Universidad

30 anys de la reunificació d’Alemanya

  • 8 de Octubre de 2020
  • 2 mins de lectura
Reunificació Alemanya
Ciutadans alemanys celebrant la reunificació del país davant de l'edifici del Reichstag, seu del parlament, a Berlín. / Foto: Medium.com

El 3 d’octubre de 1990 es va oficialitzar la reunificació d’Alemanya. Han passat 30 anys d’aquest moment històric que va marcar l’inici d’una nova Europa.

El 1990, Regne Unit, França i Itàlia no veien amb bons ulls que les dues Alemanyes s’unissin. Thatcher, Mitterrand i Andreotti temien el pes del país que seria el país més poblat d’Europa i l’economia més poderosa del continent. The Economist analitza com ha estat la seva evolució.

Passades aquestes 3 dècades, aquelles pors s’han demostrat infundades: Alemanya ha pecat més d’inacció que d’assertivitat. L’economia aixafada dels anys ‘90 es va animar en la dècada del 2000 gràcies a reformes laborals i augment de les exportacions. L’euro va néixer sota l’auspici d’idees “molt germàniques”, és a dir, amb regles fiscals molt estrictes i amb un Banc Central Europeu (amb seu a Frankfurt) que tenia com a únic mandat garantir l’estabilitat dels preus.

La política econòmica d’Alemanya va marcar el camí que havia de seguir Europa durant la crisi del 2008, un camí de retallades i restriccions. Aquesta austeritat imposada va portar misèria i ressentiment als països del sud d’Europa. Segons Merkel, van ser aquests països amb problemes econòmics els que van minar l’euro i l’estabilitat europea. Davant la inacció d’Alemanya i el temor per la ruptura d’Europa, va ser el BCE que va agafar les regnes i va decidir fer “tot el que calgui” per mantenir la moneda única.

El lideratge d’Alemanya s’ha demostrat irregular i certes actituds contradictòries només s’entenen si pensem que Alemanya separa el què és comerç i economia de geopolítica. El 2014 Rússia va atacar Ucraïna i Merkel va demanar a la UE i als EUA sancions que contrarrestessin el poder de Putin. Però, a la vegada, Alemanya negociava amb Rússia el gasoducte NordStream 2 que perjudica Ucraïna, Polònia i els Països Bàltics al portar gas directament a Alemanya. De la mateixa manera, davant la crisi migratòria dels anys 2015-16, Alemanya va mantenir les fronteres obertes i va criticar els que les tancaven, però en paral·lel va pactar amb Turquia per mantenir els migrants lluny d’Europa.

La situació actual segueix sent d’incertesa: el Brexit podria donar més pes a Alemanya dins Europa, però cada vegada té menys influència, com es veu en el gir autoritari que han pres algun estats de l’Europa central; hi ha força països europeus amb greus problemes econòmics; les eleccions als EUA són imprevisibles i del seu resultat en depenen acords multilaterals que afecten tractats sobre el clima o l’energia nuclear; i es manté la creixent amenaça xinesa, tot i que Huawei participa en el desenvolupament alemany del 5G.

Tots aquests fronts oberts fan que Alemanya comenci a canviar algunes de les seves postures. En aquest sentit, hem vist Merkel anar a l’hospital a visitar el líder opositor rus Navalny o com s’ha implicat més amb la idea de “sobirania europea” de Macron en accedir a donar ajudes econòmiques als països europeus més afectats per la crisi de la COVID-19. Si fins ara Alemanya havia primat els interessos econòmics i comercials per davant de la geopolítica, això ara ja no és possible. Caldrà veure què passa quan Angela Merkel deixi la Cancelleria el 2021.

També et pot interessar