2025, l’any dels bullies

• #Geopolitics

• Share it:

Les decisions unilaterals, preses sense consens, basades en el poder del mediocre i reforçades per mentides repetides fins a esdevenir veritats aparents, dominen el dia a dia. No només marquen l’agenda política, sinó que acaben impregnant les converses de cafè i el debat públic.

És una dinàmica perillosa, amb capacitat de contaminar totes les organitzacions: des dels governs fins al funcionament quotidià de les empreses. Un model que erosiona la confiança, debilita les institucions i posa en risc els valors que haurien de sostenir qualsevol societat madura.

Aquest patró no és abstracte ni teòric. El 2025 ha deixat clar que aquesta manera d’exercir el poder té noms, cares i conseqüències molt concretes. El bullying institucional ja no és una desviació del sistema, sinó una de les seves expressions més visibles.

El president Donald Trump, abans d’iniciar el seu segon mandat, prometia amb to altiu que acabaria amb la guerra d’Ucraïna en un sol dia, potser obsessionat amb un Nobel de la Pau no merescut. La realitat, però, és que Vladímir Putin sembla sentir-se autoritzat a conservar tot el territori conquerit mitjançant un tractat de pau negociat directament amb els Estats Units que deixa fora els principals afectats –la mateixa Ucraïna i Europa– i que només ofereix dues opcions: claudicació o suïcidi polític.

Tot això passa gairebé alhora, sense temps per pair res.

És el mateix esquema de sempre: el fort decideix, el feble assumeix, i el relat s’imposa a la realitat. Una dinàmica que també es repeteix a Gaza, on els palestins han quedat reduïts a danys col·laterals mentre fa pocs dies el president dels EUA encaixava la mà amb Benjamin Netanyahu davant les banderes respectives, deixant clar, de facto, que dur a terme un genocidi no comporta conseqüències polítiques reals. A Cisjordània, difícilment deuen mirar el futur amb tranquil·litat.

Si ampliem la mirada cap al sud-est asiàtic, el patró es repeteix amb una altra música, però amb el mateix ritme. L’arribada al poder de la primera ministra japonesa, la conservadora Sanae Takaichi, ha incrementat les tensions amb els veïns, especialment amb la Xina, després de deixar clar que el Japó defensaria Taiwan en cas d’un hipotètic atac sobre la petita democràcia insular.

La resposta no s’ha fet esperar: reducció del comerç i del turisme amb el país nipó i, en els darrers dies del 2025, una escalada del to militar amb mobilització de tropes i maniobres amb munició real a tocar de les costes taiwaneses.

Lluny de ser casos aïllats, aquests episodis formen part d’una mateixa deriva global. No són conflictes nous, sinó la mateixa actitud de bully aplicada a escales diferents. Una lògica que s’estén com una taca d’oli, alimentant conflictes latents i reobrint ferides que mai no s’han acabat de tancar.

La llista és llarga: Veneçuela, el Líban, l’Iran, Síria, el Sudan, el Iemen, els Emirats Àrabs Units, Egipte, la República Democràtica del Congo, Ruanda, Tailàndia, Cambodja… i un llarg etcètera de països abocats a un augment de la inestabilitat territorial i a conflictes oberts, sovint amplificats per actors externs que juguen a curt termini i amb una visió purament econòmica.

Malauradament, quan mirem cap a casa, les coses no són gaire millors. Quaranta anys després de la signatura del tractat d’adhesió d’Espanya a la Unió Europea, la desafecció cap al projecte europeu va en augment. La credibilitat dels nostres polítics, esquitxats per casos de corrupció i incapaços de donar resposta als problemes de les noves generacions, fa aigües. I no només per la incapacitat dels representants, sinó també per la comoditat d’una ciutadania que massa sovint ha confós estabilitat amb silenci.

Després ens posem les mans al cap, sense gaire autocrítica, quan les enquestes mostren que una part creixent de la població jove —especialment els homes— se sent atreta per partits d’ideologia d’extrema dreta.

Alguns desitgen l’aparició d’un nou Marc Juni Brutus que, cridant «Sic semper tyrannis», posi fre a l’acumulació i l’abús de poder. Però aquests canvis sempre són lents. Potser el jurament del càrrec del nou alcalde de Nova York, Zohran Mamdani, proclamant «If you are a New Yorker, I am your mayor», és només un gest, però també és un recordatori que el poder, de tant en tant, encara pot parlar en plural.

Deixeu-me acabar amb una mica d’ironia. L’astrologia apunta que a partir del 2026 Urà transitarà definitivament cap a Bessons, un cicle que tradicionalment s’associa a canvis profunds en la comunicació, les formes d’organització col·lectiva i els grans salts tecnològics. No perquè els astres decideixin res, sinó perquè alguna cosa ja s’està movent sota els nostres peus. Així que cordem-nos: venen corbes.