University

La independència de l’Índia

De colònia britànica als BRICS

  • Xènia Costa, September 10th, 20
  • 7 mins de lectura
Independència Índia
Lord Mountbatten i la seva esposa Edwina Ashley, últims virreis de l’Índia, acompanyats de Gandhi, al centre. / Foto: Aventura de la Historia (Twitter).

Cada 15 d’agost, l’Índia, un dels estats que actualment lideren la llista de països emergents, celebra la seva independència de l’Imperi britànic. Us expliquem com va emprendre el camí cap a l’alliberament a través de la no-violència, què hi té a veure la Segona Guerra Mundial i com es va produir l’emancipació del Regne Unit.

La Joia de la Corona

La relació entre Gran Bretanya i l’Índia es remunta a principis del segle XVII, quan la potència comercial i naval de la Gran Bretanya va estendre els seus dominis fins al continent asiàtic. A través de la Companyia de les Índies Orientals (molt similar a la seva rival neerlandesa, però constituïda al Regne Unit), va establir enclavaments comercials en ports del país com ara Madràs, Bombai i Calcuta. A partir del control d’aquestes zones, el domini britànic es va anar expandint al llarg de l’interior del territori hindú.

La riquesa en recursos naturals i matèries primeres de l’Índia va afavorir el desenvolupament econòmic de la seva metròpoli. Entre els productes que el país asiàtic subministrava a la Gran Bretanya hi havia el cotó i el jute (peces clau per al posterior desenvolupament de la indústria tèxtil al Regne Unit), el blat, el te i minerals com el ferro i el carbó. A més, a causa de la seva ubicació era un punt estratègic per al control del continent i un punt d’enllaç per a les xarxes comercials britàniques que s’estenien entre Orient i Occident.

Amb tot, el domini britànic a l’Índia mai va ser una bassa d’oli. Des de bon començament, el Regne Unit va haver de fer front a la insubmissió d’una població que rebutjava el control de la potència colonial. Per aquest motiu, després d’una revolta, el 1858 la Corona britànica va suprimir el control de la Companyia de les Índies Orientals i va passar a supervisar directament el territori a través de la figura d’un virrei. La resposta hindú no es va fer esperar. Uns quants anys més tard, el 1885, es va formar el partit del Congrés Nacional Indi que reclamava l’autogovern i la fi del domini imperial britànic.

Una de les figures clau per entendre perquè el partit del Congrés es va convertir en un partit de masses i perquè bona part de la societat hindú va abraçar les consignes d’independència és Mahatma Gandhi. A partir de la dècada de 1920, Gandhi es va erigir en líder (gairebé espiritual) de l’alliberament i va defensar la no-violència i la resistència pacífica com a vies per aconseguir el desitjat objectiu. D’altra banda, arran de la crisi econòmica de 1929, Londres va forçar la maquinària productiva de la seva joia de la Corona i els problemes derivats de l’explotació colonial van anar en augment. Aquestes disputes van continuar escalant fins arribar al punt culminant durant la Segona Guerra Mundial.

La supèrbia britànica: la fam de Bengala

Durant la Segona Guerra Mundial, igual que van fer la resta de països que van participar en el conflicte, la Gran Bretanya va bolcar tots els esforços per posar la seva producció al servei de l’economia de guerra. En el cas de l’Índia, això va significar que la major part del gra que s’hi conreava anava destinat a l’avituallament de la metròpoli o de les tropes que combatien al front, deixant un escàs marge per a l’abastiment de la població local.

Aquest poc marge encara es va reduir més quan el 1942 les tropes japoneses van envair una altra colònia britànica: Birmània. Birmània subministrava el 15% dels cereals que es consumien a l’Índia i dels quals en depenia enormement la regió de Bengala, situada al nord-est del país. A aquest fet, a més, s’hi va sumar un cicló que va deixar inundades una quantitat considerable d’àrees de conreu i va provocar la pèrdua de cultius i de caps de bestiar. L’escassetat d’aliments va posar la població de Bengala en una situació crítica, una situació que encara es va agreujar més a causa de la nefasta gestió del govern britànic.

Igual que en la tragèdia de la Gran Fam irlandesa del segle XIX, el govern de Londres no va fer res per revertir la situació a Bengala. Al contrari, va continuar explotant els recursos del país i va requisar les provisions d’arròs, blat i altres cereals per enviar-los a l’Orient Mitjà i Egipte, els dos camps de batalla més importants on combatia el Regne Unit i el lloc on es concentraven el gruix de les seves tropes. Per si això fos poc, es van prohibir totes les organitzacions polítiques i socials, i les protestes dels indis contra la inacció del govern britànic van ser durament aixafades per l’exèrcit colonial: es calcula que van ser executades prop de 2.500 persones i que al voltant de 66.000 van ser empresonades (entre elles, Gandhi i Nehru, cap del partit del Congrés Nacional Indi).

Fam Bengala

Fotografia de William Vandivert per a la revista LIFE on es veuen pires funeràries en una plaça de Calcuta (Bengala) per evitar que els cadàvers contagiessin malalties (1943). / Foto: Google Arts & Culture (Life Magazine).

El 1943 la regió de Bengala estava desolada. La crisi de subsistència era galopant i la gent moria literalment de gana pels carrers de les ciutats, cosa que a la vegada afavoria l’aparició i difusió de malalties infeccioses com el còlera, el tifus o la disenteria. Però la prioritat del govern britànic era guanyar la Segona Guerra Mundial i, en més d’una ocasió, va deixar clar que poc li importava deixar morir de fam els habitants de la seva colònia per tal d’aconseguir-ho. Winston Churchill, que ocupava el càrrec de primer ministre, va culpabilitzar els propis indis de l’escassetat d’aliments al·legant que “criaven com conills” i va arribar a dir que si el menjar era tan escàs, com podia ser que Gandhi encara no hagués mort.

La pèssima gestió britànica durant la crisi humanitària bengalina va ser destapada per la premsa. Només després de l’aparició de fotografies que retrataven la tragèdia i la conseqüent pressió de la comunitat internacional, el Regne Unit va rectificar i va frenar les exportacions provinents de Bengala. Es calcula que, entre maig de 1943 i principis de 1944, uns tres milions de persones van morir de fam a la regió.

La concessió d’independència, una fugida endavant

Un cop finalitzada la Segona Guerra Mundial, Gran Bretanya no passava pel millor moment econòmic de la seva història. Les despeses de la guerra van posar de manifest el cost que significava mantenir un exèrcit per controlar una de les seves possessions més apreciades: l’Índia.

Tampoc hi ajudava la mala imatge que el Regne Unit havia demostrat en la gestió de la fam de Bengala, un episodi que encara va donar més ales a les demandes del partit del Congrés Nacional Indi. Paral·lelament, la Lliga Musulmana, partit que representava els interessos d’aquesta minoria religiosa a l’Índia, també reclamava la fi del domini britànic. Però a diferència de Gandhi, proposava la creació de dos estats independents, un per a la majoria hindú i un altre per a la minoria musulmana, concentrada al nord del país.

La desavinença entre musulmans i hindús per com havia de ser la futura Índia independent va provocar una escalada de tensions. Va ser llavors quan el nou govern laborista va nomenar Lord Mountbatten com a virrei i li va encarregar la difícil tasca de pautar el camí perquè la joia de la Corona assolís l’autogovern. Lord Mountbatten va arribar a l’Índia el març de 1947 amb la promesa que en 14 mesos trobaria una solució pactada perquè el país aconseguís la independència.

D’entrada, Mountbatten buscava mantenir la unitat territorial per a la futura excolònia, un objectiu que compartia amb Nehru i Gandhi. Però durant els mesos que van durar les negociacions aquesta idea sempre va topar amb l’oposició de Jinnah, el líder de la Lliga Musulmana. D’altra banda, l’augment de violència interreligiosa als carrers va fer que els britànics decidissin marxar del territori l’abans possible i el procés d’independència es va culminar només 5 mesos després de l’arribada de l’últim virrei a l’Índia. La mitjanit del 15 d’agost de 1947, la que havia estat la possessió més preuada de l’Imperi britànic va quedar dividida en dos estats independents, l’Índia i el Pakistan.

El procés d’independència va ser caòtic i sagnant i, novament, la gestió britànica va deixar bastant a desitjar. Durant els primers mesos d’independència es calcula que va haver-hi uns 12 milions de desplaçats, i que entre un i dos milions de persones van morir a causa de la violència religiosa. Sense anar més lluny, el propi Gandhi va morir assassinat el gener de 1948 a mans d’un fanàtic hindú.

A dia d’avui, l’Índia encara arrossega disputes amb el Pakistan, en especial pel que fa al control de la regió del Caixmir. Unes disputes a les que cal sumar-hi l’escalada de tensió que el país hindú i la Xina van protagonitzar fa pocs mesos. De totes maneres, i malgrat les grans desigualtats econòmiques i socials de la seva població, l’Índia és un dels integrants dels BRICS i està considerada com un dels països amb més projecció de creixement. Unes previsions que poden haver quedat truncades per l’impacte de la COVID-19, ja que l’Índia és un dels països que està sent més durament colpejat pel SARS-CoV-2.

 

Per saber-ne més:

También te puede interesar