Desmuntant tòpics: la Xina que descobreixes quan hi aterres

• #China
• #Exchange
• #GNMI

• Share it:

Fa dècades que es parla de la Xina com una gran potència mundial: un gegant econòmic, tecnològic i militar que ha estat capaç de qüestionar un ordre global que, fins fa molt poc, girava al voltant dels Estats Units.

Aquest creixement imparable que la Xina ha experimentat en les darreres cinc dècades ha despertat tanta fascinació com inquietuds arreu del món. Empresaris, investigadors i professionals de tots els àmbits s’han sentit atrets per un país que s’ha convertit en un imant per al talent internacional i una oportunitat única per a qui vulgui comprendre de prop una societat tan fascinant com enigmàtica.

Alhora, però, allò que no coneixem i que ens resulta llunyà, sovint ens espanta. Per això no és d’estranyar que més d’una vegada s’hagi titllat el gegant asiàtic de ser una amenaça per a Occident.

Si la Xina realment ho era, ho volia confirmar amb els meus propis ulls. Per això, vaig deixar enrere els tòpics, vaig omplir les maletes i vaig marxar amb un objectiu clar: entendre què s’està coent a l’economia més dinàmica del món.

Porta de Tiananmen, al cor de Pequín, símbol del país i entrada a la Ciutat Prohibida. / Foto: Eloi Salido

El naixement d’una potència

Per explicar la meva experiència, primer cal contextualitzar què és la Xina avui, i per fer-ho és imprescindible entendre què va ser ahir.

Cal recordar que no fa tant, la Xina era un país immers en un llarg període de crisi i inestabilitat. Des de mitjans del segle XIX fins a mitjan segle XX, el conegut com a “segle de la humiliació”, el país va patir invasions estrangeres, guerres internes i un Estat profundament afeblit.

Amb la victòria comunista el 1949 es va instaurar una economia totalment centralitzada, marcada per fortes tensions internes i episodis traumàtics, com el fallit Gran Salt Endavant. No obstant això, el punt d’inflexió va arribar amb la mort de Mao i l’arribada de Deng Xiaoping, que va impulsar un procés d’obertura i reformes que combinava planificació estatal amb mecanismes de mercat i va acceptar la presència de la inversió estrangera.

Aquest gir va provocar un creixement econòmic sense precedents i va transformar radicalment la societat xinesa en només unes dècades. No és d’estranyar, doncs, que aquest ràpid creixement hagi deixat profundes diferències generacionals, socials i regionals. Aquesta és una peça clau per entendre la Xina actual, un país que encara es debat entre la seva cara més tradicional i la seva cara més moderna.

Centre de Tianjin. Històricament, una ciutat pesquera. Avui, un dels principals ports del país. / Foto: Eloi Salido

A cavall entre tradició i modernitat

La Xina és difícil d’encabir en un únic esquema. Un dels aspectes que més sorprèn en arribar a la Xina és la convivència —aparentment sense conflictes— entre elements mil·lenaris i modernitat extrema. És habitual trobar un temple, carregat d’història i simbolisme, just davant d’un gratacel de vidre al més pur estil novaiorquès.

Aquest contrast no es limita a l’arquitectura, sinó que és un mirall de la vida quotidiana. Passejant pels carrers, pots veure empresaris amb corbata baixant d’un Tesla —mai n’havia vist tants com aquí— i persones grans que el seu únic mitjà de subsistència és vendre panotxes de blat de moro al vapor.

El creixement accelerat ha deixat, inevitablement, grans escletxes entre regions, classes socials i generacions. La Xina moderna és un mosaic de mil peces —millor dit, de mil realitats— que conviuen però no sempre es troben.

Interior de la Ciutat Prohibida, un complex de palaus imperials amb segles d’història i principal atracció turística del país. / Foto: Eloi Salido

La Xina: país o continent?

“Si vols entendre la Xina, has d’imaginar-te trenta països diferents convivint sota un mateix Estat, una mateixa bandera i una mateixa civilització.” Això em va dir un empresari madrileny que hi residia des de feia dècades.

I no anava desencaminat. La Xina està formada per vint-i-tres províncies (comptant Taiwan, tema en el qual no entraré), cinc regions autònomes i dues regions administratives especials: Hong Kong i Macau. A més, hi viuen oficialment 56 grups ètnics reconeguts pel govern, a banda d’altres no reconeguts i la creixent comunitat estrangera.

Cada regió, ètnia i fins i tot ciutat té la seva pròpia cultura, llengua i tradicions. Per això, més que un sol país, la Xina és gairebé un continent: immens, plural i impossible de reduir a una única definició. Per aquesta mateixa raó, tampoc és possible reduir la Xina a una única mentalitat.

El tòpic de la “mentalitat oberta”

Tots els estudiants que marxem d’intercanvi ens hem sentit dir moltes vegades que “cal tenir la ment oberta”. A la Xina, però, aquesta recomanació deixa de ser un tòpic i es converteix en una necessitat.

Perquè sí: hi ha situacions que poden descol·locar. Un dels xocs més habituals per als occidentals és la diferent percepció de l’espai personal.

L’exemple més clar són les fotografies pel carrer. Molts xinesos no estan acostumats a la presència d’estrangers i, tant a les grans capitals com a ciutats més petites, és força freqüent que persones desconegudes et demanin —o no— fer-se una fotografia amb tu. Alguns ho fan amb curiositat i educació; d’altres, amb menys tacte, i el moment pot resultar incòmode.

Ara bé, en cap cas ho fan amb mala intenció. Normalment els mou la curiositat o, fins i tot, una mena d’orgull de veure que el seu país atrau persones d’arreu del món. Acceptar aquestes diferències i entendre-les dins del seu context cultural és essencial per adaptar-se i gaudir plenament de l’experiència.

És habitual que gent demani fer-se fotografies junts amb estrangers per ensenyar-les a familiars o amics, especialment aquells xinesos procedents de zones rurals que visiten ciutats més grans. / Foto: Eloi Salido

Un altre exemple: un acte tan senzill com entrar en un restaurant i dir “你好” (nǐ hǎo) amb un somriure i fer l’esforç de pronunciar-ho bé fa que, de seguida, deixis de ser “un estranger més” per convertir-te en algú que mostra interès per la seva cultura. Aleshores, l’actitud de la gent millora a l’instant. Per a ells, aquestes petites mostres d’interès tenen un valor immens, i sovint marquen la diferència.

La Xina no és un destí fàcil, i no està feta per a tothom. Però qui hi vagi disposat a sortir dels esquemes convencials i adaptar-se a un país tant diferent descobrirà un país fascinant. Un país on tradició, cultura, història, gastronomia i arts conviuen en equilibri amb una societat acollidora i propera.

Així que ja ho saps, malgrat els prejudicis que encara avui persisteixen, la Xina és un lloc que —amb paciència, respecte i curiositat— pot oferir un espai per a tots aquells disposats a donar-li una oportunitat.