Això sé, de la vida

• #25YearsDoing
• #ESCI-UPF

• Share it:

Odín Dupeyron ens va venir a parlar de coses de la vida, d’allò que ell escriu. Autor, escriptor i filòsof (així es defineix), va xerrar de límits, de pors i de l’optimisme absurd on assegura que la majoria estem submergits.

Vaig anar a la conferència sense cap noció de com seria; suposo que per això em vaig sorprendre tant (positivament i negativament). A través de la seva història personal i de la lectura d’un capítol del seu primer llibre, Dupeyron ens va invitar a la reflexió de conceptes que, segons ell, tot i tenir una importància essencial al nostre dia a dia, tendeixen a passar desapercebuts.

Fent-ne una petita síntesi, va parlar de la cerca constant de la felicitat i de la utopia que representa, de la necessitat de trobar constants senyals per fer allò que ens mou i de la importància de pensar què hi ha més enllà dels dogmes establerts.

El seu missatge que, sense dubte va ser potent i em va provocar algun moment d’epifania i desconcert, estava ple de tòpics o, per dir-ho d’una altra manera, de frases recurrents als llibres d’autoajuda: “la vida se puede acabar para bien”, “el miedo no existe”, “disfruta a pesar del dolor” i un llarg etcètera.

Tampoc em va semblar que el missatge estigués transmès de la millor manera. Els constants insults i paraulotes (justificades pel ponent amb un “los que dicen palabrotas tienden a ser más sinceros”) eren excessius, innecessaris i, tot i que ell s’hi referia com una manera d’empatitzar amb el públic, no tenien com a únic objectiu provocar riures fàcils?

No obstant això, sí, la conferència em va fer rumiar; sí, em vaig quedar amb la idea que l’important és el camí que ens porta als objectius i no aquests en si; i sí, estic d’acord que és més fàcil viure i prendre decisions si es té clar el que es vol, que es pot aconseguir i que es gaudirà entretant.