Federica Montseny, anarquista i feminista

• #Biography
• #Women's Day

• Share it:

Federica Montseny (Madrid, 1905 – Toulouse, 1994) va néixer en el si d’una família anarquista. Els seus pares eren mestres i estaven molt significats en el moviment llibertari anarquista de l’època. De fet, van haver d’exiliar-se de Catalunya a Londres per la repressió prèvia a la Setmana Tràgica. Van tornar amb noms falsos i es van establir a Madrid, on va néixer la seva filla.

L’educació de Federica va anar a càrrec de la seva mare, que satisfeia la curiositat de la petita amb tot tipus de lectures i exercici a l’aire lliure. A més, des de ben petita, va assistir a reunions, trobades i manifestacions de l’entorn llibertari i progressista dels seus pares.

El 1914 la família va tornar a Barcelona on van viure de les traduccions de la mare, els guions teatrals del pare i van continuar amb la intensa activitat editorial que havien encetat a Madrid. El 1928 el pare va ser empresonat amb un company de la CNT, Germinal Esgleas, que després es va convertir en parella de Federica i pare dels seus tres fills. Van estar junts fins la mort d’ell el 1981. Mai es van casar.

Montseny va començar a escriure a l’edat de 16 anys i ja no va deixar de fer-ho. Va publicar novel·les i articles on aprofitava per transmetre les seves idees sobre l’alliberament de la dona, el rebuig al matrimoni i la revolució social. El seu talent com escriptora i oradora la van portar a dedicar-se al periodisme polític on signava amb el pseudònim de Blanca Montsan per desvincular-se del cognom del pare, que era molt conegut, i ser valorada per mèrits propis.

El 1923 es va afiliar a la CNT i el 1936 va entrar a la FAI, després del cop d’estat franquista. Va guanyar una gran reputació dins el sindicat gràcies a les seves dots oratòries i va presentar ponències i participar a diversos mítings on va exposar idees que després es van incloure al programa d’acció de la CNT. En aquests textos defensava la creació d’una nova societat i com calia dur a terme la revolució en àmbits com el comerç, la justícia, la família, l’educació, l’art, etc.

L’inici de la Guerra Civil va marcar un moment d’inflexió a la seva vida. Federica Montseny es va lliurar a la revolució anarquista a Catalunya on va participar de manera activa en l’organització i fent mítings. També va implicar-se en el debat intern que va tenir la CNT sobre si calia continuar la revolució social contra l’estat o bé col·laborar amb el govern de la Segona República en la lluita contra el feixisme.

Federica Montseny va acceptar la cartera del Ministeri de Sanitat i Assistència Social, tot i que anys després va reconèixer que havia estat un error entrar a formar part dels engranatges del poder. El nomenament es va produir a l’inici de la Batalla de Madrid, quan tot el govern va fugir a València, però ella va decidir quedar-se a Madrid. Era la primera dona que ocupava el càrrec de ministra a Espanya.

Va estar al ministeri del 5 de novembre de 1936 al 17 de març de 1937, tot just quatre mesos i mig. No obstant el poc temps i les traves que li van posar per ser dona i anarquista, va planejar espais d’acollida per infants, menjadors per embarassades, va fer un llistat de professions per persones amb discapacitat, va prendre mesures per acabar amb la prostitució i va redactar el primer projecte de llei d’avortament d’Espanya. Gairebé cap de les seves propostes es van poder posar en marxa (el dret a l’avortament no es va reconèixer fins 50 anys més tard).

Caiguda la Segona República i el govern de Largo Caballero, va continuar treballant amb la CNT fins que va haver de d’exiliar-se a França amb la seva família. Allà va ser retinguda a la presó per la policia nazi per la seva activitat reivindicativa. El govern franquista en va demanar l’extradició, però no es va produir perquè estava embarassada de la seva tercera filla.

Montseny durant el míting de la CNT a Montjuïc el juliol de 1977. / Foto: Wikimedia Commons (Manel Armengol)

Un cop acabada la Segona Guerra Mundial, tota la família es va instal·lar a Toulouse. Allà va continuar amb la seva tasca sindical escrivint i publicant diaris anarquistes. El 1977 va tornar a Espanya per reconstruir la CNT i va seguir participant a mítings, com el del 2 de juliol d’aquell any que va reunir cent mil persones al parc de Montjuïc. Malgrat la seva edat i els seus problemes de visió, mai va deixar de difondre els seus ideals llibertaris.

Va morir el 1994 a Toulouse, on va ser enterrada.

La seva ideologia

Federica Montseny defensava que hi havia una correlació directa entre les idees llibertàries i l’alliberament femení, però mai es va considerar feminista. De fet, en un dels seus primers escrits trobem «Feminisme? Mai. Humanisme? Sempre.» (“Feminismo y humanismo”, La Revista Blanca, pág. 14, 1924).

En aquella època el feminisme s’associava al moviment sufragista i Federica Montseny considerava que el dret al vot per si sol no tenia sentit, havia d’anar acompanyat de l’accés a l’educació, el treball qualificat i el final de la supeditació al marit. Creia en la relació igualitària entre sexes en una societat sense estat ni capital.

Montseny defensava la inviolabilitat de l’individu com a base de les relacions socials. Les dones havien de ser lliures i subjectes de propi dret. Les institucions (govern, església, lleis, sistema educatiu, etc.) s’havien de substituir per l’associació lliure i la cooperació voluntària. Va fugir d’idealismes i va defensar la igualtat entre homes i dones en dignitat, intel·ligència i coratge, però va apuntar que les dones són biològicament diferents, amb una propensió innata i natural cap a la cura i la creació de benestar, cap a la justícia i la força moral.

Federica Montseny també va advocar pel federalisme, conseqüent amb el principi de descentralització anarquista que defensaven la CNT i la FAI. En un intent d’unir la postura antiestat de l’anarquia i el socialisme d’estat de la UGT, va proposar el federalisme com una manera d’unir forces contra el feixisme. “Políticament, som nosaltres precisament, els militants de la CNT, els primers que hem parlat d’allò que considerem condició tàcita per a la veritable estructuració democràtica d’Espanya: una república federal, amb autonomia de regions federades entre si, constituent una Federació Republicana Socialista d’Ibèria.” (Declaracions a La Libertad el 1937).

Moltes de les seves idees segueixen vigents avui.