El 3 d’octubre de 1990 es va oficialitzar la reunificació d’Alemanya. Han passat 30 anys d’aquest moment històric que va marcar l’inici d’una nova Europa.
El 1990, Regne Unit, França i Itàlia no veien amb bons ulls que les dues Alemanyes s’unissin. Thatcher, Mitterrand i Andreotti temien el pes del país que seria el país més poblat d’Europa i l’economia més poderosa del continent. The Economist analitza com ha estat la seva evolució.
Passades aquestes 3 dècades, aquelles pors s’han demostrat infundades: Alemanya ha pecat més d’inacció que d’assertivitat. L’economia aixafada dels anys ‘90 es va animar en la dècada del 2000 gràcies a reformes laborals i augment de les exportacions. L’euro va néixer sota l’auspici d’idees “molt germàniques”, és a dir, amb regles fiscals molt estrictes i amb un Banc Central Europeu (amb seu a Frankfurt) que tenia com a únic mandat garantir l’estabilitat dels preus.
La política econòmica d’Alemanya va marcar el camí que havia de seguir Europa durant la crisi del 2008, un camí de retallades i restriccions. Aquesta austeritat imposada va portar misèria i ressentiment als països del sud d’Europa. Segons Merkel, van ser aquests països amb problemes econòmics els que van minar l’euro i l’estabilitat europea. Davant la inacció d’Alemanya i el temor per la ruptura d’Europa, va ser el BCE que va agafar les regnes i va decidir fer “tot el que calgui” per mantenir la moneda única.
El lideratge d’Alemanya s’ha demostrat irregular i certes actituds contradictòries només s’entenen si pensem que Alemanya separa el què és comerç i economia de geopolítica. El 2014 Rússia va atacar Ucraïna i Merkel va demanar a la UE i als EUA sancions que contrarrestessin el poder de Putin. Però, a la vegada, Alemanya negociava amb Rússia el gasoducte NordStream 2 que perjudica Ucraïna, Polònia i els Països Bàltics al portar gas directament a Alemanya. De la mateixa manera, davant la crisi migratòria dels anys 2015-16, Alemanya va mantenir les fronteres obertes i va criticar els que les tancaven, però en paral·lel va pactar amb Turquia per mantenir els migrants lluny d’Europa.
La situació actual segueix sent d’incertesa: el Brexit podria donar més pes a Alemanya dins Europa, però cada vegada té menys influència, com es veu en el gir autoritari que han pres algun estats de l’Europa central; hi ha força països europeus amb greus problemes econòmics; les eleccions als EUA són imprevisibles i del seu resultat en depenen acords multilaterals que afecten tractats sobre el clima o l’energia nuclear; i es manté la creixent amenaça xinesa, tot i que Huawei participa en el desenvolupament alemany del 5G.
Tots aquests fronts oberts fan que Alemanya comenci a canviar algunes de les seves postures. En aquest sentit, hem vist Merkel anar a l’hospital a visitar el líder opositor rus Navalny o com s’ha implicat més amb la idea de “sobirania europea” de Macron en accedir a donar ajudes econòmiques als països europeus més afectats per la crisi de la COVID-19. Si fins ara Alemanya havia primat els interessos econòmics i comercials per davant de la geopolítica, això ara ja no és possible. Caldrà veure què passa quan Angela Merkel deixi la Cancelleria el 2021.
03/04/2024
El profesor de Banca Internacional en el Máster en International Management, Xavier Fornt, comparte cómo han evolucionado las tasas aduaneras en nuestro país a partir del ejemplo de las Ordenanzas Generales de 1894.
15/02/2024
Xavier Fornt, profesor de Banca Internacional en el Máster en International Management, escribe sobre las principales preocupaciones que afectan al desarrollo del comercio internacional recogidas en la última edición del “Colloque Coface Risque Pays”.
29/01/2024
Pelayo Corella, profesor de Análisis de los hechos económicos y políticos internacionales en el GNMI, habla del panorama que se dibuja con el inicio de las primarias en EUU y qué dan pistas sobre cómo puede ser el asalto a la Casa Blanca (en sentido figurado) del próximo mes de noviembre.
Leave a message