Universidad

Friedman i el naixement de la democràcia neoliberal

  • Miguel Cabré, 14 de Julio de 2020
  • 7 mins de lectura
Milton Friedman
Foto: Wikimedia Commons (The Friedman Foundation for Educational Choice )

La figura i les teories de Milton Friedman són imprescindibles per entendre la política mundial dels darrers cinquanta anys. Friedman es considera el pare del neoliberalisme econòmic i l’Escola de Chicago.

Des de mitjans dels setanta del segle passat, el neoliberalisme ha estat el sistema econòmic i polític imperant. Si abans de la caiguda definitiva de la Unió Soviètica aquest model s’estenia pels estats del Bloc Occidental i estats “perifèrics” com el Xile feixista de Pinochet, la caiguda del mur va alliberar el monetarisme i aquest va arribar a tot arreu. Des d’aleshores, l’aplicació política de les idees de Milton Friedman, el neoliberalisme, ha superat una rere l’altra les crisis i, contra tot pronòstic, ha sortit reforçat d’elles com explica Thomas Frank al seu llibre Pity the Billionaire. Ha estat ara, durant la crisi de la COVID-19 quan han començat a sonar campanes que anuncien la mort d’aquest sistema.

Per entendre el naixement del pensament econòmic de Friedman, a part de conèixer la seva biografia, hem d’entendre el context que el va envoltar. Fill de jueus emigrats des d’Europa, va néixer l’any 1912 a la ciutat de Nova York, en el si d’una família humil. Una situació que va empitjorar quan el seu pare va morir (1927), provocant que els fills haguessin de treballar per poder seguir estudiant. Poc després, Friedman va cursar estudis d’Economia a la Universitat de Rutgers i a la Universitat de Columbia on es va doctorar, passos previs al seu desplaçament a la que seria la seva casa durant les tres dècades següents: la Universitat de Chicago.

Aquestes primeres etapes de la vida personal i acadèmica de Milton Friedman es van produir durant els canvis polítics i socials més rellevants de la primera meitat del segle passat. Friedman va viure, abans de complir els divuit, tres fets que posteriorment es van entendre com el cant del cigne de la teoria econòmica clàssica: la Revolució Russa, els feliços anys vint i el crack del 29. Aquests tres fets van provocar una reacció política de primer nivell. Les democràcies occidentals van reconèixer drets als treballadors buscant limitar la influència de la Unió Soviètica sobre els seus pobles, al mateix temps que Franklin Delano Roosevelt i els seus assessors intervenien els mercats per sortir de la recessió.

Va ser després de la Segona Guerra Mundial quan el context històric va portar les teories de l’economista britànic John Maynard Keynes definitivament a la pràctica. Així es va establir un sistema econòmic que no va renegar del liberalisme clàssic més enllà de petites reformes intervencionistes i l’absoluta desconfiança respecte a la idea de la mà invisible que regula el mercat. El keynesianisme va suposar l’entrada de l’Estat als mercats com agent protector i intervenint en temps de crisi per aturar la inflació o l’atur.

Des dels inicis de la seva carrera com a professor a la Universitat de Chicago, Milton Friedman va dedicar bona part de la seva vida acadèmica a la crítica del keynesianisme, considerant que era una teoria naïf i curtterminista que en el fons només servia per atemptar contra el lliure mercat.

En la seva obra teòrica, Friedman va defensar el lliure mercat com un agent racional que es sabia regular a si mateix a llarg termini, arribant a ser just. En les seves obres Capitalism and Freedom (1962) i Free to Choose (1980) va defensar que aquesta liberalització del mercat era l’única via possible per a respectar la llibertat de l’individu dins de la societat. Al mateix temps, va considerar el consumidor un ésser purament racional que pensava sempre a llarg termini i era per naturalesa estalviador i que si rebés un ingrés extraordinari o inesperat (guanyar la loteria, per exemple), això no afectaria les seves rutines de consum. Aquesta teoria del consum ha estat molt criticada per diferents economistes, molts d’ells de la seva pròpia Escola.

El pensament econòmic de Friedman i dels seus seguidors, els economistes de l’Escola de Chicago o els Chicago Boys llatinoamericans, es fonamenta en la teoria del monetarisme. Aquesta teoria defensava que Estat havia de treure les seves “urpes” del mercat i permetre que aquest s’autoregulés, però intervenint de manera ferma buscant un percentatge estable del creixement monetari. D’aquesta manera s’evitaria que l’Estat pogués aplicar polítiques “ideològiques” al mercat.

El monetarisme va buscar també respostes de mercat a tots els problemes de la societat a partir de la privatització dels serveis, la creació del xec escolar o l’Impost negatiu sobre la Renda. Solucions que havien de limitar la capacitat del govern per tal de gestionar els recursos i redistribuir la pobresa.

El Friedman que va triomfar: el neoliberal

Friedman va compaginar la seva carrera acadèmica, premiada amb un Nobel l’any 1976, amb la de divulgador del liberalisme. Escrivint i protagonitzant una sèrie televisiva, Free to Choose, o escrivint per pamflets pels diferents think tanks que el van tenir en nòmina durant dècades, la llibertària Foundation for Economic Education. Una carrera mediàtica bastant criticada per la manca de rigor i honradesa envers el seu nou públic, com explica per exemple l’economista Paul Kruger.

Aquesta popularitat mediàtica, així com la seva feina per als think tanks més rellevants en les esferes conservadores i liberals el van apropar, en la dècada dels seixanta, a les elits del Partit Republicà dels Estats Units d’Amèrica. Partit al qual pertanyia per conveniència, com solia dir, i és que era la manera més fàcil de fer efectives les seves teories. Friedman va col·laborar com a assessor amb els governs de Nixon, Bush, Reagan i també amb la britànica Margaret Thatcher.

Ronald Reagan i Margaret Thatcher, Friedman

Trobada entre Ronald Reagan i Margaret Thatcher, el dos principals defensors del neoliberalisme, al despatx Oval. / Foto: Wikimedia Commons

Va ser durant el govern de Thatcher i Reagan quan més influència va tenir Friedman, ja que la recessió mundial provocada per la crisi del petroli va debilitar l’autoritat de les idees keynesianes (era un model de crisi que Keynes no havia previst). Així, Friedman va poder executar un canvi substancial a l’economia i la política de dues de les majors potències del món. Un canvi que en aquells moments només havia donat el Xile de Pinochet sota l’auspici dels Chicago Boys, deixebles de Friedman.

En la pràctica, el sistema monetarista proposat per Friedman va fracassar de manera calamitosa. Tant el Regne Unit de Thatcher com els Estats Units d’Amèrica de Reagan no van seguir els seus preceptes de la política monetària més de cinc anys. Així i tot, sí que es van aplicar moltes reformes sota l’assessorament de Friedman. Algunes d’aquestes mesures van ser: la privatització de sectors estratègics (energia, per exemple), deslocalització de la producció, retallades en Sanitat i Educació, reducció dels impostos sobre la renda i els salaris en les seves bandes més altes (arribant a abaixar un 58% aquestes taxes), pujada dels impostos sobre el consum (IVA), finalització de convenis col·lectius, desmantellament dels sindicats i flexibilització de la feina.

Aquestes darreres mesures, les que van suposar una retallada dels drets dels treballadors, seguien una teoria de Friedman que defensava que si s’eliminés la regulació dels drets laborals, l’atur deixaria de ser un problema de l’estat i passaria a ser voluntari. D’aquesta manera, els braços executors del monetarisme van acabar amb els consensos establerts al final de la Segona Guerra Mundial per imposar un ordre nou on la societat com a conjunt ja no tenia sentit i es va primar la individualitat i llibertat de l’individu plantejant al pobre com una persona aïllada i única responsable de la seva situació. Imposant doncs un model de guanyadors i perdedors que ha servit per multiplicar la desigualtat, donar pitjors serveis al consumidor i alentir el creixement de la renda mitjana real, com exposa Paul Kruger en l’article abans citat.

Tot i aquestes dades, el neoliberalisme i el monetarisme de Friedman encara tenen una influència cabdal en les polítiques mundials sent, per exemple, el model seguit per a sortir de la crisi del 2008 de manera global. Una confiança dels estats en les seves teories que ni el propi Friedman va mantenir quan, en el 2003, va reconèixer que no creia en allò que abans defensava: “El control sobre la massa monetària com a objectiu en si mateix no ha estat un èxit. Actualment ja no crec en això, com abans ho havia fet.”

Per saber-ne més:

També et pot interessar