Decidir-se per un programa de doctorat no és una decisió senzilla. Dos doctorands d’ESCI-UPF ens parlen de les seves experiències i expectatives i, sobretot, ens donen algunes pistes sobre un recorregut acadèmic poc conegut que et pot obrir les portes del món laboral.
Estàs acabant un grau universitari i diuen les dades que podries formar part del 3,4% d’estudiants que es matricularan en un programa de doctorat. Però, saps què és un programa de doctorat? És el que la teva carrera professional necessita? És el que vols fer?
L’OCDE, en l’informe de 2017 sobre el “panorama de l’educació”, descriu els estudis de doctorat com a “fonamentals per a tenir èxit en el mercat laboral, independentment de l’ocupació final dels estudiants”, sobretot degut a les “habilitats i competències científiques avançades com el raonament crític, la resolució de problemes i la creativitat”. De moment, sona força bé.
Algunes dades més: a Espanya, el 89% dels doctors entre 25 i 64 anys tenen un lloc de treball, un 10% més que els que només tenen estudis de grau. Perfecte. Tanmateix, un doctorat és molt més que una forma de situar-se al mercat laboral: són de tres a quatre intensos anys dedicats en exclusiva a la recerca i a la formació com investigador. Et veus amb cor de fer-ho?
En Gonzalo Blanca-Alcubilla ha superat l’equador del seu projecte de doctorat. Espera tenir la recerca acabada per finals d’any i centrar-se en redactar la tesi sobre gestió de residus i el foment dels criteris de sostenibilitat en el sector aeri. En una breu trobada, ens explica com el seu actual director de tesi, el professor Pere Fullana – director de la Càtedra UNESCO de Cicle de Vida i Canvi Climàtic ESCI-UPF – el va convèncer d’integrar-se al grup d’investigadors de la Càtedra. La condició: entrar al programa de doctorat.
“M’ha tocat”, expressa Blanca-Alcubilla amb un somriure irònic. El seu pla no passava per fer-se doctor i, de fet, explica que “em feia vertigen mudar-me des de Madrid a Barcelona per tres anys”. Però el seu entorn el va animar i ara valora les oportunitats que li ha donat la participació en projectes europeus aplicats, “anar a congressos i conèixer gent em manté en contacte amb el sector privat”, i espera que això el posicioni de cara al futur.
Tenir un ull posat en el sector privat no és la prioritat de Laura Batlle-Bayer. El seu pas previ per una consultoria de sostenibilitat li dona una perspectiva diferent i opina que el doctorat “al final, és una feina”. En la mateixa línia, clara i franca, resumeix el millor de la tasca científica com “l’obtenció de resultats, avançar en el projecte i poder-ho mostrar”. A diferència de Blanca-Alcubilla, el seu objectiu passa per integrar-se al món acadèmic, del que en valora la contribució al coneixement global, malgrat la dificultat d’accedir a una plaça titular de professor universitari.
Tanmateix, existeix una cara oculta en els estudis de doctorat. Blanco-Alcubilla dispara a la línia de flotació de l’actual sistema: “de vegades, et sents una mica sol, no et fan massa cas”. Batlle-Bayer ho corrobora, “un doctorat és solitari, un treball personal”. I és que, sovint, les tasques adquireixen una dimensió tal que l’estudiant, simplement, no és capaç d’afrontar-la.
En un estudi publicat el 2017 a la revista Research Policy, un grup d’investigadors de la Universitat de Ghent (Bèlgica) liderats per la Dra. Katia Levecque, posaven números a un secret conegut per tothom: un de cada dos estudiants de doctorat pateix d’angoixa i un de cada tres està en risc de patir algun trastorn psiquiàtric comú, com ara depressió.
La solució? A l’espera de reformar un sistema basat en la competència entre estudiants, Levecque proposa formar els supervisors de tesi en tècniques de lideratge i ajudar-los a identificar patrons de comportament indicadors d’estrès en els seus estudiants.
Al cap i a la fi, en acabar la seva formació el nou doctor haurà de ser capaç de fer avançar projectes de recerca de forma autònoma i liderar un equip. Per això és important aprendre a espavilar-se i gestionar decisions complexes. Un supervisor ben format ofereix un millor exemple de cara al desenvolupament d’aquestes habilitats en els estudiants.
Saber identificar les seves habilitats i plantejar-los reptes al seu abast és una bona forma de millorar l’autoestima dels estudiants, d’acord amb el model de psicologia positiva de Mihaly Csikszentmihalyi, que descriu l’estat mental de fluxe com a la relació òptima entre reptes i capacitats.
“El supervisor és molt important”, diu Batlle-Bayer en abordar el tema, subratllant la idea que la recerca, com a activitat humana, també és social. “Motivació, recolzament professional i emocional — fins i tot professional — i un grup de suport”, són els indispensables per tirar endavant la tesi, segons la futura doctora en sostenibilitat agroalimentària.
Per tant, si estàs pensant en completar la teva formació amb un programa de doctorat, procura carregar-te de motivació, il·lusió i, sobretot, no deixis a l’atzar l’elecció del teu supervisor. La recerca és una professió que requereix esforçar-se cada dia i Blanca-Alcubilla observa el futur amb optimisme: “ho tornaria a fer”, assegura. T’hi animes?
19/03/2019
Laura Aviñó, a punt d’acabar el Grau en Bioinformàtica, comparteix la seva experiència fent pràctiques a l’European Bioinformatics Institute de Cambridge. Superats els primers nervis, ens parla de la seva feina estudiant les relacions de l’ADN. El text ens trasllada la seva intel·ligència, la seva humilitat i les ganes de continuar aprenent.
Leave a message