Universidad

Ruanda, el genocidi oblidat

  • Pelayo Corella, 7 de Abril de 2019
  • 3 mins de lectura
Calaveres en memòria de les víctimes del Genocidi de Ruanda. / Foto: Nyamata Memorial Site

Un quart de segle després, el genocidi de Ruanda colpeja en la memòria d’aquells que van presenciar, atònits, una massacre que es va endur per endavant 800.000 morts en tres mesos. O el que és el mateix: 333 morts per hora durant un trimestre sencer en què el món va mirar cap a un altre costat.

I no és perquè no hi haguessin informacions sobre el que s’estava gestant. En informes ja desclassificats i filtrats a la premsa, tant Nacions Unides com governs occidentals, cas del francès, tenien bona informació: sabien que les ancestrals diferències entre hutus i tutsis podien acabar, com finalment així va ser, en un veritable bany de sang.

Ruanda, un país que és una mica més petit que Galícia, va ser colonitzat per Alemanya al segle XIX. Quan Berlin va perdre la I Guerra Mundial, aquest territori va passar a mans dels belgues, que ja controlaven el Congo. Va ser en aquell context quan les autoritats colonials van identificar a tots els habitants per la seva ètnia, aspecte aquest que els alemanys intel·ligentment no havien fet.

El cas és que les rivalitats entre hutus i tutsis van marcar l’esdevenir del país. Tot i així, es va aconseguir firmar els acords d’Arusha a principis dels 90, que obrien la porta a una reconciliació nacional entre el govern encapçalat pels hutus i el Front patriòtic ruandès (FPR) de Paul Kagame, tutsi. Fins i tot, les Nacions Unides es van convertir en garants internacionals d’aquest acord i van enviar un contingent de cascos blaus liderats pel militar canadenc Romeo Dallaire. Hi havia també, en aquella època, alguns soldats francesos destacats a Ruanda.

Tot i així, la polarització i l’enconament de les posicions eren molt elevades. El 6 d’abril de 1994, l’avió del president hutu Juvenal Habyarimana va ser abatut per un míssil (els hutus van acusar als tutsis, però investigacions posteriors van demostrar que van ser hutus radicals qui van cometre el magnicidi). A partir de llavors, una disbauxa violenta i sagnant que no s’havia vist des dels nazis a Europa i els khmers rojos a Cambodja.

La majoria hutu, esperonada per una ràdio, Mille colines, i, literalment, a cop de matxet, va perseguir i aniquilar a bona part de la minoria tutsi. Però si les xifres de morts impressiona, encara impressionen més les tàctiques que es van seguir: els fogosos assassins, per exemple, tallaven el taló d’Aquil·les per evitar que els tutsis fugissin i poder rematar-los amb posterioritat.

Aquestes hordes fanatitzades que havien interioritzat un discurs d’odi descomunal tallaven a cop de matxet cames o braços per allargar el patiment, obrien la panxa a embarassades i llençaven els cossos inermes a latrines on s’amuntegaven juntament amb els excrements acumulats. Qualsevol lector amb una mínima sensibilitat podrà fer-se una lleugera idea de la pudor a putrefacció que emanaven aquells forats. Una de les poques coses que van poder fer els cascos blaus va ser matar els gossos que es menjaven els cossos escampats per qualsevol racó del país de les mil colines.

En aquella orgia de mort, milers de dones van ser violades abans de morir assassinades. La impotència i passivitat occidental va ser manifesta. L’onada de mort va desbordar les pitjors previsions. Els testimonis radiofònics de monges i missioners europeus feien emmudir a les audiències i els periodistes que no podien creure que poguessin passar aquestes coses a les acaballes del segle XX.

El propi Romeo Dallaire, el comandant canadenc que liderava els cascos blaus, va intentar suïcidar-se a Ottawa anys més tard. Estava anímicament destrossat, testimoni directe d’aquelles atrocitats va patir un trastorn d’estrès posttraumàtic. Ell, almenys, va interioritzar aquesta impotència; altres, en canvi, que havien decidit que era millor no intervenir, no van mostrar mai cap penediment públicament.

La matança va acabar quan el FPR va derrocar les forces hutus. Tot i que en paral·lel es va produir una segona tragèdia: quasi dos milions de desplaçats, desbordant els camps de refugiats a Goma, a la veïna República Democràtica del Congo.

Ara, 25 anys després, el país ha recuperat certa estabilitat i creixement. Està prohibit per llei assenyalar qui és hutu i qui tutsi, en un intent de reconciliació i d’intentar passar pàgina. Però ningú no pot evitar que botxins i víctimes convisquin: alguns, amb sentiment de culpa; altres, d’indefensió i de no haver despertat encara del que va ser un dels pitjors malsons de la humanitat.

Per saber-ne més:

Philip Gourevitch va escriure We Wish to Inform You That Tomorrow We Will Be Killed with Our Families: Stories from Rwanda, que també es va ser publicat a Espanya per Debate. Un reportatge en què el lector trobarà una esfereïdora recopilació de testimonis sobre el genocidi ruandès.

La estrategia de los antílopes, de Jan Hatzfeld, se centra en com construir un país que, a través de les polítiques de reconciliació decretades pel govern, vol retornar a la normalitat (si és que aquesta és possible) i a fer conviure víctimes i botxins.

El director canadenc Roger Spottiswoode, autor entre d’altres de Límite 48 horas o El mañana nunca muere, va rodar al 2007 Shake hands with the devil, basada en els records i malsons del militar canadenc Romeo Dallaire i la impotència que aquest va sentir davant de la impossibilitat de fer res per evitar aquella matança.

Hotel Rwanda és segurament la pel·lícula més coneguda sobre el genocidi ruandès. Protagonitzada per Don Cheadle, narra els esforços d’un simple director d’hotel per ocultar a tutsis que fugen de la mort. El film retrata la incapacitat i impotència dels occidentals presents al país africà.

También te puede interesar