El vestit nou de l’emperador autonòmic

No sé si coneixen la història del senyor que va anar al sastre a fer-se un vestit i el sastre va fer malament la feina. Quan l’home es va anar a emprovar el vestit resulta que tenia una màniga més llarga que l’altra. El sastre el va agafar i li va estirar un braç de manera que les mànigues ja s’igualaven. Però aleshores el senyor va quedar tort cap a un costat i el vestit li anava bé de mànigues, però quedava malament de davant i li va fer encorbar una mica el cap i el coll cap a l’altre costat per igualar les solapes. Com que en encorbar-se, el vestit es va aixecar de darrera, li va fer obrir una mica les cames, tirar l’esquena enrere i baixar el cul, i com que… en fi, al cap d’una estona el senyor va sortir al carrer amb el vestit nou posat, i caminant endoblat com un contorsionista. Així anava quan el varen veure dos senyores que passejaven:

• Pobre home, tan esguerrat, quina desgràcia! Va dir una.
• Sí, però mira que bé que li queda el vestit. Va contestar l’altra.

Aquesta història (substitueixin el client per les comunitats autònomes i el sastre pels successius ministres d’Hisenda, tant del PSOE com del PP) és una metàfora del sistema de finançament de les comunitats autònomes a Espanya. Des de fa quatre dècades el sistema de finançament autonòmic espanyol genera diferències molt grosses en la provisió de serveis públics dels ciutadans d’un estat que es ven, en teoria, com a garant de la igualtat.

Continua llegint →