Investigación Universidad

80è aniversari del final de la Guerra Civil

Científics espanyols a l’exili

  • Llúcia Ribot, 3 de Abril de 2019
  • 3 mins de lectura
Blas Cabrera (a baix a la dreta) junt amb Albert Einstein ( a baix al centre) durant la visita del científic alemany a la Universitat Central de Madrid el 1923 / Foto: Viquipèdia

En finalitzar la Guerra Civil espanyola es va produir un exili massiu de republicans, entre els quals figuraven les cares més visibles de la recerca del segle XX. Un repàs als seus noms, evidència la descapitalització que va patir la ciència: Ignacio Bolivar, impulsor del desenvolupament de la ciència biològica, Blas Cabrera, “pare” de la física espanyola, o els químics Enrique Moles i Pilar de Madariaga.

El període històric que va precedir a la Guerra Civil espanyola va estar marcat per una gran renovació en moltes branques de la ciència i de la tecnologia. La nova física atòmica, la teoria de la relativitat, el desenvolupament de la neurobiologia, els orígens de la genètica, la bioquímica o l’endocrinologia, així com l’expansió de la psicoanàlisi o la biologia evolutiva, són exemples d’aquesta transformació. Així mateix, aquesta etapa també es va definir per un estil de pensament que relacionava la ciència amb el progrés. Es tracta de l’Edat de Plata de les lletres i les ciències espanyoles, al primer terç del segle XX, caracteritzada per un aflorament de les activitats científiques i literàries. L’etapa es va iniciar amb l’atorgament del Premi Nobel a Santiago Ramón y Cajal (1906) i va acabar amb l’esclat de la guerra civil (17 de juliol de 1936).

Després de gairebé tres anys de conflicte entre el bàndol republicà i el bàndol nacional dels revoltats, l’1 d’abril de 1939 es publicava l’últim comunicat de la Guerra Civil espanyola signat per Francisco Franco, precipitant l’exili de prop de mig milió d’espanyols de totes les àrees geogràfiques i condicions socials. El seu destí va ser, principalment, França i Mèxic, però també Argentina, Xile, Cuba, Veneçuela, República Dominicana, la Unió Soviètica, Estats Units i el Regne Unit. D’entre les diverses desenes de milers d’exiliats que es van instal·lar a Mèxic, més de tres-cents eren catedràtics d’universitat, cinc-cents metges i més d’un centenar eren científics d’altres àrees com la química, la física o la biologia.

En l’àmbit de la medicina, l’exili científic va ser cabdal a Mèxic on es van establir al voltant de 500 metges espanyols, entre 1939 i 1940, representant un deu per cent del total de metges registrats al país. En relació amb la seva experiència durant el període republicà, van posar en marxa instal·lacions assistencials i hospitals com el Laboratorio de Investigaciones Médicas o el Laboratorio de Estudios Médicos y Biológicos, on van treballar metges espanyols i mexicans. Aquest últim Laboratorio, continua en l’actualitat amb el nom d’Instituto de Investigaciones Biomédicas.

Altres destins van rebre a científics com Pilar de Madariaga, una química pionera que va veure com la seva carrera investigadora i docent en l’àmbit de la química acabava amb el final de la Guerra Civil espanyola, que la va portar a exiliar-se als Estats Units, on va treballar com a professora de llengua espanyola. El 1949, va obtenir un doctorat i va arribar a dirigir el Departament d’Estudis Hispànics del Vassar College.

Vincles de cohesió

El 1939, els científics a l’exili van fundar a París la Unió de Professors Universitaris Espanyols en l’Exili (UPUEE), sota la presidència inicial de l’higienista i parasitòleg Gustavo Pittaluga exiliat a Cuba, qui havia dirigit la sanitat espanyola i havia representat Espanya al Comitè d’Higiene de la Societat de Nacions. Abans de traslladar la seva seu a Mèxic, amb una Junta Directiva presidida per Ignacio Bolívar, es va celebrar a l’Havana la seva primera conferència el 1943. Entre els membres de l’associació, hi trobem a 21 professors universitaris en l’àrea de les ciències naturals, incloent-hi a Ignacio Bolívar i BIas Cabrera. A més de 43 professors de dret i 44 metges com el doctor J.M. Bellido o el bioquímic i Premi Nobel Severo Ochoa, entre d’altres.

Un altre element integrador de l’exili científic espanyol va ser la publicació de la Revista hispanoamericana de ciències pures i aplicades: ‘Ciencia’ (1940-1975), que incorporava investigacions de científics espanyols arreu del món. El seu primer director també va ser Ignacio Bolívar, que va morir l’any 1944 a Ciutat de Mèxic. El va substituir Blas Cabrera, un dels investigadors espanyols més importants de la història, que havia sigut també amfitrió d’Albert Einstein durant la seva visita a Madrid el 1923. Cabrera morí també a Mèxic l’any 1945.

Altres investigadors, però, com el químic Enrique Moles, van tornar a Espanya. El 1941 Moles va tornar del seu exili a França i va ser empresonat fins al 1945 per haver estat director d’explosius durant la guerra. Moles, que havia sigut vicerector de la Universitat Complutense de Madrid i membre de la Reial Acadèmia de Ciències Exactes, Físiques i Naturals, va ser expulsat de la universitat.

Tal com assenyalen diversos autors, el període que va seguir a la Guerra Civil espanyola, amb la dictadura del general Franco, va suposar un retrocés d’abast històric per a la recerca espanyola, mentre que l’exili va significar la pèrdua d’una part substancial del capital humà de la ciència espanyola, suposant una descapitalització que trigaria decennis a resoldre’s.

 

 

 

También te puede interesar