50 anys de la mort de The Beatles

• #History
• #Opinion

• Share it:

Els grups de música, normalment, es dissolen de manera orgànica, el que explica que no hi hagi una data concreta que és recordada com la fi del grup. Però amb els Beatles no hi ha res que sigui “normal” i és que la seva carrera va ser tan meteòrica i curta que és difícil trobar exemples similars. Per la seva grandesa i llegat, avui recordem el 50è aniversari de la dissolució de The Beatles.

Eren els inicis dels anys seixanta i la indústria musical estava revolucionada, veníem de l’eclosió del rock. Chuck Berry, Elvis i Little Richard havien entrat a les llars de tot el món a finals dels cinquanta i, evidentment, això tenia conseqüències. El rock era un estil musical dirigit als joves que no havien viscut la guerra i que buscaven trencar amb el caràcter conservador de les generacions anteriors.

Les estrelles no moren a Liverpool, però sí que hi neixen. És en aquesta ciutat, ubicada a la zona industrial més important del Regne Unit, on comença la història de The Beatles. Si bé ja des de 1960, John Lennon, Paul McCartney i George Harrison ja eren un grup i es guanyaven la vida tocant a diferents tavernes de Liverpool com The Cavern Club o a la ciutat alemanya d’Hamburg, no és fins ben entrat l’any 1962 que podem començar a parlar de The Beatles. El que marca aquest naixement és l’arribada al grup del darrer Beatle, Ringo Starr, i la de l’agent Brian Epstein, qui va portar als Beatles a la glòria.

Des de la publicació del seu primer single, Love Me Do, van tenir bastant ressò mediàtic al Regne Unit i el seu primer àlbum, Please Please Me, va arribar al número dos a les llistes. The Beatles va demostrar ràpidament que eren quelcom nou i van esdevenir estrelles nacionals amb cançons pop que ja donaven molt pes a la música que les acompanyava. L’evolució musical del grup va recórrer diferents estils, com el rock simfònic, i va acabar donant més visibilitat al treball de Ringo i Harrison. Poc a poc la seva música va anar evolucionant cap a la psicodèlia i la música experimental. Aquesta etapa més experimental també va deixar obres mestres per la posteritat com Eleanor Rigby.

More popular than Jesus

Amb aquestes quatre paraules, Lennon, va definir la Beatlemania. Un fenomen que mereix un comentari a part i que, si hem de buscar-ne un responsable, hem d’assenyalar a Brian Epstein.

Si ens guiem per la versió de John Lennon, Epstein els va descobrir en un concert al The Cavern Club on van demostrar tot el que podien arribar a ser i tot el que feia que no fossin res destacable. Assegura Lennon que, per aquells temps, fumaven, bevien, menjaven i es dirigien improperis constantment durant el concert. Així i tot, Epstein es va quedar amb el talent i va decidir que els aconseguiria una oportunitat, però per això haurien de fer el que ell els digués.

S’havien acabat les ximpleries a l’escenari, havien de ser professionals. D’aquesta manera Epstein va crear la marca dels Beatles, la imatge que passaria a la història. Els quatre músics podien mantenir les seves cabelleres, però es pentinarien; podrien ser espontanis i fer gala de la seva joventut, però portarien americana i corbata. Potser va ser sense voler-ho, però Epstein va crear un producte de consum massiu, havia creat The Beatles.

L’estil despreocupat, elegant i simpàtic dels Beatles els va permetre trencar les barreres generacionals i arribar a molt més públic. Les aparicions televisives, on promocionaven al grup en entrevistes o amb actuacions en directe, i les pel·lícules protagonitzades pel grup van fer que el rock entrés a totes les cases del món. La promoció de The Beatles és un exemple d’una campanya agressiva de màrqueting que triomfa de manera abrumadora. I és que les paraules de Lennon, fora de la supèrbia que sempre el va caracteritzar, van esdevenir bastant reveladores.

When I find myself in times of trouble…

Amb aquestes paraules sembla que Let It Be predeia la dissolució de The Beatles. Feia temps que els quatre músics s’havien distanciat i els problemes artístics i familiars no eren més que pedres en el camí de The Beatles.

Va ser durant la gravació d’aquest àlbum, a finals de 1969, quan les diferències en el grup es feien cada cop més evidents. Tot i que Lennon assegurava a la premsa que segurament farien un nou àlbum, però que els havien de donar temps, Ringo Starr comentava una cosa semblant al mencionar la falta de temps dels components del grup: “Jo tinc coses a fer, George igual, Paul fa el seu disc solista i John està amb el seu rotllo de promoure la pau. No podem amb tot”.

El 17 d’abril de 1970 Paul McCartney havia de publicar el seu primer disc com a artista solista. Tant George Harrison com Ringo Starr, els dos Beatles amb qui encara mantenia una “bona” relació, van intentar que posposés aquest llançament per treure primer Let It Be. Paul es va negar.

Una setmana abans del llançament del seu àlbum, Paul McCartney va publicar una llarga autoentrevista on anunciava que deixava els Beatles. Els seus companys a The Beatles no en sabien res i es van assabentar de la notícia per la premsa. Una traïció, des del punt de vista de John Lennon.

Mai més van tornar a tocar junts, i ja feia temps que no ho feien en públic. Les seves carreres com artistes en solitari van ser prou exitoses, però mai es van apropar a un èxit com el que havien tingut a The Beatles.

L’any passat es va fer una pel·lícula, Yesterday, que presentava com seria el món sense The Beatles. El resultat és, com la pel·lícula, infumable i és que The Beatles ha deixat un llegat enorme en la nostra societat, potser no tant com Jesucrist, però gairebé.