University

Tiananmen, una història silenciada

30 anys d’uns fets que van marcar la història del gegant asiàtic

  • Christian Rovira, June 03rd, 19
  • 3 mins reading time
Tiananmen
Soldat de l'Exèrcit Popular d'Alliberament fent guàrdia a la plaça de Tiananmen amb el retrat de Mao Zedong de fons. / Foto: Shutterstock

Christian Rovira, alumni i coneixedor de la història de la Xina, comparteix a ESCI-UPF News els fets que fa 30 anys van commoure el món sencer. El de Tiananmen és un trist aniversari que ens fa mirar enrere sense perdre de vista la situació actual de guerra comercial entre Xina i els EUA.

Amb 16 anys, la imatge d’un home jove plantat davant d’un tanc em va impressionar, l’adolescent idealista i rebel que portava dins es solidaritzava amb aquella persona prima i anònima que era capaç d’aturar tota una columna de blindats xinesos.

La meva ignorància sobre aquell món llunyà em va fer interpretar que les persones concentrades a Tian’anmen (天安门广场) s’emmirallaven en els moviments populars que recorrien Europa i que portarien al col·lapse del comunisme al continent. No va ser fins passats 9 anys i gràcies a la professora Dolors Folch que vaig començar a enamorar-me de la història del gegant asiàtic i a entendre els dramàtics esdeveniments succeïts a Běijīng (北京) durant la primavera de 1989.

A dia d’avui, el Partit Comunista Xinès manté una estricta censura sobre aquest fet i s’entesta a fer desaparèixer de la història moderna de la Xina la massacre de Tian’anmen. Avui, en plena guerra comercial amb els Estats Units d’Amèrica, la commemoració del 30 aniversari pot complicar encara més el que està sent un dels anys més difícils del President Xí Jìnpíng (习近平) des de que va arribar al poder al 2012.

A finals de la dècada dels 70, el pla d’obertura i liberalització econòmica introduït per Dèng Xiǎopíng (邓小平) va afavorir el desenvolupament de l’agricultura, la tecnologia i la ciència, així com la modernització de l’exèrcit, però aquest ràpid creixement econòmic també va portar irremeiablement nous aires a una societat xinesa que començava a mostrar-se contrària a un règim que era percebut com autoritari i corrupte.

La mort sobtada el 15 d’abril de 1989 de Hú Yàobāng (胡耀邦), ex-secretari general del Partit Comunista Xinès, responsable d’introduir reformes polítiques i econòmiques i expulsat del poder pels seus oponents més conservadors al 1987, seria l’inici de 7 setmanes de protestes que acabarien amb la masacre del 3-4 de juny a Beijing i altres ciutats xineses.

Els mitjans occidentals van descriure als protestants com a joves estudiants clamant per la llibertat i la democràcia, però la realitat és que els concentrats eren una barreja de civils, treballadors i estudiants disgustats amb el nepotisme del règim i frustrats amb les reformes econòmiques que per alguns havien anat massa lluny i que per a altres eren totalment insuficients.

Tiananmen

Manifestació a Hennessy Road (軒尼詩道), Hong Kong, el 31 de maig de 2009. / Foto: Benjwong

La publicació el 26 d’abril al Diari del Poble (Rénmín Rìbào, 人民日报) d’un editorial en nom de Dèng Xiǎopíng on es definia als concentrats a la plaça com “agitació premeditada i organitzada amb motius anti-partit i anti-socialistes”, va actuar com a catalitzador. La protesta es va multiplicar amb centenars de milers de persones i es va estendre pels carrers adjacents a Tianan’men, així com per altres ciutats com Shànghăi (上海) o Wǔhàn (武汉).

De res va servir que el reformista Zhào Zǐyáng (赵紫阳), secretari general del Partit Comunista (en arrest domiciliari del 1989 fins a la seva mort al 2005), s’adrecés dramàticament al concentrats a Tian’anmen perquè abandonessin les protestes. L’inici d’una vaga de fam de centenars d’estudiants el 13 de maig, coincidint amb la visita d’estat del líder soviètic i ideari de la perestroika, Mikhaïl Gorbachev, va ser la gota que va fer vessar el got. Dins del govern s’imposaren els que defensaven resoldre la situació amb l’exèrcit i amb una repressió contundent i violenta. El primer ministre, Lǐ Péng (李鹏), membre del politburó, va declarar el 20 de maig la llei marcial i va ser el toc d’inici perquè les tropes xineses iniciessin els seus moviments dins la capital xinesa.

La matinada del 3 al 4 de juny i davant l’atònita mirada d’una població que no entenia que el seu govern declarés la guerra contra el seu propi poble, l’Exèrcit Popular d’Alliberament (Zhōnggúo Rénmín Jiěfàng, 中国人民解放军) va esclafar la revolta. El 5 de juny, en el que possiblement va ser un dels darrers actes de resistència, un jove desconegut va desafiar tota una columna de tancs a l’avinguda Chang’an (Cháng’ān Jiē, 长安街) mentre era gravat i fotografiat per la prensa internacional convertint-se en una de les imatges icòniques del segle XX, l’Home del tanc.

A dia d’avui encara es desconeix la xifra total de morts. A finals de juny del 1989, el govern xinès va declarar que al voltant d’uns dos-cents civils havien perdut la vida durant “l’incident”, però al 2017 es feia pública informació classificada on l’ambaixador del Regne Unit a la Xina del moment, Sir Alan Donald, elevava aquesta xifra a 10.000 persones.

30 anys després i en plena efervescència patriòtica per la guerra comercial amb els Estats Units d’Amèrica, el panorama és poc encoratjador. Les mares i pares d’aquells que es van manifestar van desapareixent poc a poc, la història i els records es van diluint, mentre que el Partit Comunista segueix al poder més fort que mai, fa ús de tota la tecnologia que té al seu abast per censurar qualsevol referència a Tian’anmen i es nega a investigar la massacre. Arribaran alguna vegada les noves generacions xineses a conèixer la seva pròpia història?

We also recommend you