ESCI-UPF

Bauhaus, 100 anys de disseny

Seu de la Bauhaus a Dessau, Alemanya / Foto: Tegula

L’Escola de la Bauhaus (“casa de la construcció” en alemany) va ser un projecte innovador impulsat per Walter Gropius amb la intenció d’unir les arts i el disseny i que va culminar en una arquitectura experimental i excepcional. Va néixer a Weimar el 1919, ara fa 100 anys.

“¡El fin último de toda actividad artística es el edificio!” Així comença el manifest de l’Escola Bauhaus redactat per Gropius l’any 1919. A banda de les intencions pròpiament artístiques, els seus orígens estan lligats a la política i la història d’Alemanya. La creació de l’escola, vinculada a la República de Weimar constituïda just després de la Primera Guerra Mundial, va ser una eina per a reconstruir una societat decaiguda per la postguerra.

Les novetats que la Bauhaus va aportar a la vida quotidiana i l’habitatge van ajudar a superar un període difícil, però van anar molt més enllà: van trencar les barreres existents entre l’artista i l’artesà, i també van eliminar les diferències socials a través d’un treball creatiu. Amb la Bauhaus el disseny industrial i el disseny gràfic es van considerar arts professionals, amb unes bases i fonaments acadèmics. Amb aquest objectiu va néixer el conegut principi de “la forma segueix la funció”, un ideal que pretenia que el procés creatiu es posés en marxa tenint en compte la futura funció que hauria de desenvolupar l’objecte.

Els artistes de l’escola estaven convençuts que l’art podia servir com a antídot per resoldre les necessitats d’una societat que havia quedat profundament trasbalsada per la Primera Guerra Mundial. A més, consideraven que els objectes quotidians havien de ser re-dissenyats per poder-se fabricar de manera ràpida i econòmica, amb uns resultats assequibles i pràctics. Buscaven l’essència de l’art eliminant tot allò superflu.

D’entre tots els participants de l’escola, tant mestres com aprenents, destaquen els arquitectes Walter Gropius o Mies van der Rohe, els pintors Paul Klee i Wassily Kandinsky, o el del pintor i director de teatre Oskar Schlemmer. D’altra banda, l’escola també va destacar per la seva posició a favor de la implicació de la dona en les arts aplicades, panorama dominat per homes. Amb tot, la majoria d’elles van ser relegades a arts tradicionalment considerades menors, com els teixits, ja que creien que les dones no estaven capacitades per realitzar pràctiques artístiques on es treballessin les tres dimensions. Algunes de les dones que van destacar són: Lilly Reich (especialitzada en mobiliari i reconeguda col·laboradora de Mies van der Rohe), Marianne Brandt (especialitzada en disseny industrial en metall), Anni Albers o Gunta Stölz (dissenyadores tèxtils i pintores). Algunes d’elles van arribar a ser mestres dins la institució, enfrontant-se a l’esquema patriarcal de les arts.

Sofà i cadires del model Barcelona, dissenyat per Mies van der Rohe.

Una mica d’història

Uns anys després de constituir-se com escola, la Bauhaus es va haver de traslladar de Weimar a Dessau, on hi va ser de 1925 a 1932. El motiu d’aquest trasllat va ser la persecució política a que va ser sotmesa, ja que se la relacionava amb moviments marxistes.

Dessau era una ciutat coneguda per ser un potent centre de producció industrial, així les classes de la Bauhaus es van adaptar a aquest context i van substituir les assignatures artístiques tradicionals per cursos orientats al disseny industrial.

Aquí va ser anomenada oficialment “Escola de Disseny” i, per primer cop, es va ubicar en un edifici ideat per Gropius que es va dissenyar i construir pensant en la seva funció pedagògica. És a dir, la funció va ser la que va determinar el disseny.

El 1932, el partit nazi obté el poder a Dessau i la Bauhaus es queda sense finançament. Aquest canvi motiva un nou trasllat, aquest cop a Berlin. Desafortunadament, el poder del partit nacional-socialista va arribar a la capital i va acabar tancant la Bauhaus de manera definitiva l’11 d’abril de 1933.

A causa de la supressió per part del partit nazi, la Bauhaus va caure en l’oblit. Tot i així, gràcies a diverses institucions, els seus valors es van poder recuperar. A Alemanya això va ser possible gràcies a la Neues Bauhaus, escola fundada per l’arquitecte i escultor Max Bill durant els anys 50. També als anys 50 va agafar popularitat als EUA, ja que durant la Segona Guerra Mundial molt mestres i alumnes de la Bauhaus s’hi van haver d’exiliar i les seves idees es van traslladar a nous centres d’aprenentatge i formació artística. En són un exemple la Black Mountain College a North Carolina o l’Institute of Design a Chicago, on es van formar artistes com Kenneth Noland, Willem de Kooning, Robert Rauschenberg, Merce Cunningham o John Cage.

Els edificis de la Bauhaus a Weimar i Dessau són Patrimoni de la Humanitat per l’UNESCO des del 1996. L’edifici de Dessau representa una idea de disseny interdisciplinari, internacional i compartit, orientat a l’experimentació i a la recerca de l’arquitectura com un “art total”. No hi ha un estil que distingeixi pròpiament la Bauhaus, es podria dir que els conceptes que defineixen l’escola són: diversitat i heterogeneïtat.

D’altra banda, avui en dia, tot i que molts no en siguem conscients, gran part del mobiliari actual és hereu de la Bauhaus. En són un exemple els mobles movibles, les llums de taula amb interruptor, les cadires plegables o les llums de neó en espais quotidians, entre d’altres. La Bauhaus va aconseguir donar la volta al concepte del disseny, deixant un llegat que encara perdura.

 

Per a saber-ne més:

  • Architecture, Art and Design – 100 years of the Bauhaus: documental de la cadena alemanya DW sobre la història de l’escola.
  • MEDINA WARMBURG, Joaquín. Walter Gropius: proclamas de Modernidad. Escritos y conferencias, 1908 – 1934. Editorial Reverté. (2018)
  • WICK, Rainer. La pedagogía de la Bauhaus. Editorial Alianza. (2017)

We also recommend you