Universidad

75 anys del desembarcament de Normandia

Tants anys després del Dia D, Europa segueix depenent dels Estats Units

  • Joan Sánchez Ros, 6 de Junio de 2019
  • 2 mins de lectura
75 anys Dia D
Robert Capa retrata el desembarcament de les tropes aliades a Omaha Beach, Normandia, el 6 de juny de 1944. / Font: Viquipèdia

El 6 de juny es commemoren 75 anys del desembarcament de Normandia, l’acte heroic de més de 150.000 soldats que va permetre als aliats penetrar les defenses nazis de la França ocupada i obrir un nou front d’esperança des d’occident. Trump ha tornat a Europa per recordar-ho i discutir sobre l’estat actual de les seves aliances.

Les cicatrius de la batalla del 6 de juny de 1944 van quedar gravades sobre el formigó i el relleu de les costes franceses que s’ubiquen entre el riu Sena i la península de Cotentin. Encara avui, les seqüeles del dia D són presents i recordades per la població normanda que es reuneix per rememorar la data que va posar fi a un tràgic període de la seva història.

La zona havia estat ocupada quatre anys enrere per les forces de Hitler en una operació llampec que va fer caure la ciutat de París el 14 de juny de 1940. Davant d’aquesta ofensiva, el govern francès va pactar un armistici que va dividir el país en dos: la zona del nord i l’atlàntic, sota control directe alemany; i la zona del sud i el mediterrani, coneguda com el règim de Vichy, liderada pel Mariscal Pétain al servei de les forces de l’eix.

La resistència francesa a l’ocupació va ser promoguda per Charles de Gaulle amb la creació de França Lliure, un govern exiliat a Londres amb el suport de Churchill que va col·laborar amb els britànics per restablir la independència de França. Aquesta resistència va guanyar força amb els alçaments d’algunes colònies franceses que no van acceptar el govern de Vichy, però sobretot amb l’entrada dels nous aliats britànics a la guerra, els Estats Units. Van ser les tropes angleses i nord-americanes les que van constituir el gruix principal i l’avantguarda de l’Operació Overlord, nom amb què es va batejar el desembarcament a les costes de Normandia.

Amb l’Exèrcit Roig de la Unió Soviètica pressionant per l’Est i l’alliberament de París a l’agost del 1944, la desfeta del règim nazi era una qüestió de temps. Les tropes russes i poloneses van entrar a Berlin el maig de l’any següent i així va acabar el conflicte europeu que havia començat sis anys abans per la invasió alemanya de Polònia.

La consegüent pau va portar a la creació de les Nacions Unides, una organització formada pels aliats de la Segona Guerra Mundial dedicada a establir ponts de diàleg entre els països que l’integren i que, a dia d’avui, compta amb 193 membres, pràcticament tots els Estats independents.

Però la França de postguerra va seguir necessitant l’ajuda, en aquest cas econòmica, dels Estats Units per oblidar la devastació que havia patit. George Marshall, un militar estatunidenc, és potser l’home més decisiu en la història francesa del segle XX. A més de ser l’ideòleg del Pla Marshall, que consistia en una ajuda de 14 mil milions de dòlars per reconstruir Europa i pel que va rebre el Premi Nobel de la Pau, també va ser l’encarregat de dissenyar l’Operació Overlord.

Les relacions entre França, el Regne Unit i els Estats Units van quedar lligades per la posteritat. Ahir mateix, Donald Trump es va reunir amb els principals líders europeus a la Gran Bretanya per retre homenatge als milers de soldats que van perdre la vida en el gran desembarcament i, avui, Trump es reuneix amb Macron al poble francès de Colleville-sur-Mer per honorar les relacions entre els dos respectius països.

L’hegemonia militar dels Estats Units encara perdura des de llavors i Trump no sembla massa content amb aquesta dependència que pateix Europa. L’OTAN es va forjar el 1949 entre els països aliats occidentals del nord de l’Atlàntic com una unió militar per combatre l’auge comunista i, des de llavors, els Estats Units han estat els garants de la seguretat exterior de tots els països membres.

Aquestes desavinences a l’OTAN, l’augment de programes euroescèptics, entre ells el Brexit, o les sancions econòmiques de Trump a la Xina són alguns dels exemples que ens demostren que les amistats no duren per sempre i que la política internacional no n’és cap excepció. Segons com, sembla que en lloc de fer memòria, s’estan oblidant de les desgràcies que van motivar la unió i la cooperació de vells enemics històrics.

También te puede interesar