Universidad

La Rússia somiada per Putin: un imperi energètic

  • Miguel Cabré, 29 de Septiembre de 2020
  • 3 mins de lectura
Rússia, Putin i l'imperi energètic
Angela Merkel i Vladimir Putin en una roda de premsa des del Kremlin. / Foto: Wikimedia Commons (kremlin.ru)

Vladímir Putin va arribar al poder quan Rússia era un estat fallit. Vint anys després, busca recuperar part del pes geopolític que el país va tenir en època soviètica convertint Rússia en una potència exportadora d’energia.

Amb la revolució bolxevic i la instauració del règim socialista soviètic, Rússia va esdevenir una potència mundial a marxes forçades. La ràpida industrialització, la col·lectivització de les terres, les fortes inversions de l’estat en sanitat i en educació, i la victòria durant la Segona Guerra Mundial van servir perquè la Unió Soviètica guanyés importància geopolítica. Amb la caiguda de l’URSS i la consegüent crisi dels anys noranta, que va deixar a la majoria de les antigues repúbliques en recessió, aquest poder es va esfumar. Ara, gairebé trenta anys després, Vladímir Putin vol recuperar part d’aquesta força i convertir Rússia en un imperi energètic.

Fa dècades que s’està gestant aquest procés de recuperació del poder perdut. Putin va arribar al poder l’any 1999 com a successor de Boris Ieltsin, quan Rússia es trobava en un col·lapse econòmic sense precedents. La feina de Putin va ser recuperar l’economia i diverses dades avalen aquesta gestió, com per exemple la reducció de la pobresa al país. Quan Putin va arribar al govern, un 28.4% dels russos vivia en situació de pobresa, l’any 2016 aquesta xifra va baixar fins el 13.4%.

Amb aquesta relativa recuperació econòmica, Rússia va participar cada cop més en els conflictes polítics d’arreu del món. Disputes on tenien un rol protagonista, com en el cas de Txetxènia, Geòrgia o, més recentment, Crimea; però també disputes on es van posicionar de manera activa com en els casos de Síria i Líbia. Sovint, el bàndol que ha afavorit Rússia ha estat el contrari al que han donat suport els estats de la UE i els EUA, fet que ha provocat un distanciament entre aquests estats. El cas més evident es va produir quan Putin va decretar l’annexió de Crimea al territori rus i per això va rebre sancions econòmiques dels EUA.

Arran d’aquest distanciament amb “Occident” durant el darrer lustre, el govern rus ha girat la mirada cap a Àsia, concretament cap a la poderosa Xina de Xi Jinping. Els nexes econòmics entre els dos estats s’han enfortit amb pactes que van des del sector energètic a l’agrícola, passant per la defensa i la tecnologia (Huawei portarà el 5G a Rússia). Actualment, la Xina ja és el segon soci comercial de Rússia després de la Unió Europea i la inversió d’empreses xineses en projectes russos no para de créixer. Però encara queda molt per veure la dimensió que assoliran les relacions entre els dos estats i és que els projectes més grans encara s’estan encetant. El primer és la imponent Força de Sibèria, un gasoducte de Gazprom que permetrà exportar 38.000 milions de metres cúbics de gas natural a la Xina, que vol reduir la seva enorme pol·lució en poc temps. La Xina, al mateix temps, considera Rússia un aliat fort i és per això què tindrà un paper clau en la Nova Ruta de la Seda i l’expansió d’aquesta cap a Europa.

Putin està decidit a aprofitar la injecció econòmica que aquest apropament a la Xina significa per al país per buscar nous mercats i evitar així una dependència del gegant asiàtic. Amb aquesta intenció, Rússia vol ser el principal exportador de gas natural a Europa, un continent escàs en recursos, amb projectes que portaran els tentacles del Kremlin a Berlín, París o Atenes.

Actualment Rússia abasteix Europa de gas natural liquat a través del gasoducte Nord Stream 1 que travessa la frontera d’Ucraïna. Però a més, Rússia lidera dos projectes: el Nord Stream 2, un gasoducte que esquiva les fronteres terrestres i arriba a Europa directament pel Bàltic a Alemanya i que compta amb el recolzament d’Angela Merkel, França i els estats bàltics que aposten per la descarbonització d’Europa; i el Turk Stream, que és un gasoducte que va de Rússia als Balcans i països del sud-est d’Europa passant per Turquia.

Tanmateix aquest all in de Putin desperta reticències i ha alertat a la UE que no vol veure com Putin es converteix en un tsar. Al mateix temps, els EUA volen que la UE els compri el seu gas liquat, tot i ser molt més car que el rus, i ja han amenaçat amb sancions econòmiques a aquelles companyies que participin en els projectes russos.

Tot i que les amenaces estan endarrerint l’obertura del Nord Stream 2 i Alemanya ha augmentat la seva compra de gas natural nord-americà el darrer any, sembla que l’expansió russa cap a Occident no es farà esperar.

També et pot interessar