University

D’Allende a Pinochet, el cop d’estat xilè

Onze de setembre, l’assassinat d’un somni

Allende Xile 11S
Pinochet (esquerra) i Allende (dreta). / Foto: Publimetro

La victòria electoral d’Allende al 1970 i la via xilena al socialisme van causar por entre les elits que van unir-se per fer caure aquest projecte. Un grup d’alts càrrecs de l’exèrcit va liderar un cop d’estat per acabar amb Allende i la democràcia a Xile.

El govern xilè va estar entre 1964 i 1970 en mans de l’ultraconservador Eduardo Frei Montalva. El seu govern, que protegia als més rics, va ser molt criticat des de l’esquerra que va veure en les eleccions de 1970 una oportunitat per canviar les coses. La seva victòria va posar en alerta les elits xilenes i nord-americanes que es van unir per crear un clima hostil que havia d’acabar amb el projecte d’Allende. Al final, l’exèrcit va liderar un cop d’estat per instaurar una dictadura sota el govern de Pinochet.

La via xilena al socialisme: el Xile d’Allende

A les eleccions del 4 de setembre de 1970 l’esquerra es va unir sota el partit Unidad Popular, un front comú que va ajuntar socialistes, comunistes, socialdemòcrates, moviments socials i sindicals. Tots amb l’objectiu de posar a Allende al Palau de la Moneda, seu del govern xilè.

El programa electoral d’Allende parlava de la transformació total d’un Xile que havia d’emprendre el camí cap al socialisme de manera democràtica i pacífica. La via xilena defensava que des del reformisme també es podia arribar al socialisme, una manera de fer que diferia d’exemples previs com el soviètic o el cubà. El Xile socialista havia d’acabar amb les injustícies cròniques que patia la classe treballadora i valorar la figura de la dona en la societat. De la mateixa, va voler construir l’Home Nou, ideal humanista marxista que va representar el Che.

Ben aviat, Allende va posar en marxa mesures en defensa de la classe treballadora i els més fràgils. El govern va nacionalitzar les grans empreses i recursos del país, la més important va ser la del coure, que fins aleshores havia estat en mans d’inversors estatunidencs. Amb la Reforma Agrària que buscava acabar amb el latifundisme i repartir la terra entre els que la treballaven, es van expropiar milions d’hectàrees. Una altra mesura que es va prendre va ser la distribució diària de mig litre de llet per a cada infant del país, una mesura que havia de lluitar contra la malnutrició a les regions més pobres del país.

Els conceptes humanistes van estar molt lligats a les polítiques del govern d’Allende, que volia convertir l’art i la cultura en patrimoni de tots els xilens. Per això van crear els Instituts Provincials de Cultura i la Discoteca del Cantar Popular, un segell discogràfic que va donar veu a cantants que no havien tingut espai en segells internacionals per les seves lletres anticapitalistes. La nova cançó xilena va esdevenir el so de la revolució xilena amb cantants com Víctor Jara o Ángel Parra i grups com Quilapayún o Inti-Illimani.

Preparar un cop d’estat: crisi, ingerències i guerra de classes

Quan Allende va arribar al poder ja coneixia els que havien de ser els seus enemics: les elits de l’oligarquia xilena, els inversors estrangers i el govern de Nixon que mirava amb pànic la possibilitat del triomf d’una nova Cuba.

Poc després de la victòria d’Allende, Eduardo Frei va reunir-se amb l’ambaixador dels EUA, Edward Korry. Korry va explicar en una entrevista com Frei, coneixedor del poder d’aquestes ingerències, li va demanar que parlés amb el president Nixon. No demanava un cop d’estat, sinó una campanya propagandística del «terror» que tant Nixon com la seva mà dreta, Henry Kissinger, van tenir preparada aviat. El memoràndum Política cap Xile del 9 de novembre de 1970 va marcar les polítiques a seguir: suport a les dictadures properes (Argentina i Brasil), bloqueig dels préstecs, cancel·lació de crèdits, sancions a empreses si no abandonaven el país i control de la premsa.

En un Xile on la indústria de béns de consum era encara molt minsa, aquestes mesures, així com la manipulació dels preus del coure en el mercat internacional, van malmetre la situació econòmica del país. La baixada del preu del coure i d’altres exportacions van comportar l’augment del cost real dels béns de consum i de la inflació. Una situació que va empitjorar quan els efectes de la crisi del petroli van arribar a Xile.

La situació econòmica i política, intoxicada per l’oposició oligàrquica amb el suport dels EUA, van provocar un clima insostenible en el que van sorgir bandes paramilitars. La feixista Patria y Libertad va assassinar l’estiu de 1973 el capità de l’Armada, Araya Peeters, fidel a Allende, tret de sortida dels moviments que van desembocar en el cop d’estat.

A l’Armada es va gestar el cop i des del 5 d’agost es va torturar aquells mariners que intentaven alertar de moviments colpistes. Els polítics també van afavorir que es produís el cop quan la cambra dels diputats, amb majoria opositora, va redactar una carta on demanava a l’exèrcit una intervenció per “assegurar l’ordre constitucional”. La pressió va fer caure alts càrrecs constitucionalistes, el que va deixar l’exèrcit en mans dels colpistes.

El cop d’estat i la dictadura

Les operacions del cop d’estat es van iniciar la tarda del 10 de setembre quan vaixells de l’Armada van abandonar unes operacions conjuntes amb els EUA, que coneixia des del dia 8 tots els detalls del cop, per aquarterar-se a Valparaíso.

Eren les sis del matí de l’11 de setembre quan l’exèrcit va prendre la ciutat i va tallar totes les comunicacions a excepció de la línea de telèfon que havia d’avisar a Allende. La notícia segurament no va sorprendre el president, que aquell dia havia d’anunciar un referèndum per aprovar una nova constitució que portés el país al socialisme. Allende va arribar una hora després al Palau de la Moneda, amb el seu fusell AK-47 (regal de Fidel Castro) i el GAP, el Grupo de Amigos Personales, la seva escolta personal.

Allende va demanar que contactessin amb Pinochet, l’encarregat d’activar el protocol anticops d’estat. Com que no va rebre resposta va preocupar-se per la situació del seu general: «pobre Pinochet, lo tendrán preso». Però el general no estava pres, sinó que cap aquella mateixa hora arribava al comandament de telecomunicacions, des d’on va dirigir el cop.

Al llarg del matí, el president va enviar diferents missatges a la població on va demanar tranquil·litat i prudència al poble. Els militars colpistes van presentar-li un ultimàtum, tenia fins les onze del matí per abandonar La Moneda o seria bombardejada. Pinochet va oferir un avió al president per deixar el país, tot i que en una comunicació radiofònica interceptada va dir que «el avión se cae, viejo». Però Allende no va cedir.

A un quart d’onze del matí, Allende va adreçar des de Radio Magallanes un darrer i emotiu discurs que ha esdevingut un símbol de la resistència antifeixista. Amb veu greu i pausada, va agrair la confiança que el poble de Xile havia dipositat en el govern de la Unidad Popular. Les seves paraules van encoratjar als xilens a defensar-se i a mantenir l’esperança perquè «mucho más temprano que tarde, de nuevo, se abrirán las grandes alamedas donde ande el hombre libre».

Minuts més tard, l’exèrcit va atacar La Moneda, primer amb tancs i tanquetes, després amb un bombardeig aeri. Allende va demanar que es deixés sortir tothom de La Moneda mentre assegurava als seus que ell sortiria l’últim. Un d’aquests, el metge Patricio Guijón va tornar un moment al despatx on era el president. En obrir la porta va veure Allende amb el fusell recolzat a les cames apuntant-se al cap. «¡Allende no se rinde, milicos de mierda!», va exclamar el president abans de posar fi a la seva vida.

Les conseqüències del triomf del cop militar no van trigar a notar-se. La tarda de l’11 de setembre es va decretar el toc de queda i es va iniciar un període de persecució i repressió. Es va assassinar activistes i dirigents de la Reforma Agrària i es va prohibir el Partit Comunista i el Socialista. Milers de treballadors, estudiants i artistes (entre ells, Víctor Jara) van ser detinguts i portats als estadis Nacional i Chile per ser torturats i afusellats.

Pinochet es va proclamar president de la junta militar que va governar Xile entre 1973 i el 1990. Un cop establerts en el poder, els colpistes van abraçar un sistema econòmic que mai s’havia posat en pràctica: el neoliberalisme. De la mà dels Chicago Boys, la dictadura va seguir els preceptes macroeconòmics de Milton Friedman i la seva «teràpia de xoc»: retallades, acomiadaments de treballadors públics, pujada de l’IVA i privatitzacions massives. Unes polítiques que no van fer més que empitjorar la situació econòmica general, amb una caiguda del 40% en les exportacions i del 12% en el PGB (producte geogràfic brut) mentre es generalitzava la pauperització de les classes mitjanes i treballadores. Tot i aquests resultats, el “test xilè” va ser fonamental per la posterior exportació del model.

La constitució de Pinochet

L’any 1980 el règim va aprovar una nova constitució on es va estipular que Pinochet havia de governar vuit anys més. L’any 1988 es va realitzar un referèndum per decidir si havia de seguir al poder, el va perdre i el general va haver de convocar eleccions l’any 1990. Pinochet va estar fugit fins la seva detenció l’any 1998 al Regne Unit, quan el jutge espanyol Baltasar Garzón va emetre una ordre de detenció internacional. Pinochet va ser jutjat per genocidi, terrorisme internacional, tortures i corrupció.

Tot i que Pinochet va morir l’any 2006, el seu llegat encara preval a Xile, ja que la seva constitució encara no ha estat derogada. L’octubre de 2019 es van generalitzar protestes socials arreu del país presidit pel liberal Sebastián Piñera. Tot i la brutal repressió militar, el poble xilè va aconseguir la convocatòria d’un plebiscit sobre la necessitat o no d’una nova constitució. El 25 d’octubre de 2020 els xilens van votar a favor de la redacció d’una nova constitució.

Per saber-ne més:

We also recommend you