Marie Colvin i Maruja Torres

• #Women's Day

• Share it:

Sobretot a partir del segle XX, les dones han anat guanyant pes en el món periodístic i, a dia d’avui, ja no sorprèn a ningú la presència femenina als mitjans de comunicació. Però aquesta percepció pot canviar quan es parla d’una professió d’alt risc com és la corresponsalia de guerra. Res més lluny de la realitat: com diu la periodista Ana del Paso, “la guerra no és només cosa d’homes” i la por que es viu durant un conflicte armat “no entén de gèneres”. Per demostrar-ho, presentem els perfils de Marie Colvin (1956-2013) i Maruja Torres (1943), dues dones que amb les seves cròniques han trencat esquemes.

La casualitat fa que el 1986 sigui un any decisiu per a la carrera d’aquestes dues periodistes que, tot i tenir un estil molt diferent, es distingeixen pel seu fort caràcter. Marie Colvin es va convertir en corresponsal a l’Orient Mitjà pel diari The Sunday Times (l’únic rotatiu pel què va treballar al llarg de la seva carrera) i va cobrir els bombardejos americans a Líbia. Maruja Torres, en canvi, va arribar a Beirut aquest mateix any per explicar la Guerra civil libanesa, un conflicte que va enfrontar cristians i musulmans des de 1975 fins a 1990. Des d’aquell moment, el món àrab es convertiria en la seva gran passió, una realitat complexa que totes dues es van esforçar a explicar de la manera més acurada possible a través d’una mirada atenta.

Colvin va fer de reportera a Txetxènia, Sierra Leone, Zimbàbue, Timor Oriental i Sri Lanka. Durant la cobertura d’aquest últim conflicte va perdre un ull a causa de l’impacte d’una granada (cosa que no li va impedir entregar el seu article a temps) i des de llavors va portar el pegat negre que es va transformar en el seu tret distintiu. El 2011 també va narrar la Primavera Àrab des de Tunísia, Egipte i Líbia. La carrera periodística de Maruja Torres ha estat molt vinculada al Líban, però també ha fet de corresponsal a Xile, Panamà i Haití.

En les seves cròniques, tant Colvin com Torres van tenir sempre en compte el punt de vista de la població civil i, lluny de descriure les operacions militars, van saber llegir què passava en la zona de conflicte i explicar de manera crua però sincera allò que estava passant. Van acostar les històries humanes dels conflictes, van dignificar les víctimes i no els va tremolar la veu a l’hora de denunciar les injustícies.

El febrer de 2012 Marie Colvin va decidir entrar a Síria per explicar la guerra civil en primera persona malgrat que el govern d’Al-Assad li havia negat el visat per cobrir el conflicte. Un mes abans, Maruja Torres havia denunciat en un article el setge que estava patint la ciutat d’Homs i la inoperància de la comunitat internacional. Pocs dies després de descriure la guerra de Síria com el pitjor conflicte que havia viscut mai, Colvin va morir assassinada a Homs el 22 de febrer, juntament amb altres periodistes, en un bombardeig ordenat pel govern d’Al-Assad. Els seus companys de professió li van retre múltiples homenatges i la van definir com la millor periodista de guerra de la seva generació.

Els exemples de Marie Colvin i Maruja Torres serveixen per desmuntar el mite que la corresponsalia de guerra és un món dominat per homes i demostren que, per sobre de les exclusives, els periodistes que cobreixen un conflicte armat tenen un gran sentit de la responsabilitat que passa per damunt de la por i els riscos als què s’exposen.