ESCI-UPF

La Revolució dels Clavells

Les claus de la insurrecció pacífica que va fer caure el règim de Salazar

Revolució dels Clavells
Imatge icònica dels soldats portuguesos el 25 d'abril de 1974 amb els clavells col·locats als fusells. / Foto: Twitter (Aventuras na História)

El 25 d’abril de 1974, gairebé sense fer soroll, Portugal va posar fi a la dictadura més llarga del segle XX a Europa amb un cop d’estat i l’anomenada Revolució dels Clavells.

La coneguda com a Revolució dels Clavells va acabar amb els 48 anys del règim d’Estado Novo de forma pacífica i va ser el primer pas cap a la transició democràtica del país. Però quina mena de dictadura era la d’Estado Novo? Per què el règim va aguantar tant de temps? I què hi tenen a veure la música i les flors amb la revolució?

Estado Novo: el salazarisme

Portugal va transformar-se de monarquia en república parlamentària el 1910, però la seva  vida no va ser gaire llarga. Després de la Primera Guerra Mundial, Portugal passava per una situació d’inestabilitat política i una profunda crisi econòmica. Aquest fet va donar peu al cop d’estat de 1926 que, emmirallant-se en els règims de la Itàlia feixista i el partit nazi a Alemanya, va desembocar en la formació d’un govern de caire autoritari, però que mantenia l’aparença democràtica.

El govern es va organitzar a través d’un directori militar, on ben aviat va començar a despuntar la figura d’António de Oliveira Salazar. Catedràtic d’Economia a la Universitat de Coimbra i amb un perfil ultraconservador, va ocupar la cartera d’Hisenda amb l’objectiu de reconduir la situació econòmica de Portugal. Sis anys més tard, el 1932, Salazar va passar a presidir el govern. Des d’aquell moment, Estado Novo, el nom amb què s’havia batejat la nova dictadura i que tenia per lema “Déu, Pàtria i Família”, va passar a ser un règim feixista de caràcter personalista on Salazar feia i desfeia segons els seus interessos: és per això que la dictadura també rep el nom de salazarisme.

A diferència del franquisme, l’Exèrcit mai va ser un dels pilars de la dictadura, tot i que gairebé sempre va actuar segons els mandats de Salazar. El salazarisme es va forjar a través d’un règim de caràcter civil, amb una constitució feta a mida, un president de la República triat a dit per Salazar i un parlament que es limitava a aprovar les lleis dictades pel govern. D’altra banda, com en tota dictadura, es va establir una fèrria censura, el control del sistema judicial i la prohibició de partits polítics i manifestacions. Amb tot, l’aparença de democràcia que Portugal venia cap a fora li va permetre formar part d’òrgans internacionals com l’OTAN, que feia la vista grossa davant l’evident falta de llibertats i garanties democràtiques del país.

Salazar es va mantenir en el poder fins al 1968, quan un accident domèstic li va provocar un vessament cerebral que el va deixar inhabilitat per al càrrec. El va substituir Marcelo Caetano, un altre catedràtic amb un perfil aparentment més obert i reformista que va haver de fer front a problemes socioeconòmics i als nombrosos aixecaments de les colònies que reclamaven la seva independència.

El conflicte colonial: l’embrió de la revolució

Quan Caetano va prendre el poder el 1968, Portugal encara conservava part del seu imperi colonial: 5 territoris africans (Guinea-Bissau, Cap Verd, São Tomé i Príncipe, Angola i Moçambic) i 2 territoris a l’Àsia (Macau i Timor Oriental). La voluntat de mantenir aquests territoris costés el que costés va provocar l’aïllament internacional de Portugal i múltiples sancions per part de l’ONU. A més, aquest plantejament només va fer que agreujar la situació econòmica del país a causa de la mobilització de tropes per sufocar les insurreccions armades i l’augment de les despeses en el desplaçament i l’armament de l’exèrcit.

El descontentament provocat per aquesta situació va arrelar a les files de l’exèrcit portuguès, que consideraven més justa la causa independentista que les pretensions colonialistes del país a qui els havia tocat servir. D’altra banda, la renovació generacional dels oficials va fer que militars provinents de les classes desfavorides ascendissin a llocs de comandament. La consciència social els va fer obrir els ulls sobre quin era el futur que el règim oferia a les noves generacions: silenci, guerra, misèria i repressió.

Per tots aquests motius, els militars de tendència més esquerrana van fundar l’MFA (el Moviment de les Forces Armades) i van començar a planejar una conspiració per acabar amb la dictadura d’Estado Novo: la Revolució dels Clavells. El pla del cop d’estat es va haver d’avançar a l’abril de 1974 davant les filtracions i els intents de sublevació que havien posat en alerta el règim salazarista.

La nit del 25 d’abril es va iniciar l’operació militar per derrocar la dictadura. El règim es va veure acorralat davant la demostració de força de l’exèrcit i en només 17 hores, Marcelo Caetano va renunciar al poder i va fugir escortat cap a l’aeroport de Lisboa rumb a l’exili, primer a les Açores i després al Brasil.

Els símbols de la revolució: Grândola Vila Morena i els clavells

A les 22.55h del 24 d’abril, la balada portuguesa E depois do adeus, que aquell mateix any havia fracassat a Eurovisió, va ser el senyal que indicava que tot estava a punt per iniciar el cop contra la dictadura. Poc després, la cançó Grândola Vila Morena del cantautor Zeca Afonso va sonar a les 00.25h del 25 d’abril a Rádio Renascença: era el tret de sortida definitiu de l’operació militar.

La cançó de Zeca Afonso, censurada pel règim, era una oda a la ciutat de Grândola, situada a l’Alentejo, que havia mostrat obertament el seu rebuig al règim de Salazar i que no amagava les simpaties pel partit comunista portuguès i el seu líder, que en aquells moments es trobava a l’exili. Els militars de l’MFA van escollir-la perquè ja era tot un símbol entre les protestes populars contra la dictadura i perquè les estrofes “Terra da fraternidade / O povo é quem mais ordena” resumien a la perfecció els objectius que perseguien amb la Revolució dels Clavells.

D’aquesta manera, Grândola Vila Morena va esdevenir l’himne antifeixista de Portugal, equiparable al Bella Ciao dels partisans italians, i la cançó protesta va desbancar el domini del fado, la música tradicional portuguesa que èrroniament s’havia associat amb la dictadura i que va quedar desterrada de les cases lusitanes durant dècades.

L’altre símbol de la Revolució dels Clavells, com el seu nom indica, són les flors. Celeste Caeiro és la “culpable” que els clavells hagin quedat associats per sempre amb la revolució del 1974. El matí del 25 d’abril, aquesta cambrera es va acostar amb un cistell de clavells del local on treballava a la plaça del Rossio de Lisboa per veure si els rumors de la insurrecció contra la dictadura eren certs.

Allà s’hi havien congregat uns quants militars i un soldat li va demanar un cigarret. Ella, que no en tenia, li va donar a canvi un dels clavells, que el soldat va col·locar a la boca del seu fusell. Molts dels companys el van imitar per donar el missatge que la revolució que estaven duent a terme era pacífica. Les imatges amb els soldats i els clavells van donar la volta al món i així és com el cop d’estat contra la dictadura va ser batejat com la Revolució dels Clavells.

El camí cap a la transició democràtica

La rendició del dictador Marcelo Caetano va tenir un sol condicionant: no volia que la seva fugida acabés amb un buit de poder. Caetano considerava que si això passava, alguns sectors de la societat haurien aprofitat la situació per iniciar reformes revolucionàries. Per aquest motiu, i d’acord amb els comandants de l’MFA que havien dirigit el cop, el militar António de Spínola va ocupar el càrrec de president del govern.

Un dia després de la Revolució dels Clavells, De Spínola va llençar un missatge per televisió on afirmava que conduïria Portugal cap a la democràcia i es marcava tres grans objectius, les 3 D: democratizar, descolonitzar i desenvolupar el país. El mateix dia 26 es va decretar l’alliberament dels presos polítics. La transició va ser convulsa, amb governs on els militars tenien un pes destacat i que se succeïen amb molta rapidesa, però va servir per posar fi a les guerres colonials.

La Revolució dels Clavells, que es va saldar amb només 3 víctimes, va posar el punt final a la dictadura salazarista. Des d’Espanya, l’episodi revolucionari del país veí va ser vist amb certa preocupació, però no va triomfar com a model: el novembre de l’any següent Franco va morir al llit sense que hi hagués hagut cap insurrecció. Ara bé, Portugal sí que es va convertir en una influència per a què Espanya trobés el seu camí cap a la consolidació democràtica, que va inciar poc després de la mort del dictador gallec.

 

Per saber-ne més:

We also recommend you