Mercosur – Unió Europea: les claus del nou tractat

• #Economics
• #EU
• #Globalisation
• #Latin America

• Share it:

Nota prèvia: Quan aquest article ja estava acabat i a punt, el matí del dimecres 21 de gener, el Parlament Europeu ha decidit (334 vots a favor, 324 en contra i 11 abstencions) enviar el text del Tractat de Lliure Comerç de la Unió Europea i  el Mercosur, aprovat per la Comissió Europea i signat la setmana passada, al Tribunal de Justícia de la Unió. Fins a quin punt això és filibusterisme que paralitza l’acord a curt termini o ho fa sine die ho sabrem més endavant.

Dissabte passat, 17 de gener de 2026, es va signar a Asunción el Tractat de Lliure Comerç entre la Unió Europea (UE) i el Mercosur.

Quan a finals del 2019 Cecilia Malström va venir a Barcelona i va fer una de les seves últimes conferències com a Comissària de Comerç de la UE, va presentar l’acord amb el Mercosur com un dels èxits de la seva gestió. Aleshores, s’acabava d’assolir un acord comercial negociat durant 19 anys —es va començar a negociar el 1999— que per a Malström era important en si mateix i un exemple del compromís europeu amb el sistema multilateral de comerç, en un moment molt complicat de la guerra comercial i geopolítica entre els Estats Units de Donald Trump i la Xina.

Doncs resulta que no, que l’acord no es va ratificar fins la setmana passada: sis anys després del comiat de Malström i 25 anys després de l’inici de les negociacions. I resulta que el moment internacional, quan fa un any de la segona arribada de Trump, és encara molt més embolicat que aleshores. I resulta, finalment, que el tram final de ratificació ha estat molt complicat per dubtes i protestes d’última hora a alguns països europeus.

El Mercosur és el mercat únic, fundat el 1991, dels països del Con Sud: l’Argentina, el Brasil, el Paraguai i l’Uruguai. Veneçuela s’hi va adherir el 2004, però està suspesa des de l’agost del 2017 per trencament de l’ordre democràtic. Bolívia, s’hi va adherir el 2019 —tot i que encara no està inclosa en el tractat amb la UE. També són països associats al Mercosur Colòmbia, l’Equador, la Guaiana, Panamà, el Perú, Surinam i Xile.

El Tractat de lliure comerç Mercosur-UE donarà pas a una de les majors àrees de lliure comerç del món per volum d’intercanvis. Engloba prop d’una quarta part del PIB mundial i més 720 milions de consumidors, 270 dels quals americans. Des del punt de vista dels exportadors europeus, s’eliminaran uns 4.000 milions d’euros d’aranzels. Actualment, abans de l’acord, el comerç de béns entre aquestes dues àrees està pràcticament equilibrat, però la UE té superàvit en serveis i és el primer actor en inversió estrangera directa a Mercosur.

El tractat es va aprovar finalment per majoria, amb quatre països en contra (França, Irlanda, Àustria i Polònia), que no arribaven al 35% mínim per bloquejar l’aprovació. Alemanya, Itàlia, Espanya i la resta dels països de la UE van votar a favor. Si Alemanya ha encapçalat el sí, buscant mercats per la seva manufactura (cotxes, química, maquinària, etc.), els pagesos francesos han protestat fins el darrer minut i han impedit, amb èxit, que Macron aprovés el tractat. En els sis anys últims anys s’ha renegociat aspectes, s’han introduït clàusules mirall i compensacions, però no ha estat suficient per aconseguir superar el veto francès.

El text comercial “pur” aprovat la setmana passada —el que fa referència a aranzels i quotes— és bàsicament com el de 2019, però l’embolcall legal i polític del tractat ha canviat.

Primer, l’arquitectura legal s’ha dividit, de manera que si el 2019 es barrejava comerç, política i cooperació en un sol paquet, i això obligava a ratificar-lo per unanimitat pels 27 parlaments nacionals més alguns parlaments regionals com el de Valònia, el model definitiu ha partit l’acord en dos. Ara s’ha aprovat el pilar comercial, que s’ha d’aprovar només al Consell de la UE i al Parlament Europeu, no necessita els parlaments nacionals i s’aprova per majoria qualificada. El pilar polític (diàleg polític, drets humans) sí que s’haurà d’aprovar als parlaments nacionals, i podrà ser bloquejat, però la part comercial ja estarà funcionant. Aquesta separació és la que ha permès superar el “no”, sobretot de França.

En segon lloc, s’ha inclòs un “protocol addicional” de temes mediambientals. El text de 2019 tenia un capítol de Desenvolupament Sostenible, però era “paper mullat” perquè incloïa recomanacions però no sancions. El 2026 s’inclou l’anomenat “Instrument conjunt” en el qual el compliment de l’Acord de París sobre canvi climàtic és un element essencial.

En tercer lloc, hi ha concessions a la indústria brasilera. Quan Lula da Silva va tornar al poder el 2023 va demanar que l’acord inclogués excepcions per a compres públiques i contractació per afavorir la industrialització del Brasil.

Finalment, hi ha hagut un canvi de visió: de “vendre cotxes” a “comprar liti”. Aquesta diferència impregna l’esperit de l’acord, especialment el capítol d’energia i matèries primeres. La comissió de Von der Leyen intenta assegurar l’accés europeu a matèries com el liti, el coure i l’hidrogen verd per no dependre de la Xina.

Podríem dir que l’acord de Malmström del 2019 era un tractat comercial clàssic del segle XX, mentre que el definitiu de 2025 és un acord de seguretat econòmica més propi del segle XXI. Per això s’ha pogut firmar tot i l’oposició de França, perquè ja no es veu només com un tema de preu de la vedella, sinó com un tema de supervivència industrial europea davant de la Xina.

Dies abans de la votació final, la posició d’Itàlia era pivotal, perquè podia tombar la majoria cap a un costat o cap a l’altre. El canvi de vot de Giorgia Meloni va ser fruit de negociar i obtenir un paquet de mesures fet a mida per a Itàlia. Les tres grans concessions que van permetre a Meloni dir “sí” són:

1. Un fons de compensació “exprés” amb diner fresc fora de la Política Agrària Europea (PAC) ordinària al primer senyal de pertorbació de mercat.

2. El blindatge del “Made in Italy” en l’etiquetatge. Brussel·les ha promès accelerar i endurir la normativa d’etiquetatge d’origen a tota la UE per garantir que el consumidor sàpiga perfectament si la matèria primera ve de Sud-amèrica, encara que el producte s’hagi envasat a la UE i així protegir les D.O. i les marques premium dels productes 100% italians.

3. La “clàusula de salvaguarda regional” per tancar la frontera a productes del Mercosur si un sector específic d’un estat membre pateix un dany sobtat.

En el cas català, ACCIÓ va publicar un document on deia que l’acord de lliure comerç podria generar un augment de les exportacions espanyoles a la regió d’un 40% i que les principals oportunitats per a les empreses catalanes sorgirien de productes com l’automoció, la maquinària, els productes químics, els productes farmacèutics o el vi i el cava, actualment amb aranzels elevats. L’acord facilitarà la importació de la UE de productes agrícoles procedents del Mercosur cosa que pot perjudicar aquells productes agrícoles que Catalunya també exporta a la UE.

En fi, per concloure, des del meu punt de vista el principal argument per aprovar l’acord de comerç amb el Mercosur no és tant econòmic —els guanys són positius, però no extremats— com polític. La UE està en una cruïlla geopolítica complicada, amb el risc de quedar atrapada en la irrellevància en la pugna geopolítica entre els Estats Units i la Xina.

Si davant d’aquest panorama, la UE no és capaç de tancar un acord comercial relativament menor, negociat durant 25 anys, com encararà batalles més importants amb els Estats Units i la Xina, amb l’Índia, amb el compliment dels Acords de París contra el canvi climàtic o en tantes altres temes que requereixen d’una Europa forta, unida i capaç d’arribar a acords amb els socis necessaris?