Universidad

L’efecte 2000 compleix 20 anys

Y2K: por, caos, col·lapse digital… una prova de foc al sistema

  • Lluís Gesa, 1 de Enero de 2020
  • 3 mins de lectura
Efecte 2000
Foto: Pixabay

Avui, 1 de gener, però fa ara 20 anys, els enginyers de software i els relacionats amb la tecnologia en general vam viure una temporada de nervis extrems. Feia un parell d’anys que se’ns avisava que el canvi de mil·lenni portaria el caos digital i el col·lapse de tot el que havíem construït com a societat tecnològica.

Quin era el problema? Què havia de passar l’1 de gener del 2000? Per entendre-ho hem d’anar enrere en el temps. En la dècada dels 60, els sistemes informàtics van començar a fer-se presents. En aquell moment, la tecnologia era cara i molt poc accessible, així que tot era gairebé artesanal i qualsevol element es pensava i es construïa amb lupa: per exemple, es van dissenyar els sistemes de manera que les dates s’emmagatzemaven amb 2 dígits (el 66 representava l’any 1966). És a dir, la xifra introduïda es sumava a 1900.

Ningú va pensar que certs entorns durarien dècades i que, en un moment donat, els registres passarien del 99 al 00 i que, per tant, es passaria del 1999 al 1900. Així, el que podia passar aquell 1 de gener del 2000 és que certs equips informàtics creurien que estàvem a l’1 de gener del 1900!!!

Aquest problema va ser anomenat “Efecte 2000”. En anglès Y2K. Aquesta assumpció de data anava també molt relacionada amb el sistema operatiu que es feia servir. En els entorns Windows, per exemple, la data 00 equival a l’1 d’abril de 1980 (data en què va apareixer el MSDos, el sistema base de Windows en aquelles èpoques). Així que tampoc es podien pensar solucions globals, cada entorn, cada sistema tenia les seves peculiaritats.

L’alarma del què podia passar va començar a sortir cap el 1998, quan experts van començar a alertar que no es podia tenir la certesa absoluta que tota la infraestructura informàtica estaria actualitzada amb sistemes (màquines i software) que no funcionessin treballant amb 2 dígits i sumant una data base, com ara 1900. Ja havien passat molts anys des d’aquells 60s, els ordinadors ja no eren els mateixos i el software tampoc, però en software hi ha certa tendència que diu “si funciona, no ho toquis”. Així que existia la possibilitat que algun entorn no aguantés el pas cap al nou mil·lenni.

Implicacions catastròfiques

Sector banca: els bancs no actualitzen massa els seus entorns, així que aquest supòsit els va crear pànic. Per entendre-ho, si algú demanava un crèdit al 1995 de 100 euros a un interès del 5% amb venciment a 5 anys (bé al 1995 encara no existien els euros, però per l’exemple ja ens serveix), al 2000 hauria de tornar 125 euros. Ara bé, si es produïa l’error de l’efecte 2000, el sistema entendria que el banc devia interessos al client (des del 1900 fins al 1995) i potser el sistema ingressaria automàticament aquests interessos.

Sector energies i tecnològiques: centrals elèctriques col·lapsades, totes les telecomunicacions afectades, sistemes de trànsit rodat i aeri, hospitals… Tot podia estar afectat.

Tant va arrelar la por, que es va crear l’anomenat Centre internacional de cooperació per l’efecte 2000 per coordinar esforços internacionals per a localitzar sistemes problemàtics i solucionarlos abans que acabés el 1999.

Els estats van gastar quantitats immenses de diners per actualitzar entorns i fer auditories de tot allò informatitzat. A Espanya, l’estat va gastar-se al voltant de 420 milions d’euros entre 1998 i 1999, xifra que puja a 900 milions si tenim en compte la despesa privada. Als EUA, aquesta xifra va arribar a 90 mil milions. Es calcula que a tot el món van ser 215 mil milions. Els enginyers informàtics mai més hem vist tanta quantitat de diners destinada a la nostra feina.

Quan la data es va acostar, es va fer un test i va saltar a la llum un altre possible problema: el 9 de setembre del 1999 la data emmagatzemada seria 9/9/99, doncs bé, en Cobol (el llenguatge de programació per excel·lència en certs sectors crítics en aquell moment) aquest valor de 9999 era considerat especial i significava final d’arxiu, final de dades, etc. Així que 3 mesos abans del Cap d’Any del suposat col·lapse tecnològic, tot podia començar a petar… Finalment va arribar el 9 de setembre i no va passar res, semblava que els canvis s’havien fet correctament. Per cert, això de “si funciona, no ho toquis” segueix sent vigent, actualment encara es busquen programadors de Cobol (amb bons sous) perquè certs sectors encara conserven sistemes d’aquella època!

Finalment el 31 de desembre va arribar i des dels centres de control a tot el món va començar la mobilització per fer un seguiment exhaustiu. Molts bancs i empreses van pagar moltes hores extra per tenir els treballadors de sistemes a ple rendiment. Nova Zelanda va ser el primer territori a entrar oficialment al 2000 i cap incidència considerable va ser reportada. Després va venir Australia i les notícies també van ser tranquil·litzadores. Tot el planeta va entrar oficialment al 2000 i no vam caure en la foscor del col·lapse anunciat. No obstant això, els controls van durar tot l’any.

Tot i no ser una catàstrofe, certs errors i falles van ser reportats: algunes centrals nuclears del Japó, alguna incidència menor als EUA. A Espanya, les centrals de Garoña i Zorita també van estar afectades. Els sistemes centrals de la Direcció General de Trànsit (DGT) van estar alguns minuts fora de servei. Hi havia pàgines web que mostraven dades errònies, gasolineres que no permetien pagar amb targeta, màquines de pagament automàtic que no acceptaven els tickets trets abans de mitjanit, etc. Tot, incidències menors.

Amb el temps, s’ha criticat molt tota la voràgine prèvia al 2000. S’ha arribat a considerar un bluf o fins una estratègia de les grans empreses tecnològiques i consultores per rebre grans inversions per renovar tots els sistemes. El fet és que, tot i que segurament va ser molt exagerat, va haver-hi molts sistemes renovats que probablement haurien fallat. Indirectament, per primer cop es va posar la senyal d’alerta sobre una societat sotmesa a la tecnologia i molts cops sense controls ni tests adequats.

A dia d’avui encara no estem lliures de problemes similars: un sistema de càlcul de temps considerat estàndard, en els entorns Unix (com el Linux), es basa a comptar els segons que han passat des de l’1 de gener de 1970. Aquests segons s’aculumen en uns registres que tenen capacitat fins al nombre 2.147.483.647, arribats a aquesta xifra, els registres tornen a 0. Quan passarà això?  A les 3 h 14 min i 7 segons del 19 de gener del 2038. Tenim 18 anys per preparar-nos!

También te puede interesar