University

La nova Ruta de la Seda

  • Miguel Cabré, July 09th, 20
  • 5 mins de lectura
Nova ruta de la seda
Foto: Pixabay (Foundry)

La Xina té la intenció, i ja hi treballa, de crear una via comercial que uneixi el gegant asiàtic amb Europa, Àfrica i també Llatinoamèrica. Es tracta de crear rutes alternatives a la marítima, dominada pels EUA, que consolidaran el poder del país governat per Xi Jinping.

En els sistemes presidencialistes és habitual veure com els governants promouen grans projectes personals que els faran ser recordats. A França, per exemple, no hi ha cap president de la cinquena república que no hagi liderat un gran projecte museístic. En el cas de Xi Jinping, a la Xina, podria tractar-se de la creació de la nova Ruta de la Seda.

La Ruta de la Seda va unir l’Orient llunyà amb l’Orient Pròxim durant segles establint-se com una xarxa comercial i de contactes interculturals. Al llarg de l’edat mitjana, aquesta ruta es va estendre fins Europa, portant noves riqueses materials i culturals, al Vell Continent. El projecte de la nova Ruta de la Seda, anomenat oficialment Belt and Road Initiative (BRI), busca recuperar aquesta via comercial i la centralitat de la Xina en el comerç internacional.

En un principi, el projecte liderat per Xi Jinping havia de renovar l’antiga ruta i ampliar-la per mar arribant al Mediterrani des de Djibouti i passant pel Canal de Suez. El nus d’aquest somni era la potenciació de la zona del pol d’inaccessibilitat euroasiàtic, prop de la frontera entre la Regió Autònoma Uigur de Xinjiang i el Kazakhstan. Aquesta regió xinesa, coneguda per la inestabilitat política i els camps de concentració i de “neteja” ètnica, està cridada a esdevenir el nou nucli del comerç mundial convertint la ciutat d’Horgos en el centre operatiu del cinturó terrestre. Aquesta zona connectarà la Xina amb altres països d’Àsia, així com amb el sud d’Europa per Atenes i amb el nord via Moscou.

La centralitat que té aquesta zona en el projecte xinès s’entén a partir de les teories publicades a principis del segle passat pel geògraf i polític britànic Halford John Mackinder. Parlem de la teoria del Heartland, on Europa-Àsia-Àfrica conformen l’anomenada “illa mundial”, la regió terrestre més extensa i rica del planeta que es governa a partir de la Heartland o àrea de pivot. Aquesta àrea central es situa principalment en els territoris ocupen les repúbliques soviètiques, entre elles la del Kazakhstan. El domini d’aquesta regió representa implicar a més del 70% de la població mundial, el 55% del PIB global i, també, el 70% de les reserves de petroli i gas del món, com explica l’especialista Xulio Ríos. Una expansió terrestre que, al mateix temps, s’entén pel domini marítim que ostenten els EUA als grans mercats del Pacífic, gràcies als tractats signats després de la Segona Guerra Mundial.

Tot i la immensitat del projecte, aviat ha quedat petit per les aspiracions xineses i, en plena guerra comercial amb els EUA, la Xina busca el premi gros. Si en un principi Àsia, Europa i Àfrica havien de ser les regions implicades en el projecte, tot i que seguiran sent les zones principals d’actuació, a aquestes ara se’ls afegirà l’Amèrica Llatina. Una ampliació que fa que que aquesta iniciativa abarqui pràcticament tot el món i connecti Llatinoamèrica amb Espanya, Portugal i Àfrica per l’Atlàntic i amb Àsia pel Pacífic.

La monumentalitat del projecte inclou ara mateix a més de setanta països i un pressupost que pot arribar als 8 trilions de dòlars, un cop finalitzat el projecte.

Mapa nova ruta de la seda

Mapa que indica com quedaria el projecte Belt and Road Initiative un cop finalitzat. / Foto: Navis Consultores

El win-win. Un nou model de colonialisme?

El Belt and Road Initiative és un projecte que va molt més enllà de la simple interconnexió comercial entre estats i és que l’objectiu és implantar un nou model de globalització fonamentat en la col·laboració internacional i la cultura del win-win.

El model que vol promoure el govern de Xi Jinping és una globalització basada més en les infraestructures i la creació d’un desenvolupament econòmic i social sostenible que afecti tant als estats com a les persones implicades. La Xina ha estat l’única gran potència que ha buscat aquesta col·laboració amb estats en vies de desenvolupament i subdesenvolupats implicant-se en el creixement sostenible d’aquestes regions portant tecnologia, treballadors i diners. Explica Ríos que les inversions xineses sempre han estat la punta de llança en la seva estratègia per incrementar la influència política del país i “aquest cas no és una excepció”. Aconseguint, a més, que gràcies a la despesa en aquestes regions, es redueixi la presència política dels EUA.

La nova Ruta de la Seda s’ha de veure també com un gran canal d’exportació per a la Xina, per tant, necessiten acabar amb els colls d’ampolla que es produeixen actualment en el comerç amb països africans, per exemple, amb una manca d’infraestructures molt important. Així, i sota l’auspici xinès, ja es construeixen ports comercials, plantes petrolíferes, oleoductes, autopistes, trens i aeroports en aquestes regions per tal d’agilitzar les connexions comercials.

La realització d’aquest projecte hauria de globalitzar també els beneficis i s’estima que el PIB dels estats participants creixerà un 3,35% de mitjana, així com també afectarà el benestar de les poblacions. Aquests resultats, a més del desenvolupament de projectes sostenibles promoguts per la Xina com el Green Belt and Road Initiative són principals per aquest win-win i al mateix temps per entendre aquest moviment geopolític de primer ordre com una obertura de la Xina cap al món.

Són molts els que dubten sobre les intencions finals del projecte xinès i com afectarà aquest a llarg termini als estats implicats. Sembla evident que la Xina esdevindrà un imperi comercial, la pregunta és si exercirà d’imperi colonial amb aquells països als quals està fents crèdits bilionaris i que estan assumint un deute amb el gegant asiàtic que trigaran dècades a retornar. Si més no, l’estat comunista ja ha obert la seva primera base militar fora del seu territori, al petit país africà de Djibouti, per tal de controlar una de les zones més fràgils de la nova Ruta de la Seda degut a la presència de pirates a la regió de la Banya d’Àfrica. Així i tot, no sembla probable que la Xina copiï el sistema neoimperialista que han liderat els Estats Units durant el darrer segle amb creences tan arrelades a la Casa Blanca com la famosa Doctrina Monroe o la implementació de democràcies liberals que va promoure Bush, sotmeses a la influència de Washington.

La preocupació generalitzada és que la Xina estigui promovent una política del deute amb països subdesenvolupats que poden acabar en fallida i venent els seus recursos i infraestructures a empreses xineses.

La COVID-19 està protagonitzant gran part d’aquesta por, perquè el deute s’acabi menjant les possibilitats dels estats implicats en la nova Ruta de la Seda. Molts dels projectes encetats s’han hagut d’aturar aquests mesos i altres directament s’han suspès, el que provoca que molts dels estats ja demanin a la Xina una reestructuració del deute. Una por a la qual la Xina respon amb propostes com la Health Silk Road.

 

Per saber-ne més:

También te puede interesar