University

Nasser: heroi o tirà de la revolució?

La història del faraó anticolonialista

  • , November 04th, 20
  • 4 mins de lectura
Nasser
Nasser Foto:

Gamal Abdel Nasser va governar Egipte durant gairebé dues dècades. En aquest temps, Nasser va buscar revertir mals arrelats a Egipte com l’enorme desigualtat social o la discriminació de gènere. Per als seus opositors, aquestes reformes mai van compensar la manca de llibertats democràtiques.

Nasser (1918-1970) va néixer a Alexandria en el si d’una família de la petita burgesia. La feina del seu pare va fer que canviés de residència molt sovint. El 1924, el jove Nasser va abandonar la llar familiar per anar a El Caire amb el seu oncle. Allà Nasser va estudiar i visitava a la seva família a Khatatba durant les vacances. Durant aquesta època, la seva mare va morir en el part del tercer fill.

Poc després va seguir el seu periple i l’any 1928 va anar a viure amb el seu avi matern a Alexandria. Allà es va començar a interessar per la política i va ser detingut durant les manifestacions de la plaça Manshia. Poc després va començar a militar en diferents associacions i l’any 1935 va liderar unes protestes estudiantils que cridaven per la fi del colonialisme. Una lluita que el va acompanyar tota la seva vida.

Aquests canvis de residència constants van ser imprescindibles en la formació del seu caràcter. Nasser pensava que li havia permès conèixer les diferents realitats socials del país i entendre l’estratificada societat egípcia. Va decidir estudiar la carrera militar, però a l’acadèmia no el van acceptar pel seu passat com a opositor. Ho va tornar a intentar fins aconseguir-ho.

Un heroi liderant la revolució

Un cop graduat, va ocupar diferents càrrecs dins de l’exèrcit monàrquic, però no va ser fins al 1948 que va ser “presentat en societat”. Aquell mateix any va esclatar la guerra araboisraeliana i Nasser va ser el comandant durant l’agònica defensa de la ciutat palestina de Fallujah. Tot i la derrota, els que van defensar la ciutat fins les darreres conseqüències van ser considerats herois de guerra. Un fet que va servir a Nasser per donar-se a conèixer i guanyar el reconeixement dels seus compatriotes.

L’any següent, de la mà d’antics companys i joves reclutes de l’acadèmia militar, Nasser va fundar el Moviment d’Oficials Lliures. Una organització politicomilitar que tenia tres objectius: depurar responsabilitats per la derrota a la guerra, acabar amb la influència colonial i establir un govern just amb els desposseïts.

L’any 1952, el Moviment d’Oficials Lliures va dur a terme un cop d’estat que va acabar amb la monarquia de Faruq I i va proclamar la república. Els motius eren molt diversos, però reflectien un context polític que havia deixat al poble en una situació d’extrema pobresa. Dècades d’interferències colonials britàniques, la corrupció i el desprestigi internacional de l’estat egipci van facilitar la feina dels revolucionaris per fer-se amb el suport del poble.

Establert el consell de la república, Muhammad Naguib i Gamal Abdel Nasser van assumir respectivament els càrrecs de president i vicepresident. Naguib i Nasser representaven dues ideologies ben diferenciades. Mentre el president volia una democràcia liberal a imitació de les occidentals, Nasser defensava la creació d’un règim de partit únic per a dignificar al poble egipci. La disputa no va durar gaire perquè Nasser comptava amb més suports. Naguib va dimitir cansat de representar “el paper de qui sembla que ho controla tot quan, en realitat, no controla res”.

Nasser va ocupar la presidència l’any 1954. A poc a poc es va acostar als partits d’esquerres, propers al socialisme àrab.

Un nou Egipte

Entre 1955 i 1956, Nasser va començar a intervenir de manera activa en la geopolítica internacional. Durant la Conferència de Bandung de 1955, Egipte va entrar a formar part del Moviment dels no alineats i Nasser va ser un dels líders d’aquest moviment, juntament amb el mariscal Tito i el president Nehru.

El posicionament d’Egipte en aquesta “tercera via”, en plena Guerra Freda, no va agradar a les potències occidentals que durant dècades havien fet d’Egipte el seu pati de jocs. Això es va evidenciar durant la crisi oberta que van mantenir els governs de Winston Churchill, primer, i Anthony Eden, després, amb Nasser. Una tensió que va arribar al seu moment més àlgid quan el president d’Egipte va decretar la nacionalització de la companyia del Canal de Suez, una empresa de capital britànic. Regne Unit, França i Israel van preparar-se per un enfrontament militar, però l’URSS i els EUA van pressionar per evitar aquest conflicte i ho van aconseguir. Tot i la seva posició “neutral”, l’Egipte de Nasser va tenir molta relació amb la Unió Soviètica, que va ajudar al govern egipci en projectes com la construcció de la resclosa d’Assuan.

L’any 1956 es va aprovar una nova constitució que va revolucionar la política del país. Aquesta nova constitució va redactar-se seguint els preceptes del socialisme àrab. I va portar a la creació d’un estat laic que va lluitar per l’emancipació femenina. Per primer cop es va aprovar el cens universal, es va legislar l’entrada de la dona al món laboral i es va prohibir la discriminació per motius de gènere. Aquestes reformes van trobar l’oposició dels islamistes “Germans Musulmans”, als que Nasser va perseguir perquè considerava que volien tornar als “temps de la ignorància” en què exigien una llei que obligués les dones a vestir vel.

La constitució de Nasser també va plantejar canvis radicals en la política econòmica del país perquè va promoure les nacionalitzacions, l’intervencionisme de l’estat a l’economia. Aquestes reformes van reduir de manera dràstica la influència de l’aristocràcia egípcia i estrangera al país.

Nasser va lluitar per la formació d’un estat socialista àrab unificat que portés la pau a la regió i acabés amb la influència colonial, un projecte pel qual va ser considerat el pare del panarabisme. L’any 1958 va fundar la República Àrab Unida que va unir Síria i Egipte. Però tot i els esforços de Nasser, aquest projecte va acabar caient l’any 1971.

En qualsevol cas, la gran derrota de Nasser és l’anomenada Guerra dels Sis Dies, amb la que Israel va envair la península del Sinaí. Per aquest motiu, Nasser va presentar la seva dimissió l’any 1967, però no va ser acceptada perquè el govern i el poble van sortir als carrers per mostrar-li el seu suport.

Les polítiques imposades per Nasser i els seus governs, tot i les mancances democràtiques, van servir per millorar la vida d’un poble egipci que fins aleshores havia viscut sota el jou d’un model gairebé feudal.

Nasser va morir a El Caire d’un atac al cor. Fins a cinc milions d’egipcis es van desplaçar a El Caire el dia 1 d’octubre de 1970 per assistir al seu funeral. El va succeir Ànwar el-Sadat, qui aviat es va apropar als EUA i va pactar el retorn dels territoris conquerits per Israel durant la Guerra dels Sis Dies.

También te puede interesar