LCA4Climate

Una darrera oportunitat per l’Agenda 2030 i els ODS

Agenda 2030 ODS
Foto: Pixabay (Geralt)

Cinc anys després de la signatura dels Acords de París i l’aprovació de l’Agenda 2030, s’hauran de doblar esforços per assolir els 17 ODS i sortir de la crisi causada per la COVID-19.

L’Assemblea General de Nacions Unides va aprovar avui fa cinc anys l’Agenda 2030 de Desenvolupament Sostenible, un programa polític ambiciós destinat a posar fre al canvi climàtic i a erradicar les injustícies socials. En un món fragmentat, aquest projecte va posar una meta comuna a tots els estats. Ara, cinc anys després i enmig d’una pandèmia, són molts els que dubten de la viabilitat per assolir els 17 ODS marcats en els deu anys que manquen de termini.

Un article a la revista Nature contempla la possibilitat de reduir les expectatives i buscar un nou pacte, donades les circumstàncies actuals. Però confonen la dificultat per assolir alguns objectius amb la ineficàcia de molts països poderosos que no activen els recursos necessaris per a aquest projecte.

En un altre article publicat per l’SDSN, l’economista Jeffrey D. Sachs, Guido Schmidt-Traub (director executiu del SDSN) i Guillaume Lafortune (SDG Index Manager del SDSN) deixen clar que és molt probable que els Objectius de Desenvolupament Sostenible pactats a l’Agenda 2030 no es puguin assolir per la manca d’interès i implicació dels estats per fer que aquest projecte prosperi. Una qüestió que molts activistes també han denunciat i que ha portat als governs d’estats com França, Alemanya o Espanya als tribunals per la seva inacció.

La manera d’evitar aquesta derrota anunciada és clara, defensen els tres autors de l’article, s’han d’augmentar les transferències cap als més necessitats i la despesa en serveis socials com la salut o l’educació. Al mateix temps que es promouen les inversions públiques i privades per a la construcció o renovació d’infraestructures que serveixin per avançar en qüestions tan importants com el sanejament o dotar d’aigua potable les comunitats del món. Altres infraestructures imprescindibles són les que permeten desenvolupar les energies renovables i ajuden a la conservació de la biodiversitat. Per aconseguir aquests objectius marcats a l’Agenda 2030, l’FMI i el SDSN calculen que es requerirà el 2% de l’economia mundial, una xifra raonable perquè els beneficis socials i econòmics serien molt superiors.

Els autors de l’article defensen que el que s’ha fet fins ara fa pensar en la viabilitat d’assolir els objectius pactats el 2015. Parlen del procés de descarbonització, de l’ús de la terra, d’una major conscienciació i educació i del control de malalties. Sobre el control de malalties, destaquen la manera en què es va actuar amb epidèmies com la de la SIDA, quan a partir dels 2000 es van compartir tecnologies i coneixements arreu del món.

La COVID-19 ha servit als sectors més reaccionaris per justificar l’aturada dels projectes pactats a l’Agenda 2030. Però, a diferència del que defensen aquests sectors, Sachs, Schmidt-Traub i Lafortune consideren que els ODS proporcionen un marc per a la recuperació econòmica i social necessària per sortir de la crisi del coronavirus.

En definitiva, els atacs a l’Agenda 2030 i als ODS pactats són un intent de l’oligarquia mundial de preservar un statu quo desigual i reaccionari. Per avançar, és imprescindible que es promogui la lluita en contra de l’evasió fiscal i que s’aprovin fiscalitats més justes que facin pagar més a aquells que més tenen.

We also recommend you