Universidad

La Xina mai oblida

  • Christian Rovira, 3 de Junio de 2020
  • 3 mins de lectura
Xina Hong Kong
Foto: Theduran.com (EPA/Peter Klaunzer/Pool Pool)

Quan fa 31 anys dels fets de Tiananmen, tornem a mirar cap a la Xina buscant respostes i fent noves preguntes. Sembla que la política interior del país té molts fronts oberts: Hong Kong, Taiwan, entre d’altres. Seran els danys colaterals per esdevenir la primera potència mundial?

Tempus fugit. Fa un any Carrie Lam anunciava el controvertit projecte de Llei d’Extradició que obria la porta a que dissidents de Hong Kong (香港) poguessin ser jutjats per tribunals al continent xinès. Milions de persones van omplir els carrers de Tsim Sha Tsui (香埗头) en una demostració de força per protegir l’autonomia de l’excolònia britànica.

La Cap Executiva de Hong Kong, que en un principi semblava mostrar-se indiferent a les protestes, observava impotent com la crispació als carrers anava creixent. Les imatges de les càrregues policials, els gasos lacrimògens, l’assalt a l’edifici del Consell Legislatiu, etc., donaven la volta món i, mentre els manifestants elevaven a cinc les seves demandes al govern local (retirada definitiva de la Llei d’extradició, amnistia als detinguts, crear una comissió d’investigació sobre la repressió policial, reformes polítiques i sufragi universal), el govern de Beijing (北京), fart de la imatge de caos que s’estava projectant, va decidir ensenyar múscul i enviar tropes d’intervenció ràpida a la veïna Shenzhen (深圳), just a tocar amb la frontera. L’ombra de Tian’anmen (天安门广场) planava sobre Hong Kong.

Al setembre, en un intent de no fer perdre la cara a Xi Jinping (习近平), Carrie Lam va anunciar la retirada de la controvertida llei, però no va ser fins al desembre que els ànims es van calmar. A finals de novembre, després de mesos de protestes, el bloc prodemocràtic va arrasar a les eleccions municipals, un plebiscit de facto sobre la gestió del govern proxinès, que només deixava una sortida a la Cap Executiva, admetre: «El resultat reflecteix el descontentament dels votants».

Però la Xina mai oblida. El Congrés Nacional del Partit Comunista de la Xina celebrat aquest mes de maig ha servit per enaltir encara més el mandat de Xi Jinping malgrat les dures crítiques rebudes des de molts països occidentals, en especial de l’administració Trump, per la gestió que s’ha fet de la COVID-19. El Partit Comunista Xinès ha tret el manual del bon nacionalista per superar la crisi econòmica aprovant mesures contra l’atur, inversions en infraestructures, però també aprovant un augment del 6,6% en la seva despesa militar mentre feia una crida a una unificació pacífica amb Taiwan i anunciava la tramitació de la llei de seguretat nacional per a Hong Kong.

Les protestes, que no s’han fet esperar, aquest cop van dirigides contra un govern xinès que busca erosionar l’autonomia acordada per a Hong Kong al 1997. Amb l’excusa de voler protegir la sobirania del país de les amenaces estrangeres, la llei de seguretat apunta directament als moviments de protesta i moviments dissidents que comencen a mostrar clars símptomes de divisió i defalliment. Mentre els més joves, conscients que cada cop tenen menys a perdre, van a les concentracions armats amb cocktails Molotov, molts altres han començat a esborrar la seva presència digital eliminant els seus comptes de les xarxes socials i donant-se de baixa de la popular eina de missatgeria Telegram. La nova llei permetrà per primera vegada que l’agència de seguretat xinesa pugui operar a Hong Kong i la por es comença a sentir entre els residents de la regió administrativa especial.

Aquesta setmana parlava amb una col·laboradora, resident a Hong Kong, de l’època en què treballava per a l’Editorial Salvat, E. Lee. “Amb el meu marit estem mirant de demanar el trasllat a l’oficina de Singapur. Com li puc explicar al meu fill (7 anys) que d’aquí poc perdrà tots els privilegis dels què gaudeix ara? Parlem d’una cosa tan simple com mirar dibuixos a YouTube?”. I és que en la darrera setmana la paraula “immigration” + el país on es vol anar i del que se’n vol obtenir visat s’ha disparat en les cerques fetes a Google des de Hong Kong.

Vist amb distància i malgrat el coronavirus, aquest any només ha representat uns quants moviments estratègics del Partit Comunista xinès per mesurar les seves forces amb Occident dins del tauler de la geopolítica global. Mentre la guerra comercial li passa factura: fàbriques buides, fre del creixement econòmic i ratis d’atur mai vistos, Xi Jinping ha sapigut capitalitzar el descontentament de la població enarborant la bandera del nacionalisme militar i augmentant la tensió amb diferents regions d’Àsia, a la vegada que avalua la reacció d’occident a una hipotètica intervenció militar al sud-est asiàtic: la frontera amb l’India, el Mar de la Xina amb Filipines i Vietnam, les illes Senkaku amb el Japó i Hong Kong.

Les tímides respostes d’Europa, del Regne Unit i dels EUA a la llei de seguretat nacional signifiquen el principi de la fi per a Hong Kong. Els moviments de protesta, desesperats, han posat sobre la taula la paraula tabú de la independència, per primer cop són conscients que per a la Xina només hi ha un país i un únic sistema. L’excolònia és només una de les petites peces que falten per acabar amb la divisió de les dues Xines que va començar el 1949. L’objectiu final, segurament Taiwan, però el que més preocupa és que aquesta Xina es comença a assemblar perillosament al Japó de la II Guerra Mundial.

També et pot interessar