Universidad

Commemorem 50 anys de l’accident de l’Apollo 13

  • Lluís Gesa, 13 de Abril de 2020
  • 4 mins de lectura
President Richard Nixon awarding the Apollo 13 astronauts the Presidential Medal of Freedom / Font: Wikimedia Commons

En l'aniversari de l’accident de l’Apollo 13, Lluís Gesa, professor d’Enginyeria del software al BDBI, ens explica com van ser aquests fets memorables que van marcar la història de la cursa a l’espai i que van suposar un repte per a la tecnologia de l’època.

Tothom ha sentit algun cop allò de “Houston, tenim un problema!”. Avui es compleixen 50 anys d’aquells fets

L’11 d’abril de 1970, a les 19:13 UTC, dins el programa Apollo 13, s’enlairava la nau Odyssey que, juntament amb el mòdul lunar Aquarius, havia de trepitjar la Lluna per tercera vegada. El coet era un Saturn V i, a dia d’avui, continua sent el model de coet més gran i potent utilizat mai. 

La nau, formada per tres mòduls, tenia el mateix disseny general de tots els programes Apollo: el mòdul de servei (SM), destinat a transportar tota la nau fins la Lluna i per tornar-la cap a la Terra; el mòdul de comandament (CM) des d’on els astronautes controlaven tot el sistema durant el viatge i també era la cápsula d’entrada a la Terra; i el mòdul lunar (LM), encarregat d’aterrar a la superfície de la Lluna. 

El llançament ja va tenir problemes: en una de les etapes de sortida de la Terra, el motor central es va parar gairebé dos minuts més tard del que estava programat i, per compensar-ho, els motors externs van estar funcionant més temps del previst. Aquest petit problema, que ja s’havia detectat en llançaments anteriors, es va decidir corregir i redissenyar després de l’Apollo 13.

Ja amb els mòduls de camí cap a la Lluna, a uns 330.000 quilòmetres de la Terra (la Lluna està a 384.000 quilòmetres), des del control central de la missió, a Houston, es va demanar a la tripulació que realitzessin una tasca de manteniment que consistia a posar en marxa uns ventiladors d’uns tancs d’oxigen i hidrogen que s’engegaven generalment un cop al dia. Els sensors de pressió donaven mesures anòmales. Minut i mig després de fer-ho, els astronautes van sentir una gran explosió, les comunicacions amb la Terra es van interrompre i alguns sistemes de control d’emergència es van activar automàticament. Vint-i-sis segons després de l’explosió i amb les comunicacions reestablertes, l’astronauta Jack Swigert va dir les famoses paraules “Houston, tenim un problema”. 

Durant els següents minuts, els dos tancs d’oxigen mostraven que es perdia pressió. Un dels tancs indicava que no n’hi havia gens, el sistema elèctric no tenia prou potència i l’ordinador central es va reiniciar. Al voltant de la nau hi havia moltíssims fragments fruit de l’explosió que feien que el sistema de guiatge automàtic no fos capaç d’identificar estrelles per saber-se situar. Les coses anaven malament. 

Si s’esgotava l’últim tanc d’oxigen, el sistema elèctric (que es generava a partir d’ell) sols tindria un parell d’hores de funcionament, a banda que no hi hauria oxigen per als astronautes. El temps va començar a córrer ràpid. Dels tres mòduls de la nau, el que tenia problemes era el de servei (SM). Els altres dos estaven bé. El mòdul lunar disposava de tancs d’oxigen, bateries i motors, i caldria fer-lo servir com “mòdul de servei” d’emergència per tornar a la Terra.

Inside Apollo-13

Il·lustració: D. Meltzer (Public domain) / Font: Wikimedia Commons

El sistema de control d’aquest mòdul estava preparat per “aterrar” a la Lluna, no per controlar tota la nau i portar-la de camí a la Terra, així que es va haver de reconfigurar l’ordinador de l’Aquarius per a la nova trajectòria. Però aquesta no va ser l’única activitat d’enginyeria in extremis que es va haver de fer, el mòdul lunar només era capaç de purificar l’aire durant unes 45 hores, temps suficient per allunitzar i tornar a l’espai, no per tornar a la Terra. A més, els purificadors del mòdul danyat no encaixaven amb el lunar i van haver de fer-se uns adaptadors amb plàstics i cintes adhesives. El consum elèctric perillava. Es va reduir tot al mínim per mantenir bateries. Com a conseqüència d’això, la temperatura va baixar fins als 3 graus, fet que va provocar humitat i gebre en els aparells elèctrics que van necessitar manteniment. L’aigua es va racionalitzar. Quedaven gairebé tres dies de camí a casa. 

A punt d’entrar a la Terra, van ser necessàries maniobres manuals no previstes per reajustar l’entrada correctament. Calia que el mòdul lunar se separés de la resta de la nau en el moment oportú, aquest mòdul no estava preparat per entrar en una atmosfera i es desintegraria fàcilment, calia evitar que danyés encara més el mòdul de servei i sobretot el mòdul de comandament (la càpsula d’entrada), que era la que estava preparada per caure a l’oceà. 

Calia fer la separació dels mòduls amb compte i en el moment oportú: la bateria elèctrica del mòdul lunar era atòmica, no podia destruir-se ni caure a cap lloc que no fos segur. Era necessària gran precisió per aconseguir que tot caigués en el punt més profund de l’oceà Pacífic. 

Finalment, el 17 d’abril a les 18:07 UTC, sis dies després del llançament, la càpsula de l’Odissey va caure a l’oceà Pacífic amb els tres tripulants James A. Lovell,  John L. Swigert i  Fred W. Haise.

La investigació posterior va revelar que el problema va ser causat per una avaria elèctrico-mecànica dels dipòsitis d’oxigen. Sembla que els cables elèctrics dels ventiladors estaven danyats i van causar un tall en el circuit. Tot el sistema es va redissenyar en temps rècord i, menys d’un any després, el 5 de febrer de 1971, el mòdul lunar de l’Apollo 14 va trepitjar la Lluna.

Tot el programa Apollo va estar marcat per incidents, la majoria petits, d’altres importants (com el de l’Apollo 1, en què tots els astronautes van morir en un incendi durant un entrenament al mòdul de comandament). Però la perseverança i la capacitat tècnica i d’enginyeria van aconseguir esquivar els obstacles i marcar un abans i un després en la cursa a l’espai.

També et pot interessar