Urgència global i disbauxa local

Si no s’atura el rellotge per acabar d’ultimar un acord d’últim moment, avui acaba la COP26, la Cimera de Glasgow sobre el canvi climàtic. Mentre escric aquest article, encara queden unes hores de negociacions, però ara mateix les expectatives no són gaire bones.

L’objectiu de la cimera de Glasgow és implementar els acords de París per limitar les emissions de CO2 i gasos d’efecte hivernacle per intentar evitar que la temperatura mitjana global del planeta pugi més d’un grau i mig. Pel 2030 s’haurien de reduir substancialment les emissions i pel 2050 l’objectiu és arribar a “emissions netes zero”. Com tot el que es deixa per a l’últim moment, les coses són complicades. A veure com acaba.

S’ha assenyalat a bastament la incoherència de les declaracions d‘intencions dels governants i els líders polítics, socials i empresarials, tots tan preocupats pel clima i tan disposats a fer moltes coses, però que han arribat a Glasgow en jets privats. Tenint en compte que un passatger que voli, d’anada i tornada, de Londres a Nova York en classe econòmica, emet aproximament l’equivalent a les emissions que genera un ciutadà europeu promig per a la calefacció d’una casa durant tot un any, les crítiques es poden entendre.

Ara bé, jo no hi voldria insistir més per fixar-me en dos temes addicionals: la diferència entre els problemes globals i els problemes locals per una banda i el tema de la necessitat d’inversions per fer front a l’adaptació al canvi climàtic per una altra banda.

Continua llegint →