 2019
  • 2 mins de lectura
L'alumna Carla Altés, al centre, junt amb altres participants del Model WTO a Sankt Gallen / Foto: Carla Altés

Carla Altés, alumna de 2n de GNMI, ens explica com una setmana de negociacions sobre comerç internacional a Suïssa l’ha canviat tant a nivell personal com acadèmic. La simulació de la World Trade Organization ha estat una experiència de la que ha après molt. Aquí ens ho explica.

Tot allò que havia llegit, tot el que se’m plantejava fer, aprendre i viure ha superat de bon tros les meves expectatives. Ara us parlo d’allò que, dues setmanes després d’haver-se acabat, més recordo del Model de la World Trade Organization.

Ho presenten com “una oportunitat per a futurs prenedors de decisions per fer front a qüestions globals crítiques en el marc de simulació de les negociacions ministerials de la WTO”. Per a mi, debatre, negociar i intercanviar idees enginyoses sobre la reforma de l’Organització Mundial del Comerç em va semblar força interessant i més encara sent a Suïssa.

Era conscient que tot plegat no seria fàcil. Estic a 2n del GNMI i encara no he fet cap assignatura vinculada directament amb relacions internacionals o la Unió Europea. Vaig arribar allí i em vaig sentir petita, tenia la sensació que la majoria dels meus companys en sabien més que jo i, per por de fer el ridícul al parlar davant de tots, vaig decidir informar-me’n tant com vaig poder per treure’n més de l’experiència.

Ha sigut la primera vegada que he participat en una cosa de l’estil, però estic ben convençuda que aquest tipus de simulacions són més enriquidores com més preparació personal hi ha al darrere. Al final, més formació suposa tenir més confiança en allò que s’argumenta i, per tant, més implicació en els diàlegs, negociacions i propostes.

Ara bé, haver estat gairebé vuit hores al dia durant una setmana a una habitació amb onze persones que defensaven opinions amb l’objectiu d’acordar un document que requereix consens fins i tot per començar a formular-se m’ha ensenyat moltes coses.

“He pogut desfer-me de l’associació que tenia entre negociar i discutir”

En primer lloc, respectar els torns de paraula, integrar fórmules institucionals als discursos, seguir l’ordre per parlar i saber quan cedir i quan tenir una postura inamovible (ja sigui envers un país, una persona o una empresa). Per desgràcia, no sempre surt de manera natural. De fet, forma part dels aprenentatges de la simulació, però això no m’ha estalviat moltes posades de pota.

M’he adonat de la facilitat i rapidesa amb la qual creixen les tensions al parlar durant hores sobre un mateix tema polèmic i del llarg camí que s’ha de recórrer per arribar al consens encara que es comparteixi una voluntat comuna per cooperar.

He pogut desfer-me de l’associació que tenia entre negociar i discutir. Estic segura que a partir d’ara sabré gestionar millor moltes situacions personals. Tanmateix, i potser més important, he après a relativitzar. Després de parlar davant de més de cent persones i d’haver fet preguntes a l’ambaixadora d’un país, parlar a classe, tot i les desenes de presentacions que he fet a seminaris, no em sembla tan intimidant ni complicat com em creia.

Crec fermament que l’amistat i els vincles afectius es creen a partir de compartir experiències, i aquesta n’ha sigut una de molt gran. No només he intercanviat idees i opinions amb estudiants d’arreu del món, sinó que, amb només una setmana, n’he tingut prou per formar lligams forts i estrets, sorgits tant del que passava dins les sales com fent cafès. Potser sembla exagerat o és una d’aquelles coses que no s’entén del tot fins que es viu, però tinc clar que moltes d’aquestes persones seran a la meva vida molt de temps.

El Model WTO ha sigut una manera activa d’aprendre, un lloc on s’han unit els àmbits personal, acadèmic i professional, on he trobat motivació per treballar encara que en molts moments la feina fos pesada, exageradament rigorosa i feixuga, perquè estava convençuda que el resultat valdria la pena. Entenc que, amb 20 anys, és normal no saber a què em dedicaré. L’any passat hauria contestat sense dubtes que faria publicitat i màrqueting; ara, després d’haver viscut això, ja no ho tinc gens clar.

También te puede interesar