Bioinformatics

“La millor ciència es fa on creixes personalment i acadèmicament”

Foto: Laura Aviñó

Laura Aviñó, a punt d’acabar el Grau en Bioinformàtica, comparteix la seva experiència fent pràctiques a l’European Bioinformatics Institute de Cambridge. Superats els primers nervis, ens parla de la seva feina estudiant les relacions de l’ADN. El text ens trasllada la seva intel·ligència, la seva humilitat i les ganes de continuar aprenent.

El meu viatge va començar un any abans d’agafar l’avió. Era un dimarts a les 2am i estava fent un treball. Concretament, feia un «Multiple Sequence Alignment» a la web de l’European Bioinformatics Institute (EBI). Per curiositat, vaig clicar a «Staff» i em va cridar l’atenció un nom: Daniel Zerbino. A partir del nom vaig descobrir que ell estava interessat en l’expressió dels gens i era un dels responsables d’Ensembl (una base de dades que m’encanta!).

Aquella mateixa nit vaig escriure-li un e-mail expressant el meu interès a fer el meu Treball de Final de Grau amb ell. De fet, no va ser fins que em va respondre confirmant la meva estada que vaig descobrir que l’EBI està a Cambridge (Regne Unit) i que en Daniel encara no tenia un grup de recerca. De cop i volta em vaig sentir per una part orgullosa (no tothom té el privilegi de viure en un punt geogràfic tan prestigiós acadèmicament), i per l’altra, una mica aterrida: estaria a l’alçada?

Els mesos van anar passant i va arribar el dia de marxar. I bé, us podeu imaginar que jo era un còctel de sentiments contradictoris. Els nervis es barrejaven amb felicitat i un petit regust de por.

Les primeres impressions del laboratori van ser èpiques. Enmig de la natura o del no-res (depèn de com ho miris), hi ha un dels campus científics més importants del món. Allà hi ha laboratoris treballant en la malària, càncer, genomes d’altres espècies… També hi ha ordinadors prou potents per a atendre 3,3 milions d’usuaris al dia i mantenir 155 Petabytes de dades. Per a qui no estigui familiaritzat amb bytes, 155 Petabytes són 2.421.875.000 targetes de 64MB (com les d’un telèfon mòbil). I també hi ha empreses que s’encarreguen de transferir tot aquest coneixement a la societat. Però per sobre de tot això, hi ha persones. Bona ciència se’n pot fer a tot arreu, la millor ciència només es fa en centres tan diversos com aquests, on creixes personalment i acadèmicament, d’una forma inimaginable. A més de fer contactes, mentors i amics.

I bé, què estic fent jo? Tinc un projecte, bastant simple, però encantador. El nostre ADN té seqüències anomenades gens. Són el trossos que ens indiquen com som, com ens desenvolupem. Per altra banda, hi ha unes regions anomenades enhancers (o amplificadors genètics), que s’encarreguen de dir al cos quan fer cas a cadascun dels gens. Malauradament, no sabem quin enhancer regula quin gen. Saber-ho ens obriria portes a noves cures per malalties: moltes de les variants genètiques que causen malalties no es troben en els gens, sinó en l’ADN que regula el gen! Així que, amb una mica de paciència, intel·ligència artificial i matemàtiques, estic intentant predir aquestes relacions entre ADN.

A més, estic anant a xerrades de biologia, d’informàtica, d’estadística; però també de drets LGTB+, de les dones en la ciència, de com augmentar les habilitats comunicadores, de com fer puzles tipus «escape room» per interessar al públic general en la teva recerca… També estic investigant si la vida de científic és el camí que vull seguir. I, òbviament, també estic explorant la ciutat, trobant nous hobbies i ampliant els horitzons dels meus cercles. De fet, m’atreviria a dir que estic madurant acadèmicament i personalment.

Resumint, tota la por i els nervis s’han transformat en creixement a escala individual, social i acadèmica. I ja sigui a Anglaterra, a la Xina, l’Argentina o a qualsevol país del món, recomano moltíssim viatjar, conèixer gent, investigar i explorar: crec que és una gran manera de transformar un treball en una experiència fabulosa.

We also recommend you