Buscant Lakxmi desesperadament

• #Asia
• #Economics
• #EU
• #Trade

• Share it:

Lakxmi és la deessa hindú de l’abundància, la riquesa i la prosperitat. “Buscant la Susan desesperadament” és el títol d’una famosa pel·lícula de 1985, dirigida per Susan Seidelman i protagonitzada per Madonna i Rosanna Arquette. Ursula von der Leyen, António Costa i Narendra Madi varen signar la setmana passada un Tractat de Lliure Comerç entre la Unió Europa (UE) i l’India. Fins aquí el títol.

Tots els que som o hem estat pares d’adolescents coneixem algun cas de problemes amb els convidats a les festes d’aniversari o, molt més greu, situacions problemàtiques amb els perdonavides que fan bullying i assetgen els companys. Doncs bé, la segona presidència de Trump és un cas de llibre d’assetjador de la resta de països del món.

Com va explicar molt bé el primer ministre del Canadà Mark Carney a Davos dies passats, el vell ordre mundial basat en regles s’ha acabat. No estem davant d’un canvi petit, sinó davant d’una ruptura, que obliga a tothom, en particular a les potències mitjanes, a reposicionar-se.

Per això, més enllà del protocol i les fotos oficials, l’acord comercial que la UE va tancar la setmana passada amb l’Índia és, sobretot, una pòlissa d’assegurança per deixar de dependre exclusivament dels Estats Units i de la Xina.

Si mirem a la situació actual del comerç entre la UE i l’Índia, l’any 2024, el comerç bilateral de mercaderies va pujar a 120.000 milions d’euros. La UE va importar per valor de 71.000 milions d’euros i va exportar per valor de gairebé 49.000 milions d’euros. Són xifres importants, però amb molt recorregut potencial a l’alça, sobretot perquè l’economia índia te unes perspectives de creixement molt importants.

Amb l’acord, la UE eliminarà els aranzels de més del 90% de les línies aranzelàries i del 91% en termes de valor. L’Índia eliminarà els aranzels del 86% de les línies aranzelàries i del 93% en termes de valor. A més, les dues parts liberalitzaran parcialment un nombre addicional significatiu de línies, la qual cosa elevarà la cobertura global de la liberalització comercial al 96,6% per a l’Índia i al 99,3% per a la UE.

Hi ha grans beneficis per a sectors econòmics clau a cada part. Pel costat europeu, l’acord afavoreix especialment les indústries agroalimentàries, químiques, farmacèutiques, de maquinària, de dispositius mèdics, d’aviònica i d’automoció. Per a l’Índia, en canvi, beneficia la pesca, els productes químics, tèxtils, calçat i productes farmacèutics.

El 2024, el comerç de serveis va ascendir a 59.800 milions d’euros, amb exportacions de la UE de 26.000 milions d’euros i importacions de 33.800 milions d’euros. L’acord ampliarà les oportunitats per als proveïdors de serveis de la UE i l’Índia. S’introdueixen normes de serveis basades en l’Acord General sobre el Comerç de Serveis (GATS) de l’OMC, però amb nombroses millores que es troben en altres tractats de lliure comerç moderns de la UE.

El tractat també inclou capítols importants sobre comerç digital i propietat intel·lectual. Els serveis són especialment importants perquè seria un error pensar que l’Índia és la nova Xina. No ho és. Mentre la Xina s’ha convertit en la fàbrica del món, l’Índia és una superpotència en serveis i en tecnologia. I això canvia totalment les regles del joc.

En definitiva, en aquest acord, l’intercanvi de cromos és complex: Europa vol vendre els seus béns —cotxes, maquinària, marques de luxe, productes farmacèutics, etc.— sense aranzels prohibitius. Però l’Índia, a canvi, no demana només vendre productes, demana exportar serveis, sobretot digitals. Vol que els seus enginyers, informàtics i consultors puguin prestar serveis a les empreses europees sense traves. És, en part, un pacte de “mercat a canvi de talent”.

I per què era urgent signar-lo ara? Per diverses raons. Perquè amb l’Organització Mundial de Comerç en paràlisi, el comerç internacional depèn cada vegada més d’acords d’aquesta mena. Per respondre a la nova situació de polarització i trencament del vell ordre que descrivia Carney. I per la demografia, que és tossuda. Amb el tractat, la UE obre la porta al país més poblat del món, amb gairebé 1.500 milions d’habitants i amb una classe mitjana de gairebé 400 milions de persones. Perquè ens en fem una idea, la UE guanya un mercat potencial més gran que tota la població dels Estats Units i posa un peu important al Sud Global i els BRICS.

Ara bé, l’optimisme ha de ser cautelós. Signar un paper pot ser la part fàcil, però la implementació dels acords serà el repte real en un país conegut per la seva burocràcia laberíntica i amb una tradició històricament molt proteccionista. Malgrat els riscos, és un pas correcte. En un món que es polaritza molt ràpid, la Unió Europea no es pot permetre el luxe de ser un simple espectador de la guerra comercial, geopolítica i tecnològica entre els Estats Units i la Xina i no convertir-se en un soci preferent de la democràcia més gran del planeta. L’error de dies passats —tornar a aturar el Tractat amb el MERCOSUR després de 25 anys de negociacions— és lamentable i no s’hauria de repetir.