Back

ESCI-UPF

Els joves, la pandèmia i la precarietat

Les seqüeles del confinament, un any després

Joves pandèmia
L'alumna de tercer del GNMI, Marta Roca, al programa Obrim Fil de TVE. / Foto: RTVE

Després d’un any de pandèmia, nombrosos estudis adverteixen que els joves són el col·lectiu més afectat pel confinament a nivell psicològic i emocional. A causa d’això, molts mitjans s’han interessat per la situació dels joves. Marta Roca, alumna del GNMI, ha anat a TVE per mirar de parlar-ne.

Diumenge passat es va complir un any de la declaració de l’estat d’alarma. Les contundents mesures decretades pel govern espanyol havien de durar 15 dies. Un any després, les restriccions continuen marcant la nostra vida quotidiana, la mascareta s’ha convertit en un element més del nostre vestuari i els termes epidemiològics han entrat a formar part del nostre vocabulari.

Durant els primers mesos de confinament dur, tots els ulls estaven posats en la por pel desconeixement del virus, el col·lapse del sistema sanitari i les xifres de víctimes que no paraven de créixer. Amb el bon temps, va arribar la desescalada i la sensació que el pitjor ja havia passat. Però al mes de maig, Andrea Burón, vicepresidenta de la Sociedad Española de Salud Pública y Administración Sanitaria, ja advertia que el confinament provocaria un profund impacte psicològic, emocional i social que seria tant o més preocupant que les pròpies xifres de casos de COVID-19.

Un any després, l’impacte psicològic, emocional i social de la pandèmia és més que evident. Alguns experts assenyalen que aquest impacte està sent especialment dur entre els adolescents i els joves, un dels col·lectius menys castigats per la COVID-19, però més afectats a nivell psicològic i anímic per les restricions que se’n deriven. De quina manera la pandèmia està condicionant la vida dels joves?

L’impacte de la pandèmia en els joves

A finals d’aquest gener, un total de 171 alumnes del GNMI i del BDBI van respondre a l’enquesta anònima feta per ESCI-UPF sobre com els havia afectat l’impacte del confinament. Més d’un 80% van respondre que havien patit trastorns en el seu estat d’ànim entre març i juliol del 2020.

Aquests alumnes van afirmar haver patit estrès (+80%), ansietat (+65%), insomni o altres alteracions del son (+50%), haver tingut problemes relacionals (+40%) i haver patit algun tipus de desordre alimentari (+20%). Tot i que una àmplia majoria va dir no haver tingut símptomes de la COVID-19, durant el confinament molts es van sentir deprimits, decaiguts i sense esperança amb una freqüència relativament alta (6,6 de mitjana en una escala del 0 al 10).

Les dades de l’enquesta d’ESCI-UPF són una petita mostra (però també un reflex) de la realitat que els experts estan posant de manifest aquests últims dies. Un estudi de la CANAE ha desvelat que la salut mental és, amb diferència, la principal preocupació dels estudiants. D’altra banda, Joan Deus, coordinador del servei psicològic de la UAB, afirma que estan creixent els casos d’ansietat i la sensació desorientació per part de l’alumnat.

Una altra enquesta, la del CIS, demostra que els joves són el col·lectiu més afectat per la pandèmia pel que fa a la salut mental. Segons aquest estudi, un 12% dels joves entre 18 i 24 anys diu haver-se sentit deprimit, decaigut i sense esperança durant el confinament, mentre que més d’un 30% ha tingut trastorns d’ansietat. D’altra banda, un 38% dels enquestats d’entre 25 i 34 anys diu haver tingut sentiments de desesperança respecte el futur.

Segons la psicòloga Ester González, en declaracions al diari Público, aquesta situació d’angoixa s’explica perquè el confinament i les restriccions socials han fet que els adolescents i els joves es quedessin sense possibilitats de socialització i d’oci en una etapa on les relacions socials són clau per a la definició de la personalitat. A més, també han sigut un dels grups més estigmatizats i a qui més s’ha culpat dels rebrots i del creixement de casos de COVID-19 un cop passat l’estiu.

Tot això s’ha vist accentuat per la situació de precarietat que massa sovint viu aquest sector de la població i que la pandèmia només ha fet que incrementar. Tornant a l’enquesta d’ESCI-UPF, més d’un 90% dels estudiants van dir que van passar el període de confinament amb la família. Aquesta dada està estretament relacionada amb un altre estudi publicat recentment per l’INE que assenyala que durant la pandèmia més de 230.000 joves han hagut de tornar a casa els pares. I és que, a Espanya, l’atur juvenil s’ha enfilat fins al 40%, la taxa més alta de tota la UE.

Com indica Carlos Gutiérrez, secretari de Joventut i Noves Realitats del Treball de CCOO, als anys 90 es creia que la precarietat era una etapa passatgera, però s’ha acabat demostrant que és un problema estructural. Entre els joves que treballen, la temporalitat és altíssima (un 60%) i els sous, molt baixos: unes condicions que posen fre i dificulten l’emancipació. Així doncs, la incertesa pel futur se suma a la resta de preocupacions derivades de la pandèmia que arrosseguen els joves.

No és d’estranyar que alguns científics comencin a alertar dels efectes educatius, socials i econòmics a llarg termini que patiran els estudiants que han hagut de sobreposar-se al confinament i a les restriccions. En aquest sentit, altres estudis sostenen que els joves d’entre 18 i 35 anys tenen un risc més alt de patir seqüeles emocionals per la COVID-19 a mitjà i llarg termini, i la investigadora Constanza Jacques afirma que “los traumas heredados de la pandemia no se acaban, mejoran y se olvidan, sino que quedarán en la biografía y en el cuerpo de quienes los hayan padecido. Y probablemente tendrán un impacto en la adultez”.

Precarietat, protestes i “youngwashing”

La rellevància i la cruesa d’aquestes dades juntament amb les protestes que van esclatar per l’empresonament de Pablo Hasél (i que recullen frustracions que venen de lluny, però que s’han vist accentuades per la pandèmia) han portat, en les últimes setmanes, a què els mitjans de comunicació s’interessin pels problemes dels joves.

En molts casos, però, aquest suposat “interès” només respon a la voluntat de guanyar share i de cobrir l’actualitat de manera immediata però superficial. Això s’ha acabat traduint en una profunda miopia a l’hora d’analitzar i entendre les causes de la insatisfacció dels més joves i les seves demandes.

L’últim exemple ha estat el programa de TVE Obrim Fil, conduït per Xavier Sardà, que la setmana passada va preguntar-se si entenem els joves i va convidar-ne uns quants per a què aportessin el seu punt de vista sobre la situació actual i sobre les seves perspectives de futur. Entre els convidats hi havia Marta Roca, alumna de 3r del GNMI que l’any passat es va convertir en viral a les xarxes per culpa d’una truita de patates durant els primers dies de confinament.

L’alumna del GNMI va mirar d’explicar perquè va viure com un drama els intents fallits per fer la famosa truita de patates, però també va intentar explicar com li havia passat factura el confinament i com veia el seu futur laboral i el dels seus companys… sense gaire èxit. Tot i els intents de la Marta per anar més enllà de l’anècdota i parlar de les preocupacions de la seva generació, el presentador del programa va buscar fer befa de l’episodi de la truita de patates i ignorar la resta de comentaris de l’alumna de tercer del GNMI.

Però Marta Roca no va ser l’única que va haver de lluitar, amb poc èxit, per poder-se explicar. Laura Grau, estudiant del Grau en Educació Infantil i Primària i membre del projecte Canal Malaia, va ser una altra de les convidades a Obrim Fil. Com denunciava aquesta mateixa setmana en un vídeo a Youtube, durant tot el programa els joves convidats van haver d’aguantar actituds paternalistes per part dels més sèniors del plató i van veure com se’ls tallava sense miraments i se’ls deixava molt poc espai per intervenir.

Segons Laura Grau i Long Li Xue, un altre creador de continguts a les xarxes que també va ser convidat al programa, portar joves als mitjans no només ha de servir per cobrir quotes, sinó que s’ha de fer amb una voluntat real de donar-los veu i deixar-los de tractar com a criatures. Com demostren els estudis publicats a què fèiem referència més amunt, per als joves, la tornada a la “normalitat” serà llarga i difícil. Així doncs, potser no estaria malament si enlloc d’alliçonar-nos com passa sovint, ens paréssim a escoltar-los. Però està clar que no hi ha més cec que aquell qui no vol veure, ni més sord que qui no vol escoltar.

We also recommend you