Universidad

Una experiència vital al Nepal

  • Lluís Ballbé, 21 de Mayo de 2019
  • 6 mins de lectura
  • 1 comentari

L’alumni Lluís Ballbé, de la promoció 2015, ens explica com ha estat el radical canvi de rumb de la seva vida. Després de treballar en temes digitals per a diverses empreses, va preguntar-se “Com vull fer servir el meu temps?” i va decidir trencar les regles establertes i arrencar un nou projecte vital.

Acabats els estudis no m’identificava amb el jove irresponsable, sense projectes i mínima implicació amb les empreses que ens transmeten els mitjans quan parlen dels millenials. Més tenint en compte que havia treballat els dos últims anys de la carrera i per a més d’una empresa al mateix temps. Incrementar les meves responsabilitats, assolir nous coneixements i fer-me valdre en les companyies a les quals pertanyia era el meu objectiu. En definitiva, incorporar-me a l’escala tradicional de les organitzacions i créixer com a professional. Concepte que la gran majoria de no-millenials probablement consideraria com el “camí correcte”.

Passats gairebé cinc anys i després d’haver format part d’empreses com Google, estava plenament incorporat al món laboral, amb la transformació digital com a especialitat i sense cap més pausa que per estudiar un màster en finances. Tot i haver assolit aquesta meta de progressió, em sentia amb les bateries a nivells mínims. No era per falta de projectes, de guanyar en responsabilitats, d’increment salarial o de millora de condicions. Em plantejava si dedicar l’etapa dels vint anys exclusivament a la vida laboral era l’elecció correcte. O, encara més important, si era una aposta que compensaria l’esforç i el cost d’oportunitat de la joventut, tenint en compte la situació de revolució que viuen molts sectors i professions a causa de la transformació digital i la globalització. I que sembla que seguiran vivint.

Per aquest motiu, i com molts d’aquests joves etiquetats mediàticament, vaig prendre la decisió d’aturar-me per reflexionar sobre tot això i ho vaig fer com molts joves de la meva edat: amb una etapa sabàtica que em va portar al Nepal.
El país “sostre del món” de la regió d’Àsia central em va semblar el paratge ideal per recarregar piles. Encara que, donant voltes a l’aeroport de Dubai esperant el vol que em portaria a Katmandú, l’únic pensament que em rondava era “qui ha estat l’il·luminat que m’ha convençut per fer aquest viatge sol durant 3 mesos a tants kilòmetres de casa i només per aclarir les idees!”.

No ajudava veure la primera fotografia de l’Everest al control duaner de l’aeroport nepalès. El passaport tremolant no podia indicar de millor manera la por de ser fora de la comoditat del món desenvolupat mentre omplia el visat de turista.
Com més lluny s’està de casa i també de les urbs adaptades per turistes com Katmandú, més te n’adones que a Occident vivim en una bombolla de soroll centrada en el creixement econòmic, l’atur, el deute, la corrupció i la falta de temps generalitzada associada a la precarietat laboral. I això no ens permet veure, viure i aprendre d’altres cultures, idiomes, perspectives i religions diferents de la nostra, sense tenir por que passi el tren de l’edat i de les oportunitats davant nostre.

L’alumni Lluís Ballbé durant la seva estada al Nepal / Foto: Lluís Ballbé

Contemplant el pas del temps als diferents paisatges de Nepal, mentre la meva càmera Sony RX100 els capturava per un projecte audiovisual que se’m va acudir, vaig recordar converses de quan era nen i adolescent que van il·luminar els dubtes que havien motivat el meu viatge sobre quins passos havia de seguir un cop hagués tornat a Barcelona. Aquestes converses eren anècdotes de joventut dels pares i els seus amics recordant viatges i aventures. I aquestes anècdotes no esmentaven ni una sola experiència laboral, professional o d’emprenedoria que arrenqués cap somriure o fes sentir orgulloses a les persones que les recordaven.

Aquest fet em semblava cada cop més rellevant quan lligava caps pensant que a Occident un mínim del 50% (amb sort) del nostre temps es dedica a tasques professionals, com millorar i fer créixer empreses. Aquesta era una bona pista per resoldre els meus dubtes, pensava mentre observava des del mirador Poon Hill el Dhaulagiri, l’Annapurna o el Macchapucchre, algunes de les muntanyes més altes del món que et fan sentir insignificant i que t’empenyen a reflexionar.
D’altra banda, imaginava la cara dels habitants d’aquest país, que sempre et reben amb un somriure; si els parlava de sanitat, d’un màster per estudiar, de la moda del menjar orgànic, d’intel·ligència artificial o de l’últim capítol de “Joc de trons”… esborraria la cara de felicitat característica dels nepalesos i la convertiria en una d’estupefacció i desconcert com si els parlés de ciència-ficció.

Aquesta felicitat tan característica de Nepal, per cert, també em va servir com un altre factor a tenir en compte. Més si em fixava en el nivell de contaminació, la pobresa i la falta de desenvolupament i oportunitats que té el país. Què faríem nosaltres si estiguéssim en aquesta situació? Rebríem als desconeguts turistes de regions més pròsperes que la nostra amb el mateix somriure?

Valorant els 3 mesos de viatge i les nombroses converses amb locals (hostalers, guies de muntanya, portejadors, fins i tot monjos budistes i especialment altres viatgers, hippies i no tan hippies, joves i altres que no n’eren tant ascendint amb bastó al camp base de l’Annapurna buscant probablement unes últimes dosis d’aventura a 4.400 metres d’altitud), la resposta a les meves preguntes no semblava més clara. Però una cosa em va semblar més que evident. Jo tampoc explicaria quin va ser el repte professional més complicat o la millor venda que vaig tancar o el projecte que em va fer progressar de treballador a executiu quan recordés les millors històries de la meva vida. Serien, molt probablement, records d’experiències com aquells mesos al Nepal sense tenir res planificat, sense saber on anar o quin camí escollir, les tempestes a 5.000 metres d’altitud o quan em preguntava “qui ha estat l’il·luminat que m’ha portat aquí!”. Aquestes són les anècdotes que explicaré i recordaré amb un somriure.

Així que, ben probablement, la resposta a com plantejar la joventut, un cop passada la graduació, quan les portes del món s’obren imponents amb un gran ventall d’oportunitats, no és única ni la mateixa resposta és correcte per a tothom. Com diríem els especialistes en màrqueting, cada resposta a aquesta pregunta seria la correcta segons el segment de mercat a qui ho preguntem. I seguint amb la metàfora, aquests segments poden ser infinits perquè les característiques, vivències i objectius de cada grup poden ser diametralment diferents i tan variables com opcions, decisions i oportunitats se’ns poden obrir.

Un grup de monjos sadhus al Nepal / Foto: Lluís Ballbé

Una recomanació

Resumidament, només desitjo que tu, lector, et facis aquesta pregunta “De quina manera vull destinar el meu temps?”. Que també puguis recordar-te gaudint d’experiències fora del 9h a 18h (si tens sort) de dilluns a divendres (si tens encara més sort) i que ho facis amb un somriure o sentint-te orgullós de tu, tal com ho feien les persones que jo recordava mentre era a Àsia. I si no pots recordar cap experiència, et recomano que en planifiquis una.

Pensa: quines seran les històries, anècdotes, bogeries i moments que recordis i expliquis als teus quan siguis més gran? La teva resposta serà que no en tens perquè vas treballar per aconseguir un increment salarial, d’estatus, de reputació o de beneficis sense haver planejat què faries quan aconseguissis aquest objectiu?
Us comparteixo el que, sens dubte, serà una de les meves històries. Tot i que reconec que no vaig trobar una resposta satisfactòria a la pregunta que em vaig fer durant 3 mesos a les muntanyes de Nepal “Com vull fer servir el meu temps?”.

Després d’un període sabàtic, que segur que molts amb més anys d’experiència qualificaran des del desconeixement com unes vacances per “suplir les dosis d’aventura i irresponsabilitats de la joventut”, puc assegurar el següent: desconec quin és el millor mètode, temàtica o professió a la que dedicar el meu temps. Vivim en un mon més dinàmic, canviant i ràpid que mai, amb noves oportunitats, desafiaments, sectors i tecnologies que fa 10 anys no podíem ni somiar que existirien. Si intentem planificar a què volem dedicar el temps professionalment en un món així, o som les persones que creem aquest nou futur des de l’emprenedoria o som aquelles que aprenem i apliquem a les nostres vides professionals i personals aquests canvis que ens toca viure. I si som d’aquests segons, més val que siguem els early adopters per no quedar-nos enrere com a laggards o segona majoria.

En el meu cas, això probablement vulgui dir fer-me valdre no únicament com un especialista en màrqueting digital, posició que qualsevol persona, fins i tot un nepalès perdut entre les muntanyes de l’Himàlaia, sense cap formació i únicament amb accés a internet que li permeti accedir a plataformes com YouTube, Skillshare o Lynda poden fer i amb costos molt inferiors als meus. Globalització, us sona, oi?

Fer-me valdre a partir d’ara a Barcelona i a qualsevol lloc del món, representarà saber veure oportunitats d’emprenedoria en el dia a dia que es poden convertir en un negoci, fins i tot en viatges com el de Nepal, que em va descobrir l’oportunitat d’importar el seu magnífic te. També significarà adonar-me que les meves habilitats darrere d’una càmera són valuoses i més profitoses que mai en un món on el contingut és el rei, el que permet oferir des de la meva agència estratègies digitals completes (inclosos vídeos d’alta qualitat), a empreses que necessiten destacar i posicionar-se d’una manera innovadora respecte aquells milers d’empreses que veiem anunciades per internet dia sí dia també.

En resum, igual que en aquells primers anys d’experiència laboral, fer-me valdre com a professional, però aquest cop davant del mercat com a emprenedor amb els meus propis projectes que em permetin crear part d’aquest futur que s’obre a mida que el món segueix girant cada cop més de pressa. Ser part de la segona majoria o laggards sense cap mena de dubte és una opció que no contemplo.

También te puede interesar