University

La crisi del petroli de 1973

Quan l’or negre va abatre Wall Street

  • Xènia Costa, May 14th, 20
  • 5 mins reading time
Crisi petroli 1973
Gasolinera a l'estat d'Obregon l'any 1973. / Foto: Wikimedia Commons (David Falconer)

En les darreres setmanes, el preu del petroli ha tocat fons. Per veure de quina manera les variacions en el preu del petroli han afectat l’economia, repassem perquè es va produir la coneguda com a crisi del petroli de 1973 i quines conseqüències va tenir.

A finals del mes passat saltava la notícia de la caiguda dràstica del preu del petroli. Les discrepàncies entre els principals productors de cru i els efectes de la crisi del coronavirus van fer que el 20 d’abril, per primera vegada a la història, el petroli s’arribés a pagar en negatiu: el barril de referència als EUA, el West Texas Intermediate, es va pagar a -37$. La mateixa setmana, el barril de Brent, l’índex de referència a Europa, cotitzava per sota dels 16$ i se situava en el nivell més baix del segle, un fet que no es veia des de 1999.

L’Agència Internacional de l’Energia ja apunta que el 2020 serà el pitjor any de la història del mercat petrolier i que es tornarà a nivells de consum de fa 25 anys perquè, bàsicament, amb l’aturada provocada per la COVID-19 la indústria petroliera està produint molt més petroli del què el món necessita. Si bé fins ara mai s’havia vist una caiguda de preus com la de les últimes setmanes, el cert és que al llarg de la història les fluctuacions de l’or negre han tingut un profund impacte en l’economia mundial. I, per posar-ne un exemple, avui us parlarem de la coneguda com a crisi del petroli de 1973.

Per entendre perquè l’any 1973 es va produir una escalada sobtada en el preu del cru (que acabaria derivant en una profunda crisi econòmica), abans cal fer un repàs al calendari jueu. Després del sàbat, el Yom Kippur o Dia de l’Expiació és una de les festes més importants del calendari jueu. Se celebra un cop l’any, entre finals de setembre i principis d’octubre, i és el dia dedicat al penediment de les culpes i l’expiació dels pecats. Comença amb la posta de sol del dia anterior i s’acaba amb la posta de sol de l’endemà, i durant aquest temps s’autoimposen un seguit de restriccions: no es pot fer feina, no es pot conduir ni fer ús d’aparells elèctrics o electrònics, no es pot menjar ni beure i tampoc banyar-se o rentar-se.

Però a banda de la celebració jueva, Yom Kippur també és el nom amb què es coneix la quarta guerra àraboisraeliana, un conflicte que va enfrontar Egipte i Síria contra Israel. Des de la creació de l’Estat d’Israel el 1948, l’Orient Mitjà s’havia convertit en una bomba de rellotgeria i, el 1973, va tornar a esclatar. Aprofitant el descans de la festivitat del Yom Kippur, el 6 d’octubre, Egipte i Síria van llançar una ofensiva militar amb la intenció de recuperar els territoris perduts del Sinaí i els Alts del Golan.

L’atac va agafar les tropes israelianes mig desmobilitzades, però pocs dies més tard van poder contrarestar l’incursió àrab i recuperar territori. La guerra va durar només 19 dies i el 25 d’octubre es va decretar l’alto al foc, però les conseqüències econòmiques derivades de l’enfrontament armat es van deixar sentir durant dècades.

L’OPEP, l’Organització de Països Exportadors de Petroli, va ser fundada el 1960 amb l’objectiu de negociar el volum de producció, els preus i els drets d’exportació amb les empreses petrolieres. Inicialment el càrtel estava format per l’Àrabia Saudita, l’Iran, l’Iraq, Kuwait i Veneçuela i el 1973 ja comptava amb 7 membres més. La preponderància i el pes dels països àrabs en l’organització va ser decisiva per entendre les mesures que es van prendre durant la quarta guerra àraboisrealiana.

Com a resposta a l’intervenció militar dels EUA en favor d’Israel, l’OPEP va decidir fer servir el preu del petroli com a arma de pressió: va anunciar que reduïria un 5% la producció mensual de petroli i, veient que els nord-americans van continuar enviant material bèl·lic i recursos econòmics, a mitjans d’octubre l’Aràbia Saudita va declarar l’embargament petrolier contra els EUA. Aquestes decisions van situar el preu del petroli pels núvols i van suposar el cop d’efecte definitiu per enfonsar l’economia occidental, que havia mantingut un creixement sostingut des de finals de la Segona Guerra Mundial.

Durant l’any que va durar l’embargament, el preu del cru es va quadruplicar i el barril va passar de costar 3$ a costar-ne gairebé 12$. La crisi del petroli va provocar un increment de la inflació per l’encariment dels costos i un augment del preu del transport (al Regne Unit fins i tot es va arribar a parlar de la possibilitat de recórrer a cartilles de racionament per a la benzina). En conseqüència, va haver-hi també una caiguda de la producció i de la demanda que van comportar un descens de vendes, el tancament d’empreses i la destrucció de llocs de treball.

En la majoria de països, la resposta a la crisi va ser liderada per governs conservadors i per l’aplicació de polítiques de dretes. L’aposta neoliberal, amb Ronald Reagan i Margaret Thatcher al capdavant, va consistir en la desregulació de l’economia i l’esperonament de la llibertat de mercat més salvatge. Es va reduir la despesa pública i es van privatitzar serveis públics amb la intenció de reduir el dèficit alhora que es van rebaixar impostos.

La crisi del petroli de 1973 va comportar el qüestionament de l’estat del benestar. Va desestabilitzar el sistema monetari internacional i va demostrar l’esgotament de la indústria més tradicional (com la tèxtil o la siderúrgica) enfront d’un augment dels sector terciari. D’altra banda, va suposar l’inici de la deslocalització industrial cap a països del Tercer Món i l’acceptació de l’existència d’un atur estructural en els països més desenvolupats.

La crisi derivada de l’augment dels preus del petroli va allargar-se en el temps i va topar-se amb una nova envestida el 1979, quan el preu del cru va tornar a encarir-se per l’esclat de la Revolució Islàmica a l’Iran i va allunyar les perspectives de recuperació econòmica (que no es van donar fins als anys noranta). La crisi del petroli, a més, també va tenir conseqüències especialment greus en els països en vies de desenvolupament, que van veure com la caiguda de la demanda de matèries primeres (la seva principal font d’ingressos) va provocar que s’endeutessin encara més.

I, aquest cop amb la COVID-19, on ens portaran les fluctuacions del preu del petroli?

 

Per saber-ne més:

We also recommend you