University

La ruta de la seda

  • Xènia Costa, July 07th, 20
  • 5 mins de lectura
La ruta de la seda
La caravana de Marco Polo viatjant cap a les Índies segons la representació de l'Atles català d'Abraham Cresques (1375). / Foto: Wikimedia Commons

La ruta de la seda va ser la xarxa comercial interregional més important de l’antiguitat, un pont que va unir Orient i Occident durant segles i pel qual no només circulaven mercaderies, sinó també idees i coneixements. Descobrim la importància d’aquesta ruta per a la història del comerç internacional.

Què tenen en comú els wonton xinesos (馄饨) i els ravioli italians? La ruta de la seda. Encara que costi de creure, la xarxa comercial més important de l’antiguitat no va ser només un canal per a l’intercanvi de mercaderies entre els extrems del món conegut, sinó que també va servir com a porta d’entrada per a la difusió d’idees i cultures: un patrimoni que arriba fins als nostres dies.

Què era la ruta de la seda?

La ruta de la seda va ser una ruta comercial i el principal nexe d’unió entre Orient i Occident durant gairebé mil anys. Creuava més de 40 països i s’articulava a través de camins que recorrien una tercera part del planeta al llarg de més de 6.000 kilòmetres on, de vegades, les carreteres s’elevaven fins a 3.000 metres d’altura o havien de sortejar obstacles com ara deserts o zones on l’hivern era especialment dur.

A més, els comerciants també havien d’esquivar revoltes i canvis en el control de certes regions (que afectaven directament la seguretat de les vies de comunicació) o les emboscades de bandits que assaltaven les caravanes i que, juntament amb les dificultats climàtiques, eren l’altre gran perill de la ruta. Per aquest motiu, la ruta es desdoblava en diversos punts: era la manera de garantir l’arribada de mercaderies.

Tot i que es coneix com a ruta de la seda, en realitat era una via per on circulaven tot tipus de mercaderies de luxe. De fet, en el seu moment no es coneixia amb aquest nom, sinó que va ser Ferdinand von Richthofen, un geògraf alemany de finals del segle XIX, qui la va batejar tal com la coneixem avui per l’alta demanda i el gran interès que despertava aquest teixit a Occident.

A Europa, la seda era apreciada per la seva elasticitat, resistència i tonalitat llampant, i la seva procedència (els llocs més recòndits del planeta) la feia encara més desitjada. Un altre dels factors que la feien especial era el desconeixement del seu mètode de fabricació. No va ser fins al segle VI que els europeus van descobrir com s’obtenien els fils de la seda i fins ben entrada l’edat mitjana no es va començar a produir al continent.

La ruta de la seda tenia un sentit bidireccional, tot i que el flux comercial era molt més elevat de la Xina cap a Europa que no a l’inrevés. Efectivament, la seda era un dels productes més preuats que viatjaven de l’extrem Orient cap a Occident, però no l’únic. D’est a oest també arribaven pedres i metalls preciosos, setí, te i espècies. En el sentit contrari, els productes que els europeus portaven a l’Àsia Central i la Xina eren vidre, ferro, or, plata i cavalls.

Mapa ruta de la seda

Recorregut que seguia la ruta de la seda durant el segle I aC. / Foto: Wikimedia Commons (Kaidor)

Quin és l’origen de la ruta de la seda?

Les bases de la ruta de la seda se situen molt abans del naixement de l’Imperi romà. Cap al 2.000aC, la Xina va començar a establir contactes comercials amb les regions de l’Àsia Central, riques en un dels béns més desitjats pels xinesos: el jade. Però no va ser fins al segle IV aC, amb Alexandre Magne, que es pot començar a parlar de ruta de la seda. Les conquestes que el van portar a dominar un extens territori (des de Grècia, passant per Egipte i l’antiga Pèrsia fins a les portes de l’Índia) també van permetre estabilitzar la zona i els contactes comercials.

Durant l’Imperi romà, la ruta que unia Xi’an i Constantinoble estava perfectament establerta. El control de l’Imperi romà sobre l’Orient Mitjà, a més, garantia la seguretat del trajecte. Amb l’arribada de l’Islam, tot i que els intercanvis comercials van mantenir-se, la ruta es va tornar més insegura i les incursions de lladres i bandits es van fer més habituals. Però en els segles XIII i XIV, amb l’expansió de l’Imperi mongol, la ruta va tornar a guanyar estabilitat.

És gràcies a l’esplendor de l’Imperi mongol que un dels comerciants més famosos de l’època va aventurar-se a arribar fins als límits del món conegut: Marco Polo. En el seu llibre Il Milione o El llibre de les meravelles explica les seves experiències del viatge a través de la ruta de la seda, que el va tenir allunyat de la seva Venècia natal durant més de 20 anys. En el seu periple, Marco Polo va visitar llocs com Sumatra, Java o Birmània, i a la Xina va exercir de diplomàtic a la cort de Kublai Khan (el nét del mític emperador Gengis Khan).

Quan s’acaba la ruta de la seda? Quina és la seva herència?

Dos fets marquen el final de la ruta de la seda. El primer d’ells és la caiguda de Constantinoble el 1453 a mans de l’Imperi otomà, cosa que va trencar totes les connexions entre Orient i Occident. El bloqueig de la ruta comercial va esperonar els europeus a trobar noves vies per arribar als productes que fins llavors els proporcionava la ruta de la seda. Des d’aquell moment, portuguesos i espanyols es van llançar al mar per explorar rutes i territoris més enllà del Mediterrani.

El segon és la superació del cap de Bona Esperança (a l’extrem sud de l’Àfrica) per part del navegant portuguès Bartolomeu Dias el 1488. La gesta va obrir una nova ruta comercial amb l’Orient, aquest cop per mar. Tot i que la pirateria també suposava un perill perquè l’intercanvi de mercaderies arribés a bon port, va demostrar ser una via més segura i una millor alternativa als aranzels dels otomans. Posteriorment, el descobriment d’Amèrica, la primera circumnavegació de Magallanes i l’explotació colonial van contribuir a què la ruta de la seda caigués en desús a partir del segle XVI. Així, aquesta via comercial va quedar restringida únicament als contactes entre els pobles de l’Àsia Central.

La ruta de la seda va representar el primer fenomen d’integració comercial, però també política i cultural entre els pobles que formaven part del seu recorregut. Més enllà de l’intercanvi de mercaderies, la ruta de la seda també va propiciar l’intercanvi d’idees i l’acostament entre cultures molt diverses, i va facilitar la difusió del budisme i l’islam cap a l’extrem Orient.

A dia d’avui, l’antiga ruta de la seda s’ha convertit en un destí turístic per als més aventurers que busquen reviure l’esplendor de les caravanes comercials en ciutats com Samarcanda o Bukhara (Uzbekistan). D’alta banda, el 2017, la UNESCO va posar en marxa un programa per elaborar un atles i posar en valor les influències culturals que encara avui existeixen entre els països que van estar connectats per aquesta important via comercial.

Tot i que el mite que situa Marco Polo com l’encarregat d’introduir la pasta des de la Xina a Itàlia ja ha estat desmentit (va entrar a través dels àrabs uns quants segles abans), no és menys cert que l’herència de la ruta de la seda també es pot trobar en la cuina i les receptes de mig món.

También te puede interesar