Universidad

Mary W. Jackson: la NASA, el sostre de vidre i Hidden Figures

  • Miguel Cabré, 23 de Septiembre de 2020
  • 4 mins de lectura
NASA Mary W. Jackson
Mary W. Jackson treballant al Langley Research Center de la NASA. / Foto: Wikimedia Commons

Mary W. Jackson va ser la primera enginyera negra de la NASA. Allà va treballar durant dècades en l’anàlisi de dades i formant a joves per explotar tot el seu potencial. La seva tasca només s’ha reconegut de manera pòstuma.

Mary Winston Jackson, va morir l’onze de febrer de 2005 com una persona anònima. La seva fama va quedar en l’estima que li tenien a la seva comunitat a Hampton, Virginia. Van haver de passar 10 anys des de la seva mort perquè Mary W. Jackson rebés l’atenció que la seva carrera mereix. El procés de reconeixement va començar amb la publicació del llibre i després la pel·lícula homònima, Hidden Figures (2016).

Nascuda a Hampton, Mary W. Jackson es va graduar al George P. Phenix Training School amb les màximes qualificacions i honors. Després va estudiar el grau en matemàtiques i ciències físiques a la Hampton University, on va ser membre d’Alpha Kappa Alpha, la primera societat d’estudiants afroamericanes dels EUA.

Un cop graduada, va treballar a diferents sectors on s’acceptava una dona negra. Així, Jackson va exercir de tutora de joves de minories que anaven a l’institut o a la universitat. També va treballar com a recepcionista i secretària al Hampton Institute’s Health Departament poc abans de ser reclutada per l’exèrcit per fer aquesta mateixa feina a Fort Monroe.

L’any 1951 va entrar a la NACA, precedent de la NASA, on va treballar com a matemàtica de recerca o, com se les anomenava llavors, “calculadora” al Langley Research Center situat a la seva Hampton natal. Jackson va començar a la West Area Computing Section, una àrea segregada on Dorothy Vaughan exercia de supervisora del personal. Allà només hi havia espais habilitats per a blancs, per menjar i anar al bany els negres havien de sortir de l’edifici.

Després de dos anys treballant amb les “calculadores”, el 1953, li van oferir treballar amb Kazimierz R. Czarnecki, un enginyer aeronàutic de renom i d’origen polonès que li va fer de mentor.

Czarnecki va encoratjar Jackson perquè aconseguís el títol d’enginyera. Per fer-ho, va haver de seguir un curs nocturn de matemàtiques i física a la University of Virginia, un institut que únicament acceptava alumnes blancs. Però va presentar peticions a l’ajuntament fins que va aconseguir una plaça. Allà va destacar pel seu nivell acadèmic, mentre als matins treballava amb Czarnecki. L’any 1958 va aconseguir el títol d’enginyera i va ascendir dins la NASA convertint-se en la primera enginyera afroamericana.

Jackson va seguir treballant amb Czarnecki en el túnel de vent de pressió supersònica de la NASA. Aquest túnel de vent, d’una mida de 1,2m x 1,2m i una potència de 60.000 cavalls (44.129,93W), tenia la capacitat de duplicar la velocitat del so. La feina de Mary W. Jackson va ser l’anàlisi de dades per comprendre el comportament dels fluxos d’aire per tal de poder millorar el disseny de les naus nord-americanes en un moment clau de la cursa espacial que va acabar portant a l’ésser humà a l’espai i, finalment, a la Lluna.

La seva carrera va ser molt productiva les dècades següents. Mary W. Jackson va ser autora i coautora de 12 papers tècnics de diferents departaments. Aquesta carrera brillant li va reportar diversos premis científics i civils com l’Apollo Group Achievement Award o el National Technical Association’s Tribute Award que va rebre l’any 1976.

El sostre de vidre i les noves generacions

Mary W. Jackson mai va ser nomenada enginyera en cap. Jackson era reconeguda entre els seus col·legues com una de les més brillants i va acabar sent amiga personal de Czarnecki, però res d’això va servir perquè en aquella època la NASA promocionés a una dona afroamericana a un càrrec de direcció.

Segons la pròpia NASA, això va fer que l’any 1979 acceptés una degradació en el seu lloc de treball i acceptés el càrrec de directora del Langley’s Federal Women’s Program que s’acabava de crear. Allà va treballar per la igualtat d’oportunitats per a les dones i les minories dins de la NASA. Fins el 1985, quan es va jubilar, va ajudar a dones i membres de diversos col·lectius per a què poguessin explotar totes les seves virtuts a la NASA i rebessin el càrrec i el sou que per justícia els pertocava.

Mary W. Jackson es va retirar de la seva feina a la NASA, però va seguir lligada a la seva comunitat. Una de les grans aportacions de Jackson a la seva comunitat, on va ser nomenada voluntària de l’any, va ser ajudar a joves a desenvolupar el seu potencial i que poguessin tenir una carrera acadèmica fructífera. Un altre dels treballs de Jackson va ser amb l’associació Girl Scouts, on va fer de cap de grup durant molts anys.

Tot i la seva importància en el desenvolupament científic nord-americà durant la Guerra Freda, Mary W. Jackson no va ser reconeguda fins als nostres dies. I és que, mentre al bloc soviètic les dones implicades en el progrés científic i militar van obtenir reconeixement (com Zinaïda Iermólieva, Valentina Tereshkova, les Bruixes de la Nit o Lyudmila Pavlichenko), als Estats Units, dones brillants com Jackson o les seves companyes, Katherine Johnson i Dorothy Vaughan, van morir sense que la seva feina en l’Space Race i la lluita per la igualtat de la dona racialitzada en el món laboral fos visible. Aquest reconeixement els ha arribat de manera pòstuma.

 

Per saber-ne més: 

També et pot interessar