ESCI-UPF

El Tibet, el Shangri-La dels enfrontaments geoestratègics

Tibet
El Potala, el palau residencial dels Dalai Lama a Lhasa, el Tibet. / Foto: Wikimedia Commons (Antoine Taveneaux)

A Occident, la imatge del Tibet està estretament vinculada a la pau espiritual i la meditació practicada pels monjos budistes, però també està marcada per les desavinences polítiques i territorials que des de fa dècades el territori manté amb la Xina. Quines són les causes d’aquesta tensa relació?

El Tibet és una regió autònoma de la Xina amb capital a Lhasa. Situada a la falda de l’Himàlaia, ocupa una superfície d’1,2 milions de km² i es troba a més de 4.000 metres d’altitud. Ara bé, l’àrea d’influència cultural del Tibet s’estén fora d’aquestes fronteres i abraça regions i províncies que actualment estan sota domini xinès de manera indiscutible. Aquestes regions també són reclamades per alguns dels independentistes tibetans que, des de fa anys, denuncien l’ocupació de les seves terres i l’estratègia d’assimilació cultural portada a terme pel govern xinès.

La cultura mil·lenària del Tibet, amb una llengua i religió pròpies i un sistema polític-administratiu molt peculiar, ha despertat des de fa segles l’admiració d’Occident, que n’ha construït una visió idealitzada i de llegenda. La seva ubicació remota ha afavorit la creació de la imatge bucòlica del Tibet com una terra de pastors i de monjos, un lloc per al retir espiritual, per trobar la pau i per retrobar-se amb un mateix. Un bon exemple d’això és el mite del Shangri-La, el suposat paradís perdut ubicat a les muntanyes del Tibet, recollit pel novel·lista britànic James Hilton al seu llibre Lost Horizon de 1933.

De la teocràcia feudal a la revolució comunista

Durant bona part de la seva història, el territori del Tibet ha quedat aixoplugat sota el paraigua de grans imperis (com el mongol o el xinès), però gairebé sempre ha gaudit d’una àmplia autonomia, en bona mesura, gràcies a la seva aïllada ubicació geogràfica. Des del segle XIII fins al segle XX, la vida tibetana es va mantenir quasi inalterada en el temps i, tant l’evolució política com social, van patir molt pocs canvis.

A principis del segle XX, aquesta situació va transformar-se a mesura que a la terra dels lames, els monjos budistes que des de fa segles ostenten el poder al Tibet van començar a entrar en contacte amb potències estrangeres que s’interessaven pels seus enormes recursos naturals. Els tibetans van començar a veure perillar la seva integritat política i, cap el 1909, ja eren, de facto, un territori més de la Xina.

El Tibet va aprofitar la caiguda de la monarquia xinesa el 1912 per autoproclamar-se com a estat independent i va establir els nous símbols del país: bandera, moneda, passaport i exèrcit, entre d’altres. En contra de les seves expectatives, però, la independència no va durar gaire. Quan Mao Zedong va proclamar la República Popular de la Xina el 1949 una de les primeres voluntats va ser assolir la unitat territorial de la pàtria, que incloïa el Tibet.

Amb aquest objectiu, el 1950 les tropes de l’Exèrcit Popular d’Alliberament xinès (EPA) es van dirigir fins a la serralada de l’Himàlaia (on encara hi havia refugiades tropes enemigues de Chiang Kai-shek). El Dalai Lama, de tan sols 15 anys i que havia estat escollit aquell mateix any, es va negar a col·laborar amb l’exèrcit comunista per entregar les tropes del Guomindang i va deixar clar que lluitaria per mantenir la independència del seu territori.

L’enorme desigualtat respecte l’Exèrcit Popular, molt més nombrós i ben equipat, va provocar la desfeta militar tibetana el 1951 i va forçar al Dalai Lama a acceptar l’Acord dels 17 punts, en el qual el gran lama acceptava l’annexió a la Xina. Aquest episodi, que per als tibetans és sinònim de l’inici de l’ocupació xinesa, en la història de la Xina s’explica com la campanya de l’alliberament del Tibet. I és que, quan les tropes de l’EPA van entrar al Tibet, la població encara vivia ancorada a un sistema feudal: un 90% dels habitants eren serfs de la terra, la propietat estava concentrada en mans dels monjos-aristòcrates, l’analfabetisme s’enfilava fins al 95% i l’esperança de vida rondava els 30 anys.

Tot i la modernitat que el govern xinès deia haver portat al Tibet a través de noves infraestructures, la redistribució de la terra i l’educació, la població local es resistia a claudicar contra les forces d’ocupació. Això va provocar una escalada de tensions que va desembocar en l’aixecament tibetà de 1959. L’exèrcit xinès va reprimir la revolta, on van morir-hi desenes de milers de tibetans, i va forçar l’exili del Dalai Lama a l’Índia, des d’on va seguir alçant la veu davant la comunitat internacional per demanar la independència del Tibet.

En un context com el de la Guerra Freda, les protestes al Tibet i l’exili del Dalai Lama van ser interpretades des d’Occident a través d’una òptica maniqueista. El govern xinès era vist com el gran culpable de trencar “l’oasi de pau” que regnava al Tibet abans la dominació del territori, l’encarregat d’aixafar totes les pretensions del paradís tibetà. La Revolució Cultural engegada per Mao als anys 60 tampoc va ajudar a canviar aquesta imatge, ja que en aquest període es van destruir bona part dels temples budistes del Tibet. Si el 1959 hi havia milers de monestirs en funcionament, el 1979 només en quedaven 10 en actiu.

Velles ferides, noves tensions

Des de 1950 fins ara, es calcula que el conflicte sinotibetà ha provocat entre 200.000 i 800.000 víctimes en el bàndol tibetà. Amb tot, la singularitat religiosa i un exaltat sentiment nacionalista continuen atiant el rebuig de la població tibetana, que regularment protesta contra el govern xinès.

El 1989, el Dalai Lama va guanyar el Nobel de la Pau per la defensa del pacifisme i per proposar una tercera via per solucionar el conflicte: la renúncia a la independència a canvi d’una autonomia real a la regió. Aquesta idea no va ser vista amb bons ulls per la població tibetana, que aquell mateix any, esperonats per les protestes de Tiananmen, va sortir en massa al carrer per seguir reclamant la independència. Més recentment, el 2008, l’any de les Olimpíades a Pequín, també van haver-hi noves revoltes a la falda de l’Himàlaia, que van ser durament reprimides.

Per la seva banda, des de la proclamació de la República Popular, el Tibet ha estat la primera línia de batalla del govern xinès en la lluita contra el separatisme. La voluntat de conservar la unitat territorial, juntament amb la idea que l’individu perd valor enfront de la col·lectivitat, ha portat al govern xinès a desenvolupar una política d’assimilació cultural que busca crear una identitat única i homogènia, també al Tibet.

Des de fa dècades s’ha incentivat l’arribada de població d’ètnia han al Tibet (la majoritària a la resta de la Xina) a través de bonificacions fiscals i laborals. L’economia local ha passat a estar controlada per grups ètnics que no són els originaris de la zona i el xinès mandarí ha desbancat gairebé per complet l’educació en llengua tibetana. A més, un estudi recent de la Fundació Jamestown acusa la Xina d’internar milers de tibetans en centres d’entrenament militar per reformar el seu pensament “endarrerit” i formar-los en la “disciplina del treball”.

Actualment, les tensions entre el Tibet i la Xina se centren en la importància geoestratègica de la regió i inclouen dos nous protagonistes, l’Índia i l’aigua. Des de fa segles, l’Himàlaia ha actuat de frontera natural entre aquestes dues grans potències, però resulta que el Tibet és una zona rica en recursos minerals (com el liti, l’urani, el ferro, el coure i el zinc) i naturals, motiu pel qual en els darrers anys ha augmentat la tensió entre aquests dos països.

D’altra banda, el Tibet és conegut com el tercer pol glacial, ja que constitueix la tercera reserva d’aigua dolça més gran del món després del Pol Nord i el Pol Sud, i és l’origen dels principals rius i afluents que banyen el continent asiàtic. L’Àsia és el continent del planeta amb menys disponibilitat d’aigua dolça per càpita, però alhora la Xina i l’Índia són els dos màxims consumidors mundials d’aigua. L’augment demogràfic i el boom de la urbanització estan provocant una elevadíssima demanda d’aigua en aquests dos països i, en aquest context, controlar el Tibet i els seus recursos naturals és més important que mai.

Per principis polítics, la Xina no renunciarà mai al domini del Tibet, però és que des d’un punt de vista econòmic, aquesta regió és encara més important com per deixar-la anar. El control de les reserves d’aigua tibetanes és crucial per reduir l’escassetat a la que s’enfronta el govern xinès i a més, també li permet dominar el subministrament hídric a 13 dels països veïns. O, el que és el mateix, tenir un poder directe sobre les reserves d’aigua del 50% de la població mundial.

A més, per a la Xina, el Tibet també representa un lloc ideal des d’on contestar el desafiament constant que manté amb l’Índia a través de proves nuclears i militars per fer valer la seva capacitat armamentística. Assegurar amb fermesa la seva capacitat operativa al Tibet també pot ajudar a reafirmar el poder de la Xina i garantir la viabilitat d’un dels projectes estrella de Xi Jinping, la nova ruta de la seda.

En un món globalitzat, on la Xina estén els seus tentacles arreu, es fa difícil imaginar el reconeixement de les demandes independentistes tibetanes per part de la comunitat internacional que, més enllà de compartir o no els ideals de lluita del Tibet, està molt més interessada a mantenir una bona sintonia amb Pequín.

We also recommend you